Burger King: "Yo soy un hombre" o com les empreses aprofiten l'estètica de la Revolució
Continuant amb la dinàmica anticonsumista en la que ha derivat el bloc, us postejo l'anunci que ha preparat Burger King de cara a presentar la seva nova hamburguesa...
En res publico el post
dimecres, de novembre 29, 2006
divendres, de novembre 17, 2006
Fals Comunicat del Reial Club Columbòfil de Catalunya
Des del Reial Club Columbòfil de Catalunya rebutgem la iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona d'ocupar el recinte públic de la Plaça Catalunya amb la instalació d'una exposició pública que mostra els resultats de l'Àrea Metropolitana per un periode indeterminat amb els diners dels contribuents.L'ocupació de la cèntrica plaça de Catalunya provoca un greu perjudici per la important comunitat columbòfila de Catalunya. I és que el centre de la Plaça és el símbol de la columbòfila catalana. Quantes generacions d'amics dels coloms han nascut a l'interior de la Plaça Catalunya tot donant mill als coloms de la Plaça tot acompanyats pels seus pares o avis? Quants actes hem realitzat des de la nostra associació per donar a conèixer els fonaments d'una cultura milenària com és la columbofilia? Tota la nostra activitat ja no tindrà sentit si el lloc clau de la nostra activitat és usat per l'Ajuntament per fins propis. No serà que volen privatitzar la Plaça Catalunya? Per si no fos poc, els ingressos de varis dels nostres adherents que treballaven com a venedors de cereals per als coloms han quedat greument afectats.
Davant els dubtes i pors dels nostres associats, des del Reial Club Columbòfil de Catalunya proclamem i demanem:
1) La plaça Catalunya és patrimoni de tots. Ningú, ni tant sols l'Ajuntament pot ocupar-la definitivament. Per tant, aconselleríem a les autoritats competents que retiressin l'exposició pertinent en la major brevetat possible. En un futur, la Plaça ha de mantenir-se permanentment oberta
2) que els poders públics compensin els costos de tancament obligatori dels venedors de menjar de colom afectats.
3) que com a reconeixement de les nostres activitats s'instali permanentment a la Plaça Catalunya una escultura simbòlica sobre els coloms, aquelles criatures belles i dòcils, aquells altres ciutadans no reconeguts de Barcelona
Firmat:
Florenci Reig Del Campell
Secretari del Reial Club Columbòfil de Catalunya
http://www.reialccc.com/
dijous, de novembre 16, 2006
L'ou-iglú d'Hereu
Tot bon barceloní té dos deures de ciutadania als quals dedica bona part del seu temps: seguir les evolucions de les obres públiques (més encara en franges d'edat avançades) com si tingués un màster d'Arquitectura per la Universitat més prestigiosa del Estats Units i criticar els projectes llunàtics de l'Ajuntament i, en especial, de l'Alcalde de torn. De tant en quant, però, dóna la casualitat que ambdós deures cívics conflueixen. És el cas del que va passar amb el Fòrum... El projecte paradigmàtic de la gestió de Joan Clos va generar tot un debat sobre la conveniència o no de la seva realització. No oblidem tampoc les famoses Pilotes de Porcioles que adornen Collserola o el Maremàgnum maragallià... Amb la instalació d'una carpa d'exposició de l'Àrea Metropolitana al bell mig de la Plaça Catalunya per un periode indeterminat, sembla com si el nou Alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, busqués trobar el seu lloc en el rànquing d'idees estrambòtiques criticades per la ciutadania.Com a barceloní de pro vaig a complir amb el meu deure cívic:
QUE COI FA UN OU-IGLÚ ENMIG DE LA PLAÇA CATALUNYA DES DE FA UN MES I MIG?
No ens enganyem, no siguem indulgents, la Plaça Catalunya com a centre neuràlgic de la ciutat és realment un lloc lleig de solemnitat on només estan a gust els coloms i els turistes. Ara bé, si que és cert que la carpa accentua encara més la lletjor de la plaça i la seva concepció com a No man's land... Espero que l'Exposició valgui la pena!
Després de criticar a l'Ajuntament tot bon barceloní se'n va a dormir tot satisfet encara que la ciutat tingui problemes molt més greus... I és que als barcelonins ens perd l'estètica.
dissabte, de novembre 11, 2006
La FRASE de la Setmana:
"Diga lo que diga el PSOE, diga lo que diga el PP, una proposición hecha por unanimidad de [...] tiene que ser estudiada con respeto y atendida."
Aquesta frase no l'ha dit ni un convergent, ni un nacionalista basc ni encara menys un republicà independentista. Tot i que podéssim pensar que és el discurs prototípic d'un polític sobiranista, aquesta afirmació la va realitzar ahir el president de Castella La Manxa, José Luís Barreda, l'hereu de l'espanyolísimo Pepe Bono fent referència a les reticències de Madrid respecte a alguns articles de la Nova Proposta d'Estatut de Castella La Manxa. En concret, la polèmica gira al voltant de l'aigua ja que segons el nou Estatut manxec es vol prohibir els trasvassaments al riu Segura i a les Comunitats de València i Múrcia a partir del 2015.
La política espanyola és tot un cau de contradiccions. Quan la polèmica de l'aprovació de l'Estatut de Catalunya tot just comença a oblidar-se els barons autonòmics (tant és si són socialistes o populars) han encetat la cursa per repartir-se el cafè per a tots del nou model territorial. Cap d'ells sembla recordar les furibundes crítiques que van llençar conjuntament al Parlament de Catalunya. Estan massa ocupats en dir-se mútuament "tonto el último".
Aquesta frase no l'ha dit ni un convergent, ni un nacionalista basc ni encara menys un republicà independentista. Tot i que podéssim pensar que és el discurs prototípic d'un polític sobiranista, aquesta afirmació la va realitzar ahir el president de Castella La Manxa, José Luís Barreda, l'hereu de l'espanyolísimo Pepe Bono fent referència a les reticències de Madrid respecte a alguns articles de la Nova Proposta d'Estatut de Castella La Manxa. En concret, la polèmica gira al voltant de l'aigua ja que segons el nou Estatut manxec es vol prohibir els trasvassaments al riu Segura i a les Comunitats de València i Múrcia a partir del 2015.
La política espanyola és tot un cau de contradiccions. Quan la polèmica de l'aprovació de l'Estatut de Catalunya tot just comença a oblidar-se els barons autonòmics (tant és si són socialistes o populars) han encetat la cursa per repartir-se el cafè per a tots del nou model territorial. Cap d'ells sembla recordar les furibundes crítiques que van llençar conjuntament al Parlament de Catalunya. Estan massa ocupats en dir-se mútuament "tonto el último".
divendres, de novembre 10, 2006
"We be burning" in the supermarket
Hi ha cançons que marquen època, que simbolitzen un moment de decadència o tristor moral davant de la pèrdua d’una ésser estimat o a l’inrevés que mostren l’explosió positiva d’un moment donat de la teva vida, l’amor per una persona, etc... Fins aquí tot normal. El que mai no m’havia passat és que tingués un cançó d’anar al Supermercat. Sí, sí, una cançó de Supermercat, una cançó que et fa ballar quan passeges pel passadís de productes de la neteja aprofitant que no et veu ningú; una cançó que et fa fer malabarismes quan peses les pomes; una cançó que tararages cada dia quan vas a pagar fent pensar a la caixera que estàs tocat del bolet. En definitiva, una cançó de celebració del consum obsessiu, de l’alegria de saber que aquesta nit et posaràs les botes amb un potaje pesant de llenties i xorisso...Els culpables d'aquest despropòsit són dos (bé tres si se'm compta a mi). El primer és el cantant jamaicà Sean Paul. Els seus ritmes de dance hall em posen de bon humor quan haig d'afluixar els calés cosa que ni Britney Spears (massa niñata) ni Justin Timberlake(zzzz!!!) ni David Bisbal (massa flipat) aconsegueixen. El segon culpable és el supermercat. Començo a sospitar que el gerent del supermercat, un home calb i bigoti que porta samarreta imperio, és un expert en tècniques de màrqueting. No serà que els clients som cobais de les proves d'una nova arma de venda infalible amb creada per vés a saber quina obscura agència de publicitat?
PD: Proposo la creació d'un TOP TEN de la música de Supermercat. Quins són els vostres número 1?
PPD: Si hi ha recopilatoris de música d'ascensor perquè no crear un recopilatori de música de supermercat?
PPPD: Si jo fos Sean Paul reclamaria drets d'autor a tots els supermercats del món.
dilluns, de novembre 06, 2006
He perdut el nord del MAPA!
Un mapa pot semblar-nos la cosa més gris i simple però, en veritat el concepte MAPA té una gran complexitat. Se suposa que és una simplificació “gràfica” d’un espai, d’un objecte per fer possible la comprensió al lector d’uns elements bàsics.
Per posar un exemple, els famosos Callejeros tenen l’objectiu bàsic de guiar-nos pels carrers de la nostra ciutat. Per fer-ho possible els seus creadors eliminen del mapa elements del nostre entorn secundaris com són els carrils dels carrers, les palmeres, els bancs, el dibuix de les placetes. Fins i tot, hi ha mapes que van més enllà, els de metro que arriben a prescindir de situar els carrers perquè pressuposen que nosaltres sabem la situació més o menys exacte de les parades de metro.
En canvi, altres experiències com Google Earth opten pel contrari per donar un plus d'informació. Mostren les nostres ciutats tal com són amb un detall que les persones que només busquen una direcció no necessiten. Són A-MAPES!
Sortint del món dels mapes geogràfics, què en penseu del mapa del Genoma humà? Perquè en el fons també és un mapa. I els mapes mentals? Tot i que no són mapes estrictament gràfics són una esquematització mental per afrontar un problema amb èxit. Podríem dir que l'objectiu final de la nostra vida és un carrer desconegut al que volem arribar. Per arribar-hi sans i estalvis, ens guiem per esquemes mentals encara que moltes vegades podem acabar en carrerons sense sortida. I és que no tothom sap llegir un mapa.
Segons l’Institut d’Estudis catalans:
mapa¹ m. Representació sobre una superfície plana de la superfície de la Terra o d'una part d'ella segons una escala donada; també, de l'esfera celeste o d'una part d'ella. mapa lingüístic Representació cartogràfica d'un o de diversos fenòmens lingüístics. Mapa municipal. mapa geològic Representació cartogràfica on són figurades les unitats estratigràfiques segons llurs edats, i les que no són sedimentàries segons la petrologia, i on s'indica mitjançant signes les deformacions tectòniques observades i la natura dels contactes. mapa cromosòmic Diagrama que representa l'ordre lineal dels gens dins el cromosoma i que és construït a partir de les freqüències d'entrecreuament i de l'observació de les aberracions cromosòmiques.
PD: Aquí és on volia arribar dissabte... puf quina palla mental més absurda tot per un coi de conversa que vaig tenir sobre un collons de mapa de metro...
Per posar un exemple, els famosos Callejeros tenen l’objectiu bàsic de guiar-nos pels carrers de la nostra ciutat. Per fer-ho possible els seus creadors eliminen del mapa elements del nostre entorn secundaris com són els carrils dels carrers, les palmeres, els bancs, el dibuix de les placetes. Fins i tot, hi ha mapes que van més enllà, els de metro que arriben a prescindir de situar els carrers perquè pressuposen que nosaltres sabem la situació més o menys exacte de les parades de metro.
En canvi, altres experiències com Google Earth opten pel contrari per donar un plus d'informació. Mostren les nostres ciutats tal com són amb un detall que les persones que només busquen una direcció no necessiten. Són A-MAPES!
Sortint del món dels mapes geogràfics, què en penseu del mapa del Genoma humà? Perquè en el fons també és un mapa. I els mapes mentals? Tot i que no són mapes estrictament gràfics són una esquematització mental per afrontar un problema amb èxit. Podríem dir que l'objectiu final de la nostra vida és un carrer desconegut al que volem arribar. Per arribar-hi sans i estalvis, ens guiem per esquemes mentals encara que moltes vegades podem acabar en carrerons sense sortida. I és que no tothom sap llegir un mapa.
Segons l’Institut d’Estudis catalans:
mapa¹ m. Representació sobre una superfície plana de la superfície de la Terra o d'una part d'ella segons una escala donada; també, de l'esfera celeste o d'una part d'ella. mapa lingüístic Representació cartogràfica d'un o de diversos fenòmens lingüístics. Mapa municipal. mapa geològic Representació cartogràfica on són figurades les unitats estratigràfiques segons llurs edats, i les que no són sedimentàries segons la petrologia, i on s'indica mitjançant signes les deformacions tectòniques observades i la natura dels contactes. mapa cromosòmic Diagrama que representa l'ordre lineal dels gens dins el cromosoma i que és construït a partir de les freqüències d'entrecreuament i de l'observació de les aberracions cromosòmiques.
PD: Aquí és on volia arribar dissabte... puf quina palla mental més absurda tot per un coi de conversa que vaig tenir sobre un collons de mapa de metro...
divendres, de novembre 03, 2006
Una ment prodigiosa
Fa una setmana vaig tornar a veure Una mente Maravillosa (A beautiful mind) del director Johan Howard sobre la vida del matemàtic esquizofrènic John Nash. En una escena, la comprensió sobre com abordar una noia en un bar porta a Nash (Russell Crowe) a redactar una teoria matemàtica moderna que li valdrà l'obtenció d'un premi Nobel: l’equilibri de Nash.
Des de llavors el cap em fa fum... Les operacions més senzilles que realitzem dia a dia sense pena ni glòria com consultar un simple mapa, anar a comprar el pa, captar les indirectes d’un amic o el simple fet de llegir i opinar sobre un article resulta que són càlculs dignes d’un doctorat o d'un Premi Nobel de Matemàtiques? En definitiva, totes les accions, tots els comportaments humans són explicables mitjançant la matemàtica?
Autor de la fotografia: Zeitan de Flickr.com
Pel·lícules que tracten el tema d'una manera o altra (s'admeten suggeriments. Aniré ampliant la llista).
PI: Dirigida per Darren Aranofski mostra un matemàtic obsesionat per trobar el sentit de la vida mitjançant la recerca matematico-mística de La Càbala
The Matrix: Tot i que sé que em criticareu per afegir aquesta pel·lícula haig de dir que trobo molt interessant el fet que els seus creadors i guionistes plantegin un món dominat per les màquines. És a dir un món dominat per una màquina que ha sabut fer tots els càlculs necessaris per reproduir el comportament humà amb tots els seus pros i contres.
PD: Després de llegir i reflexionar el post que vaig escriure dissabte al matí he decidit esborrar la part final de l'article...
dimarts, d’octubre 31, 2006
Jornada de reflexió? Em sembla que no
Se suposa que en la jornada de reflexió la campanya electoral ja ha acabat i que els partits no han de donar més la llauna amb actes electorals. Aquesta tarda, però m'he donat compte que no és així. En passar davant del Corte Inglés, he vist a la llunyania com un noi repartia papers d'on sobresortia la silueta d'una figura humana nua. Tot pensant-me que seria propaganda d'un festival eròtic (ara que es multipliquen com els bolets) l'he recollit i m'he donat compte que no, que no era la figura d'una tremenda sinó la d'un tremendo d'Albert Rivera, el candidat de Ciutadans de Catalunya.
Aquest partit que es permet de donar lliçons de ciutadania i de titllar de subnormals als votants dels altres partits per voler tenir una consciència col·lectiva (no m'agrada el terme nacionalista)ignora les lleis electorals? La veu de la consciència liberal progressista (glups així és com es defineixen ideolicament) es permet de passar-se pel forro les lleis estatals que tan venera? Sense comentaris...
Aquest partit que es permet de donar lliçons de ciutadania i de titllar de subnormals als votants dels altres partits per voler tenir una consciència col·lectiva (no m'agrada el terme nacionalista)ignora les lleis electorals? La veu de la consciència liberal progressista (glups així és com es defineixen ideolicament) es permet de passar-se pel forro les lleis estatals que tan venera? Sense comentaris...
dissabte, d’octubre 28, 2006
Plaça del Macba, 20h
Hora: 20:00 de qualsevol dia de la setmana.
Localització: Plaça del Macba.
Ambient: Una munió de skaters d'edats compreses entre els 12 i els 30 (perdó, sempre hi ha el carcamal de rigor de 40 que intenta passar desaparcebut) van amunt i avall, saltant sobre cada una de les plataformes d'una de les catedrals de l'skating europeu. Grupets de gent de tribus urbanes diverses (tecnohippies, hippies de debó, mods i intelectuals de façana) o simples veïns del barri que volen respirar una mica d'aire apuren les seves cerveses parlant dels temes més varis (del disseny de les lampares del bar que han obert al carrer Valldonzella, als inassolibles preus de la vivenda passant pel mal joc del Barcelona els últims partits) absorts del soroll ensordidor de les rodes dels skates. De tant en quan passa una patrulla dels Mossos d'Esquadra que demana els papers a algun fumador de haixix massa confiat.
Escena:
Un noi i una noia surten de la llibreria del Macba on acaben de comprar un regal (un llibre de fotografia) per a un amic. No van donats de la mà, no són parella però semblen conèixer-se bé perquè caminen amb una cadència compassada fruit de innombrables passejades i xerrades conjuntes.
Noia: Tu creus que li agradarà el llibre?
Noi: Sí, n'estic segur. Recordo haver-ne parlat amb ell. Li encantarà!!
Noia: Esperem-ho!
[...]
Sabent que ja és hora de marxar, s'encaminen al carrer del Àngels. Tots dos es fixen amb la gent reunida a la Plaça. Per evitar la incomoditat del silenci comencen a parlar de les tribus urbanes, del fashioneo barceloní reunit al seu entorn.
Noia: T'has fixat amb tota aquesta gent? Jo flipo amb lo cosmopolita que és Barcelona.
Noi (arquejant les celles): bah.... és una altra manera de vendre la ciutat als turistes.
Noia: Inicia un discurs irreproduible sobre la creació de les tribus urbanes relacionant-la amb el postmodernisme, l'estètica i les tesis d'un filòsof de cuyo nombre no me puedo o no me quiero acordar.
Centrats en la conversació, són incapaços de veure que estan apunt de topar amb un captaire. L'home, de 35 anys més o menys, està ebri però s'afegeix a la conversació sobre el cosmopolitisme barceloní amb un dèbil vòmit de resistència...
O com diria Roy Lichtenstein: BURRRRRGGGGHHHHHHHHH!!!!!!!
Localització: Plaça del Macba.
Ambient: Una munió de skaters d'edats compreses entre els 12 i els 30 (perdó, sempre hi ha el carcamal de rigor de 40 que intenta passar desaparcebut) van amunt i avall, saltant sobre cada una de les plataformes d'una de les catedrals de l'skating europeu. Grupets de gent de tribus urbanes diverses (tecnohippies, hippies de debó, mods i intelectuals de façana) o simples veïns del barri que volen respirar una mica d'aire apuren les seves cerveses parlant dels temes més varis (del disseny de les lampares del bar que han obert al carrer Valldonzella, als inassolibles preus de la vivenda passant pel mal joc del Barcelona els últims partits) absorts del soroll ensordidor de les rodes dels skates. De tant en quan passa una patrulla dels Mossos d'Esquadra que demana els papers a algun fumador de haixix massa confiat.
Escena:
Un noi i una noia surten de la llibreria del Macba on acaben de comprar un regal (un llibre de fotografia) per a un amic. No van donats de la mà, no són parella però semblen conèixer-se bé perquè caminen amb una cadència compassada fruit de innombrables passejades i xerrades conjuntes.
Noia: Tu creus que li agradarà el llibre?
Noi: Sí, n'estic segur. Recordo haver-ne parlat amb ell. Li encantarà!!
Noia: Esperem-ho!
[...]
Sabent que ja és hora de marxar, s'encaminen al carrer del Àngels. Tots dos es fixen amb la gent reunida a la Plaça. Per evitar la incomoditat del silenci comencen a parlar de les tribus urbanes, del fashioneo barceloní reunit al seu entorn.
Noia: T'has fixat amb tota aquesta gent? Jo flipo amb lo cosmopolita que és Barcelona.
Noi (arquejant les celles): bah.... és una altra manera de vendre la ciutat als turistes.
Noia: Inicia un discurs irreproduible sobre la creació de les tribus urbanes relacionant-la amb el postmodernisme, l'estètica i les tesis d'un filòsof de cuyo nombre no me puedo o no me quiero acordar.
Centrats en la conversació, són incapaços de veure que estan apunt de topar amb un captaire. L'home, de 35 anys més o menys, està ebri però s'afegeix a la conversació sobre el cosmopolitisme barceloní amb un dèbil vòmit de resistència...
O com diria Roy Lichtenstein: BURRRRRGGGGHHHHHHHHH!!!!!!!
dimecres, d’octubre 25, 2006
Il mondo no e' un panorama
El festival literari Kosmopolis que organitza anualment el CCCB ens va oferir una sèrie de joies literàries i filosòfiques entre les quals podríem destacar les instalacions de Masbedo, un col·lectiu de dos artistes visuals italians (Nicolò Massazza i Jacopo Bedogni) que treballen en la plasmació de la poètica del cos humà.
Links:
http://www.masbedo.net
http://www.cccb.org
dilluns, d’octubre 23, 2006
Marx en el siglo XXI
"Las antiguas industrias nacionales son destruídas o están a punto de serlo. Han sido suplantadas por nuevas industrias que no emplean materias indígenas, sino materias primas venidas de las regiones más alejadas, y cuyos productos se consumen, no sólo en el propio país, sino en todas las partes del globo. En lugar de las antiguas necesidades, satisfechas con productos nacionales, nacen necesidades nuevas, reclamando para su satisfacción productos de los lugares más apartados y de los climas más diversos. En lugar del antiguo aislamento de las naciones que se bastaban a sí mismas, se desenvuelve un tráfico universal, una interdependencia de las naciones. Y esto, que es verdad para la producción material, se aplica a la producción intelectual. Las producciones intelectuales de una nación advienen propiedad común de todas. La estrechez y el exclusivismo nacionales resultan de día en día más imposibles."
Fragmento del Manifiesto Comunista (1848) de Karl Marx y Fiedrich Engels.
Salvando algunos conceptos concretos podríamos decir que este texto tiene una gran vigencia en el contexto actual de internacionalización de la economía. Después de una época de renacionalización de la economía en el principio del siglo XX, volvemos otra vez a la liberalización global que ya se vivió en el siglo XIX... ¿Qué pensaría Marx de la sociedad del siglo XXI?
dijous, d’octubre 19, 2006
ConfidencialCAT -
Un petit fragment del famós DVD que Convergència va endosar a tots els diaris catalans el cap de setmana passat.
Crec que paga la pena veure especialment aquest capítol en que es titlla el tripartit com el resultat d'una conjura per "robar" el poder de manera fraudulenta al "rei legítim": Artur Mas. A l'ombra el cervell de la conjura és José Montilla un home fred i calculador.
El senyor David Madí, cap de comunicació de CIU, pot estar content del ressó que ha provocat el seu vídeo: tothom n'ha parlat.
Tot i que l'utilització de nous gèneres en la comunicació política sempre m'ha semblat molt interessant crec que aquesta vegada la fàbrica d'idees de CIU ha anat massa enllà...
N'estic segur que el Senyor Madí va quedar fascinat a l'hora de veure Fahrenheit 9/11. És per això que va decidir fer aquest DVD. Tot i el seu èxit, cal criticar fortament els seus continguts. Com es pot barrejar la veritat i la ficció en un documental electoral? Com es justifica l'ús de llenguatge cinematogràfic vari (blancs i negres, foses)per reforçar la idea de conjura? Queda suficientment separada l'opinió dels fets?
En continuarem parlant
Un petit fragment del famós DVD que Convergència va endosar a tots els diaris catalans el cap de setmana passat.
Crec que paga la pena veure especialment aquest capítol en que es titlla el tripartit com el resultat d'una conjura per "robar" el poder de manera fraudulenta al "rei legítim": Artur Mas. A l'ombra el cervell de la conjura és José Montilla un home fred i calculador.
El senyor David Madí, cap de comunicació de CIU, pot estar content del ressó que ha provocat el seu vídeo: tothom n'ha parlat.
Tot i que l'utilització de nous gèneres en la comunicació política sempre m'ha semblat molt interessant crec que aquesta vegada la fàbrica d'idees de CIU ha anat massa enllà...
N'estic segur que el Senyor Madí va quedar fascinat a l'hora de veure Fahrenheit 9/11. És per això que va decidir fer aquest DVD. Tot i el seu èxit, cal criticar fortament els seus continguts. Com es pot barrejar la veritat i la ficció en un documental electoral? Com es justifica l'ús de llenguatge cinematogràfic vari (blancs i negres, foses)per reforçar la idea de conjura? Queda suficientment separada l'opinió dels fets?
En continuarem parlant
dijous, d’octubre 05, 2006
divendres, de setembre 29, 2006
Aznar desatado!
La frase de la semana: "Es muy interesante ver que mucha gente en el mundo islámico reclama que el Papa pida perdón, pero no oigo a ningún musulmán que me pida perdón por conquistar España y estar allí ocho siglos".Nuestro querido expresidente José María Aznar muestra una vez más su talante tolerante con otras culturas. ¿Qué esperar de una persona cuyo ídolo histórico es Don Pelayo? Una defensa de una idea de España (nacionalcristiana) que no se ajusta a la realidad. ¿Porqué antes de los reynos cristianos no existieron antes los romanos y antes de estos los íberos? Por poner el caso yo me podría definir como romanoibérico y pedir a las instituciones católicas que pidan perdón por haber hecho desaparecer mi modo de vida.
José María Aznar tiene un problema grave de falta pluralismo y se pone al nivel de los radicales islamistas más recalcitrantes.
Otro día hablaremos sobre la polémica de la autocensura en los medios de comunicación!
divendres, de setembre 22, 2006
La "polèmica del pregó"
Sincerament, la polèmica del pregó que ferà en castellà l'escriptora Elvira Lindo em sembla totalment fora de lloc. Es pot discutir que sigui una escriptora amb prou talent per obrir les festes majors de Barcelona (això que ho diguin els experts en literatura) però el que no es pot negar és que en anteriors festes de la Mercè ja s'han fet pregons en castellà. Perquè ara es vol discutir si s'han de fer pregons en català o castellà?
El boicot del senyor Puigcercós és una manera de mostrar-se davant de l'electorat i separar-se de l'acció d'un govern municipal actualment molt criticada. Més que encetar debats simbòlics i donar munició a partits antisistema com Ciutadans de Catalunya, el que hauria de fer és vendre la seva gestió al capadavant del consistori i criticar (si vol) el que no li agrada del que han fet els seus companys d'aventura. La resta és demagògia. Ai... el que fa la perspectiva d'unes eleccions!!!
Pd: Moltes vegades els polítics catalans em recorden aquella sèrie dels bobobobs en la qual unes criatures es dedicaven a viatjar per l'espai exterior sense tocar mai de peus a terra!
El boicot del senyor Puigcercós és una manera de mostrar-se davant de l'electorat i separar-se de l'acció d'un govern municipal actualment molt criticada. Més que encetar debats simbòlics i donar munició a partits antisistema com Ciutadans de Catalunya, el que hauria de fer és vendre la seva gestió al capadavant del consistori i criticar (si vol) el que no li agrada del que han fet els seus companys d'aventura. La resta és demagògia. Ai... el que fa la perspectiva d'unes eleccions!!!
Pd: Moltes vegades els polítics catalans em recorden aquella sèrie dels bobobobs en la qual unes criatures es dedicaven a viatjar per l'espai exterior sense tocar mai de peus a terra!
dimarts, de setembre 19, 2006
"El problema es que en oriente próximo hay petróleo"
La frase de la semana:
Yo que me pensaba que el principal problema de oriente próximo se basaba en el comercio ilegal de diamantes o incluso en el sempiterno debate sobre el futbol de ataque o de contraataque he descubierto recientemente la verdadera causa del problema de oriente próximo en una entrevista del País al experto en terrorismo Phil Rees. ¡Qué gran descubrimiento! ¡Me han sacado la venda de los ojos! El problema radica en el petróleo...
¡Qué pésimo titular para una entrevista tan interesante! En cualquier debate de café sobre oriente próximo entre personas mínimamente informadas siempre salen varios conceptos básicos repetitivos como islam, terrorismo, ocupación israelí, radicalismo, etc... Cuantas veces abré oído la sentencia "el problema de oriente próximo es el petróleo" para zanjar un debate de dudosa calidad (yo mismo habré utilizado esta fórmula infinidad de veces).
Por favor busquen titulares más innovadores y realmente interesantes. Muchas gracias.
Yo que me pensaba que el principal problema de oriente próximo se basaba en el comercio ilegal de diamantes o incluso en el sempiterno debate sobre el futbol de ataque o de contraataque he descubierto recientemente la verdadera causa del problema de oriente próximo en una entrevista del País al experto en terrorismo Phil Rees. ¡Qué gran descubrimiento! ¡Me han sacado la venda de los ojos! El problema radica en el petróleo...¡Qué pésimo titular para una entrevista tan interesante! En cualquier debate de café sobre oriente próximo entre personas mínimamente informadas siempre salen varios conceptos básicos repetitivos como islam, terrorismo, ocupación israelí, radicalismo, etc... Cuantas veces abré oído la sentencia "el problema de oriente próximo es el petróleo" para zanjar un debate de dudosa calidad (yo mismo habré utilizado esta fórmula infinidad de veces).
Por favor busquen titulares más innovadores y realmente interesantes. Muchas gracias.
dijous, de setembre 14, 2006
Tornado!!!!
Les pluges torrencials dels últims dies, la repetició anual de tornados a la costa catalana i la troballa d'un cocodril jacarè (per no parlar de les nombroses espècies que s'estan adaptant al clima mediterrani com les cotorres o els musclos zebra) en un pantà de Collserola em fan plantejar la possibilitat que el canvi climàtic ens estigui afectant de debó.Ja sé, exagero... Què passa tots els setembres? Aiguat al canto amb la primera depressió que passa sobre nostre la força de la qual variarà si vé acompanyada de vent de llevant o no o del nivell de temperatura del mar mediterrani. Però el que ningú no pot negar és que els últims anys hi ha hagut molts tornados. Enlloc de ser una ciutat del mediterrani, Barcelona em recorda cada vegada més una ciutat de l'estat nordamericà d'Oklahoma. A veure si d'aquí un parell d'anys entrem a la ruta de sonats que es dediquen rodar documentals sobre Tornados.
PD: Tot aquesta panòplia de comentaris me les causa el record d'un somni que vaig tenir fa uns anys en el qual escapava a dos tornados amb la destresa de tot un heroi hieràtic de pel·lícula de Hollywood. Jejeje...
dimecres, de setembre 13, 2006
Caimans a Barcelona
Tots hem sentit alguna vegada que en el subsòl de Nova York hi ha una colònia de cocodrils des de la dècada dels 80. Segons diuen els rumors, nombrosos yuppies (segur que portaven umbreres i la gomina es desllissava per la seva cara) van tirar les seves preuades mascotes al sistema de clavegueram davant de la manca d'espai on col·locar-les (les seves cases de 200m2 estaven plenes de discos de Bananarama i Whaam i cuadres d'Andy Warhol). Des de llavors, els membres del servei de neteja de la Grande babylone de l'altra banda de l'Atlàntic van doblement armats per evitar tenir sorpreses desagradables. A la seva arma reglamentària, la manguera, s'hi va afegir un kalashnikov (AK-47 pels amics) comprat a les rebaixes de la fira d'armes de Brooklin.Però per sorpreses la que devia tenir una familia barcelonina estàndard (composada, és clar, per un pare, una mare i dos fills) quan fent un passeig pel Parc de Collserola van decidir fer una parada al pantà de Can Borrell. En un exercici de pixapinisme habitual entre tots nosaltres, observaven embadalits una munió de carpes quan, de sobte, una ombra d'1 metre de llargada va sorgir de les profunditats. Era un caiman cocodrylus, un jacarè del Brasil adaptat al biosistema mediterrani.
Lluny de fugir cames ajudeu-me, el pare de la familia va decidir agafar el cocodril amb la tècnica que havia après veient els episodis del Caçador de Cocodrils emesos per TV3. L'home volia sortir de la categoria de pixapí per entrar a la categoria d'homes, perdó, HOMES amb majúscules. Ara bé, sembla que encara no havia interioritzat massa bé la teoria perquè, tot i immobilitzar-lo, el caimà el va mossegar. Era el moment de trucar al servei d'agents rurals que seguidament es van fer càrrec de l'exemplar. Actualment, el jacarè es recupera de les lesions psicològiques i de l'ansietat de la captura al centre de recuperació d'anfibis i rèptils de Catalunya.
Després d'hores de recerca al centre d'estudis del subsòl de Barcelona, he esbrinat que el pantà de Can Borrell està connectat a la xarxa de clavegueram de la ciutat de Barcelona... I sí el jacarè capturat fos només un exemplar d'una colònia més nombrosa?
Links:
Voleu fer un viatge pel sistema de clavegueram de la ciutat de Barcelona?
http://bcnweb13.bcn.es:81/NASApp/aaabcnsubsol/html/pag.jsp?idioma=cat&mnu=2&opc=0&sub=0
La vanguardia:
http://www.lavanguardia.es/gen/20060913/51283019559/noticias/una-familia-encuentra-un-cocodrilo-de-casi-un-metro-en-un-pantano--de-collserola-barcelona-medio-ambiente-sant-cugat-masquefa-florida-valles.html
divendres, de setembre 08, 2006
Bush reconeix les presons secretes
Per primera vegada, el President nordamericà George W. Bush ha reconegut el fet que un gran nombre de pressumptes terroristes integristes estan empresonats en un nombre indeterminat de presons secretes de la CIA. Uns mesos després de l'esclat polèmica sobre els vols secrets de la CIA al continent europeu i la pressumpte existència de presons secretes suggerida per l'informe Marty del Consell Europeu, el comunicat de Bush dóna el punt i final a les sospites dels activistes pel respecte dels Drets Humans.
Tot i l'afirmació del President nordamericà que ell mai no autoritzarà les tortures, queda la pregunta sobre com es poden salvaguardar les garanties de les persones si estan detingudes en presons secretes sense dret a un advocat ni a l'ajuda d'organitzacions com la Creu Roja. Això sí, sembla que d'ara en endavant els presoners de Guantánamo començaran a poder gaudir dels drets de la Convenció de Ginebra 5 anys després de l'11/S... (deu ser que ja no els poden treure res)...
Mentrestant, Europa segueix amb el seu exercici de "Suequisme", de no veure res, de tancar els ulls davant de les evidències mes clares. O és que realment ha col·laborat en la instalacio de presons secretes en el seu territori (Polònia, Romania) i no vol reconèixer-ho?
En resum, bona part de les bases bàsiques de les democràcies occidentals (el respecte als drets fonamentals) són una altra vegada greument trepitjades. Tot, en nom de la guerra al Terrorisme.
Links:
Buh reconeix les presons secretes http://www.noticies.cat/pnoticies/notItem.jsp?item=noticia&idint=144347
Informe Marty (Consell d'Europa) http://www.coe.int/T/E/Com/Files/Events/2006-cia/
Vols, mentides i CIA http://www.cafebabel.com/ca/article.asp?T=T&Id=7030
Foto: Abu Ghraib...
dimecres, de setembre 06, 2006
Erst kommt das Fressen, dann die Morale
"First comes the food, then morals"
"Primer vé el menjar, després la moral"
La frase de la setmana pertany al dramaturg comunista alemany Bertold Brecht. Què pensaria aquest home representatiu de les primeres dècades del segle XX sobre el debat entre materialistes i postmaterialistes en el context postindustrial actual de la societat del risc del segle XXI?
dimarts, de setembre 05, 2006
THE CROCODILE HUNTER CRYING OVER A CRODILES DEATH
Steve Irvin, el caçador de cocodrils autralià, ha mort per la picadura d'una ralla mentre bucejava en unes illes d'un arxipèlag perdut! No és que sigués un gran fan seu però certament alguns dels seus programes em quedaran a la memòria. I és que una de les primeres coses que feia els dissabtes al matí en plena ressaca era beure un got de suc de taronja mentre em deleitava amb la seva lluita amb els dragons de comodo, les tarantules o les serps de torn.
Era tal la seva seguretat en si mateix o tan gran el despreci al perill i a la mort que cometia bogeries com molestar expressament qualsevol tipus de serp (recordo per exemple quan va agafar una serp escopidora sense protecció ocular). Possiblement, però, la seva bogeria més gran va ser donar menjar als cocodrils del seu zoo particular amb el seu fill de dos anys als braços.
Com tot heroi de culte el seu destí ha estat una mort que ha arribat abans d'hora. Steve Irvin amb la seva personalitat gamberra i arriscada ha estat víctima de la seva pròpia autoseguretat. La natura, tot i que l'home cregui dominar-la, encara ofereix sopreses fins i tot pels més experimentats naturistes. Sinó que li preguntin a Félix Rodríguez de la Fuente que a partir d'ara ja no estarà sol en el panteó dels naturistes de renom...
Steve Irvin, el caçador de cocodrils autralià, ha mort per la picadura d'una ralla mentre bucejava en unes illes d'un arxipèlag perdut! No és que sigués un gran fan seu però certament alguns dels seus programes em quedaran a la memòria. I és que una de les primeres coses que feia els dissabtes al matí en plena ressaca era beure un got de suc de taronja mentre em deleitava amb la seva lluita amb els dragons de comodo, les tarantules o les serps de torn.
Era tal la seva seguretat en si mateix o tan gran el despreci al perill i a la mort que cometia bogeries com molestar expressament qualsevol tipus de serp (recordo per exemple quan va agafar una serp escopidora sense protecció ocular). Possiblement, però, la seva bogeria més gran va ser donar menjar als cocodrils del seu zoo particular amb el seu fill de dos anys als braços.
Com tot heroi de culte el seu destí ha estat una mort que ha arribat abans d'hora. Steve Irvin amb la seva personalitat gamberra i arriscada ha estat víctima de la seva pròpia autoseguretat. La natura, tot i que l'home cregui dominar-la, encara ofereix sopreses fins i tot pels més experimentats naturistes. Sinó que li preguntin a Félix Rodríguez de la Fuente que a partir d'ara ja no estarà sol en el panteó dels naturistes de renom...
dilluns, d’agost 28, 2006
Publicitat indesitjada
El fet que darrerement hi hagi persones que posin comentaris amb publicitat al meu propi blog m'ha obligat a prendre decisions dures. D'ara en endavant, posaré un filtre als comentaris. Tots aquells comentis publicitaris no seran publicats...
O sigui que phentermine... Ves a un altre blog maco/a
O sigui que phentermine... Ves a un altre blog maco/a
dimecres, d’agost 23, 2006
Yola Berrocal presenta el seu programa
Ho sento no em podia resistir. Estava fent un post sobre el fenomen YIL i se m'ha esborrat quan l'acabava d'escriure. En espera que tingui temps per escriure'l (espero que demà o demà passat) us deixo amb aquest fragment del programa Salsa Rosa... Prometo intentar no posar més fragments d'aquest pseudoprograma periodístic de televisió!
Ho sento no em podia resistir. Estava fent un post sobre el fenomen YIL i se m'ha esborrat quan l'acabava d'escriure. En espera que tingui temps per escriure'l (espero que demà o demà passat) us deixo amb aquest fragment del programa Salsa Rosa... Prometo intentar no posar més fragments d'aquest pseudoprograma periodístic de televisió!
dijous, d’agost 17, 2006
La lotería de Babilonia
Ya iniciado en los misterios de Bel, todo hombre libre automáticamente participaba en los sorteos sagrados, que se efectuaban en los laberintos del dios cada sesenta noches y que determinaban su destino hasta el otro ejercicio. Las consecuencias eran incalculables. Una jugada feliz podía motivar su elevación al concilio de magos o la prisión de un enemigo (notório o intimo) o el encontrar, en la pacífica tiniebla del cuarto, la mujer que empieza a inquietarnos o que no esperábamos rever; una jugada adversa: la mutilación, la variada infamia, la muerte. A veces un solo hecho -el tabernario asesinato de C, la apoteosis misteriosa de B- era la solución genial de treinta o cuarenta sorteos. Combinar las jugadas era difícil; pero hay que recordar que los individuos de la Compañía eran (y son) todopoderosos y astutos. En muchos casos, el conocimiento de que ciertas felicidades eran simple fábrica del azar, hubiera aminorado su virtud; para eludir ese incoveniente, los agentes de la Compañía usaban de las sugerstiones y de la magia. Sus pasos, sus manejos, eran secretos. Para indagar las íntimas esperanzas y los íntimos terrores de cada cual, disponían de astrólogos y espías. Había ciertos leones de piedra, había una letrina sagrada llamada Qaphqa, había unas grietas en un polvoriento acueducto que, según opinión general, daban a la Compañía; las personas malignas o benévolas depositaban delaciones en esos sitios. Un archivo alfabético recogía esas noticias de variable veracidad.de l'escriptor Jorge Luís Borges en el seu llibre de contes FICCIONES
divendres, d’agost 04, 2006
Vacanze a Sicilia
Petita postal des de la Platja de la Tonnara de Scopello, un petita cala de la costa oest siciliana que era el port natural d'una antiga factoria de preparacio de la tonyina que ha estat reconvertida en platja publica. La seva aigua cristalina deixa veure el seu fons mari ple d'algues i de peixos de tots els colors i grandaries... Un lloc inoblidable
dilluns, de juliol 31, 2006
Tanquem la paradeta / Cerrado por vacaciones/ Office closed until...
Per raons estivals, el mirador satàrric romandrà tancat fins d'aquí una o dues setmanes (tot depèn de les ganes d'escriure. En aquests dies esperem recarregar energia tot embriagant-me amb les olors, el menjar i les vistes de la vella però bellíssima illa de Sicília.
Por razones estivales, el mirador satárrico queda cerrado un par de semanas (todo depende de la ganas de escribir que tenga). Estos días espero cargar energia embriagándome con los olores, la comida y las vistas de la bellísima isla de Sicilia.
The Mirador Satàrric will be closed one or two weeks the time I need to recharge some energy breathing the air of the old but pretty Sicily.
Si voleu fer vosaltres el bloc em faríeu un favor... jo de mentre descansaré amb el vostre permís.
divendres, de juliol 28, 2006
dimecres, de juliol 26, 2006
dimarts, de juliol 25, 2006
Videojocs: armes de perssuassió massiva
L’era de l’entreteniment simple però massiu del Super Mario BROS, el FIFA el SONIC o el Golden Axe queda ja molt enrere. L’entrada a l’edat adulta de la primera generació usuària dels videojocs ha permès el naixement d’una nova generació de jocs amb intencionalitat social i política.
Que l’exèrcit nord-americà i l’espanyol tenen problemes per acabar d’ocupar les places als seus exèrcits professionals. Solució? Fer una campanya publicitària. Ara bé, les campanyes publicitàries són molt cares. Com obtenir un major enrolament a les files amb uns costos menors? Cap problema, creem un videojoc. Aquesta és la història de la creació del videojoc America's Army. Sabent l’èxit dels jocs de simulació del combat cos a cos, l’exèrcit nord-americà va crear un joc que ha tingut un gran èxit entre els joves nord-americans per la seva lliure distribució a través d'internet. Salvant les distàncies l’exèrcit espanyol ha fet el mateix amb el joc Misión de Paz. En aquest joc l’usuari pot col·laborar en la reconstrucció d’un país destruït.
Però no només els exèrcits utilitzen aquests recursos. Des del món associatiu i contracultural també s’està aprofitant una nova eina d’influència cultural. És el cas del col·lectiu Molle Industria que van visitar el darrer festival The Influencers del CCCB. Aquests activistes italians han creat jocs de crítica social com un sobre el procés productiu de la multinacional McDonalds o una sàtira sobre la flexibilitat del món del treball del demà. Un altre projecte interessant és el programa Peacemaker elaborat per ImpactGames en el qual l’objectiu del jugador és aconseguir l’obtenció de la pau al vesper del Pròxim Orient.
En resum, els jocs deixen de ser jocs per passar a ser armes de persuassió massiva.
Enllaços:
McDonalds: http://www.mcvideogame.com/game-esp.html
Food Force: http://www.food-force.com/index.php/game/downloads/
America’s Army: http://www.americasarmy.com
Misión de Paz: http://www.soldados.com/actualidad/juego/index.jsp
Peacemaker: http://www.peacemakergame.com/
dilluns, de juliol 24, 2006
Showtime al Gran premi de MOTO GP
La prèvia de la retransmissió del Gran Premi de motos dels Estats Units de Televisió Espanyola d'ahir a la nit va ser antològica. Els ja tradicionals comentaristes tècnics de TVE Miguel Angel Roselló, Marc Martí, Manuel Pecino i l'excampió de motos 12+1 Ángel Nieto van tenir l'ajuda d'uns multifacètics i sobreexitats Carlos Lozano (el presentador de tot concurs de TVE que es valgui), Manolo Quijano, Sonia Ferrer (la guapíssima presentadora de Gente ) i Belinda Washington per tal d'adaptar una emissió només per a adeptes de les motos a les necessitats del Prime Time del diumenge.
De comentar els problemes de posada a punt de Valentino Rossi o els de pèrdua d'adherència de Dani Pedrosa, els nostres amics de les motos van passar a comentar les belleses del circuit fent una parada en l'estrella més neumàtica (alguna relació ha de tenir amb el món del motor) de Hollywood: Pamela Anderson. Però no es van aturar aquí. Emulant Verano Azul, les estrelles de la farandula de TVE van donar una volta al circuit amb moto. Això sí, per adaptar-se al circuit californià on corrien van tenir la dignitat de posar-nos uns beach boys per acompanyar l'impagable vídeo en el qual Ángel Nieto se sentia com un peix a l'aigua i liderava la colla de moteros de vespino...
Si us plau si algú ho va gravar que ho pengi a You Tube... Em faria una gran il·lusió tornar a veure un dels espectacles més dantescos de les últimes setmanes sense comptar és clar amb el programa de Pocholo a la Sexta.
divendres, de juliol 21, 2006
Líban: la "Suïssa" del Pròxim Orient
Sigui pel caràcter multilingüístic i multirreligiós del país que fa possible veure dones amb vel i cristianes amb minifaldilla, sigui pel simple fet de ser un país minúscul envoltat per autèntiques potències regionals, sigui per la meva predilecció per Amin Maalouf i, en especial per La Roca de Tànios, o sigui per ser un país en que hi ha més ciutadans fora del territori que a dins, el Líban és un país que m'atrau. No hi he estat però hi ha quelcom de la seva turbulenta identitat i de la seva misèria que m'atrau. Algun dia hi hauré d'anar a menjar-hi tabulé, hummus, a fumar xixa a passejar-me pel passeig marítim de Beirut. Per ara, però, això no podrà ser...
dilluns, de juliol 17, 2006
Barcelona festivaleja
The Divine Comedy, Rufus Wrainwright, Fat Boy Slim, l'espectacle de llum i color (que no la música) de Daft Punk i la frescor de l'aire marí a la gespeta en una nit d'estiu van ser el millor d'un cap de setmana de música al festival Summercase del fòrum. El pitjor? El concert de New Order i el mal encadenament de grups que impedia veure els començaments i acabaments dels concerts. Per arribar a l'alçada d'altres festivals com el Primavera Sound o el Festival de Benicàssim els organitzadors del Summercase farien bé de portar noves promeses i evitar portar massa velles glòries amb cap necessitat de guanyar-se el públic o el sou.
dijous, de juliol 13, 2006
Makis agridolços
Ahir vaig tenir el gust d'anar a menjar a un japonès de gràcia i avui al matí n'estic patint les conseqüències. No ho puc negar-ho encara tinc els makis de tonyina i de Salmó i d'alvocat en un lloc indeterminat entre l'estómac i l'esòfag. I mira que quan vaig acabar de menjar em va sentar molt bé la cosa. Però una cosa està clara el peix cru o la soja (jo diria que més aviat el peix) no em senta bé... Hauré d'optar per la deliciosa cuina japonesa de les verduretes que em senta molt millor.
dissabte, de juliol 08, 2006
El Papa troba Zapatero
Aquesta tarda es produirà un xoc entre dos móns, entre dues perspectives de veure les coses, de valorar el bé comú. Benet XVI i Rodríguez Zapatero (amb l'ajuda inestimable de la Vicepresidenta De la Vega) es trobaran a València enmig d'una polèmica fictícia sobre la idoneïtat de la no anada de Zapatero a la missa de demà al matí.
Les relacions conflictives entre l'església catòlica i el govern socialista de Zapatero han esdevingut un dels grans pals de paller de la legislatura. El projecte reformista d'arrel radical (en termes de politologia) zapaterià d'alliberament del ciutadà ha xocat nombroses vegades amb l'estament religiós espanyol que no ha dubtat en manifestar-se al carrer (!!!) en el tema estrella de discussió: la legalització dels matrimonis gaus. Ara bé, darrere el tema de portada han coexistit temes tan o més importants que els drets dels homosexuals com són la reforma educativa (amb una gran incidència en un camp de tan importància per l'església com és el de les escoles), els projectes de minvar les aportacions econòmiques de l'estat a l'església catòlica, etc... Per la seva banda, les maniobres de l'església catòlica de suport al partit de l'oposició en temes com la familia i la unitat d'Espanya (que gran és Cañizares demanant una pregària per la unitat d'Espanya als seus preveres) tampoc no han estat gens ben rebudes en el govern si bé de cara a la premsa l'executiu ha declinat fer comentaris.
Fora d'Espanya, cal destacar com l'església i el conservadurisme italià han denigrat la imatge de Zapatero en la darrere campanya electoral italiana. No és d'estranyar, un dels últims comentaris de preocupació que va fer l'antic papa Joan Pau II abans de morir va ser que feia Zapatero. L'església encara pensa que Espanya és el seu pati del darrere i que encara pot manar i desmanar en la societat espanyola. Les enquestes d'afiliació religiosa però no menteixen: el catolicisme recula...
dilluns, de juliol 03, 2006
Elvis encara està viu però de poc el maten
Pensàveu que la enquesta sobre el polític mundial més frikie ja estava acabada? Doncs no, Junichiro Koizumi dóna nous arguments amb la seva visita a Gracelan i ens deleita amb uns moviments de cadera no molt "elvístics" però si menys no graciosos... Al darrere, George W. Bush intenta passar desaparcebut. El numeret ja el muntarà un altre dia.
Pensàveu que la enquesta sobre el polític mundial més frikie ja estava acabada? Doncs no, Junichiro Koizumi dóna nous arguments amb la seva visita a Gracelan i ens deleita amb uns moviments de cadera no molt "elvístics" però si menys no graciosos... Al darrere, George W. Bush intenta passar desaparcebut. El numeret ja el muntarà un altre dia.
divendres, de juny 30, 2006
Postcapital
Com a últim regal al capdavant de la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, Ferran Mascarell ens ha deixat una exposició polifacètica i innovadora al Palau de la Virreina, Postcapital. El tema de l'exposició? El procés de transició de la política arran de la caiguda del mur de Berlín i la (re)transformació de sentit dels cànons polítics tradicionals d'esquerra i dreta.
Artísticament, cal reconèixer que es podrien haver deixat uns quants calerons més. Si bé els continguts ideats per l'artista Carlos Gairaicoa són prou correctes i, fins i tot, n'hi ha alguns de colpidors (com per exemple la ciutat d'espelmes sota la vigilància permanent d'un circuit tancat de càmeres o un vídeo espectacular d'un joc de guerra nord-americà), cal afegir que no són suficients per explicar la complexitat del món d'avui en dia.
Ara bé, (i aquí és on és la gràcia de l'Exposició), Postcapital té un regal amagat a la fi de l'exposició. Quan comences a renegar del bonrollisme socialista, arribes a una sala d'ordinadors on està el veritable valor tangible de l'Exposició. I és que en cada un dels ordinadors trobareu una selecció excepcional de llibres, vídeos, cançons, i una gran base de dades relacionada amb el món de la política... Busques una entrevista d'Ali G amb Noam Chomski? Vols imprimir-te Imperi del filòsof italià Antonio Negri? No busquis més, per 1,5 €(preu estudiant) podràs fer-te'n les còpies que vulguis o sobrecarregar el teu MP3 (ai, merda que no estic a la moda dels IPOD) i el teu Gmail amb els continguts més diversos. En resum, una petita biblioteca lliure especialitzada que cal aprofitar el temps que duri.
Per acabar, una crítica. Entenc que estem en una ciutat (entre comilles i recalco lo d'entrecomilles) d'"esquerres" però crec que podrien haver fet un esforç i haver posat més continguts liberals.
Web: http://www.postcapital.org
dijous, de juny 29, 2006
Palestina/Israel: eL tema de mai acabar
Entrem en una nova etapa de conflicte a Israel i Palestina. El periode d'impass arran de la mort d'Arafat, la malaltia de Sharon, les eleccions a Israel i Palestina, la retirada i el desmantelament de les colònies israelianes de Gaza i la treva tàcita entre Hamas i l'estat isrealià queden ja lluny... Tornem a una nova fase de retroalimentació de l’acció-reacció. Primer seran les operacions militars, després els atemptats suicides. És el conflicte de mai acabar.Sense voler restar el protagonisme igualment negatiu dels palestins en la situació, destacaria les operacions desmesurades dels isrealians els últims dies. En resposta als atacs amb míssils katiusha des de Gaza van matar a una familia mentre disfrutava d'un diumenge estival a la platja. Ara, per rescatar a un soldat segrestat organitzen una operació d’invasió d’un territori que havien abandonat fa només uns mesos amb maniobres desmesurades que podrien titllar-se de càstig col·lectiu a la comunitat palestina...
La fita històrica del reconeixement implícit d’Israel per part de Hamas (organització recordem que fins ara propugnava la desaparició de l’estat d’Israel) passarà a l’oblit davant de l’estiu sagnant que ens espera.
blogsbasura
Passejant-me pel món dels blocs m'he donat compte que els blocs de cultura escombraries arrassen en termes d'audiència com ho fan els anàlogs televisius. Des d'aquest bloc condamnem aquestes pràctiques immorals a l'infern dels bloc salsarrossencs i ens neguem a seguir aquestes tècniques tan barriobajeres. Ara bé, com fan totes les cadenes públiques després d'evocar els arguments de millor qualitat, oferta pública social i blablabla ens afegirem en aquesta corrent "bloggera" per no quedar enrere...
Blog Provisional... Prepárate!!! La guerra ha començat!!!
divendres, de juny 23, 2006
Salvador Cardús analitza els resultats del referèndum
Estic una mica mandrós i no tinc ganes de fer anàlisis del resultat del referèndum l'Estatut. Qui millor que Salvador Cardús per fer-ho... Després comentem el que diu. Anar a la contra demagògicament sempre és més fàcil que defensar una posició ben argumentada i pensada
Estic una mica mandrós i no tinc ganes de fer anàlisis del resultat del referèndum l'Estatut. Qui millor que Salvador Cardús per fer-ho... Després comentem el que diu. Anar a la contra demagògicament sempre és més fàcil que defensar una posició ben argumentada i pensada
dimecres, de juny 21, 2006
Oeil Public
Oeil public és un col·lectiu de fotògrafs que afirma tenir una una perspectiva molt progressista (o almenys això diuen) de la realitat. En el treball de cadascun d'ells trobareu temes tant diversos com diferents la religió, l'erotisme, la desesperació de no tenir res, l'abundància decadent, l'opi de la religió o la grandària dels espais més inabastables, etc...
Un exemple de la seva feina el podreu veure aquests dies a l'Institut francès de Barcelona amb l'exposició col·lectiva France O ma France.
El pas a la segona volta del candidat de l'extrema dreta Jean Marie Le-Pen va suposar un xoc tan brutal pels ciutadans del país veí que tots ells van decidir donar la seva opinió del "desastre" a partir de la imatge.
Com que sé que alguns de vosaltres sou una mica mandrosos i això de moure's no va amb vosaltres seré generós i us passaré el link on podreu trobar l'expo per internet:
http://www.oeilpublic.com/diaporama.php?r=190&l=liste.php&l_name=LES%20HISTOIRES
dilluns, de juny 19, 2006
L'espagnol, langue étrangère en Catalogne?
Le journal Libération continue sa derive antinationaliste catalane dans cet article de son correspondant a Madrid: http://www.liberation.fr/page.php?Article=391319
Ma réponse au journaliste:
Cette article me parait vraiment loin de la réalité. Mr François Musseau ça serait bien que vous travaillez un petit peu plus... L'espagnol langue étrangère en Catalogne? Mais vous revez?... En Espagne on a le devoir de parler l'espagnol. Il y a des langues superieures à autres? Vous disez "Dans la pratique, le catalan est déclaré «prioritaire», employé en exclusivité dans l'administration, l'enseignement ou les médias." Monsieur, nous les catalans profitons d'apprentisage aux écoles en espagnol, moyens publiques en Espagnol (c'est où TVE?)... Vous croyez vraiment que l'espagnol est une langue étrangère en Catalogne? Peut-être ça serait bien que vous vous promenez par les rues de Barcelonne... Vous affirmez ou donnez l'image négative des gens que veulent parler 24 h sur 24h le catalan... Pourquoi? C'est une langue secondaire de l'espagnol? Une personne hispanophone catalane peut vivre 24 h sur 24 h en parlant l'espagnol. Pour moi c'est parfait mais Il faut donner aux catalophones la même possibilité. Personellement je parle les deux langues comme la majorité de la poblation et je ne veux pas perdre l'espagnol. Je ne comprends pas cette image négative que vous donnez du catalan. En ce qui concerne le cas de la famille immigré, je vous conseille de vous preparer les arguments un petit peu plus... Par loi, c'est prévu que les gens d'origine étranger aient une adaptation au système éducatif catalan...Pourquoi vous niez ou cachez ça? Le fait de parler le catalan c'est un instrument pour intégrer les immigrés à la société catalane... Est-ce que vous préferez des immigrés qui ne parlent pas le catalan inadaptés? Vous imaginez des gens scolarisés en France qui ne parlent le Français? Est-ce que le monde intellectuelle français peut donner des classes de multiculturalisme après la crise des banlieues? Est-ce que vous avez la maitrisse de la gestion en états décentralisés? Monsieur, quand vous traitez les questions politiques d'un pays il faut que vous aprenez qu'est que c'est ce pays... Avec cet article vous ne l'avez fait pas... Quelle déception, j'aime bien Libération mais dans la question de la decentralisation vous n'arrivez pas à lire dans une autre contexte que celui typique de la France centraliste. L'Espagne, monsieur, c'est une autre chose. Il faut changer de lunettes quand un journaliste travaille dans un autre pays pour en parler chez soi.
dijous, de juny 15, 2006
El salvatge oest torna
Un dels elements habituals de tota pel·lícula clàssica de l'oest és el cartell de Es busca viu o mort amb la foto d'un fugitiu i una recompensa en dòlars el tamany de la qual varia segons la calanya del pressumpte criminal.
Si creieu que això forma part del món de la ficció o d'un passat tronat, us recomanaria visitar la pàgina governamental nordamericana de Rewards for justice (http://www.rewardsforjustice.net)... Com no trobareu a Bin Laden a primera pàgina...
El seu preu 25 milions de $!!! Deu n'hi do... Pels que volen informacions curioses si mireu la fitxa de Bin Laden a part dels seus alias sabreu que l'home és un gegant (entre 1,94 i 1,98) i té complexió oliva?
Ah, una última cosa: impagables també les cerimònies de donació de les recompenses... Els vaquers nordamericans mai no canviaran.
Arriba l'hora de l'Estatut
A dos dies del Referèndum de l''Estatut de Catalunya, finalment ja he decidit el meu vot. M'ha costat bastant decidir-me pels punts a favor i en contra que presenta però, ara, ja estic decidit. Serà un vot diferent... És clar que al final com en el Referèndum de la Constitució tot està ja venut. El sí guanyarà de carrer.
El nou estatut serà un gran pas per Catalunya o una mostra de continuïtat d'un model esgotat? En els propers anys, ho podrem veure. Però com deia Duran i Lleida d'aquí a 5 anys ja tornarem a reclamar...
El nou estatut serà un gran pas per Catalunya o una mostra de continuïtat d'un model esgotat? En els propers anys, ho podrem veure. Però com deia Duran i Lleida d'aquí a 5 anys ja tornarem a reclamar...
divendres, de juny 09, 2006
El mirador satàrric 2.0
Si si si el video ja està aquí. El mirador satàrric obre una nova etapa gràcies a la col·laboració de You Tube i de les persones que envien vídeos de lliure distribució. D'ara endavant esperem fer una bona selecció de vídeos amb l'intent de millorar els continguts del bloc.
dijous, de juny 08, 2006
La Febre del mundial
Com tants d'altres individus febles de ment d'aquest planeta he caigut en una greu malaltia: la futbolitis mundialística. I què? També hi ha altres malalts que asseguraven veure Operación Triumfo o encara veuenVentdelplà i símils se n'orgulleixen... Però és que els meus símptomes són molt forts. I és que no miro els partits de la selecció espanyola (ja tindré temps de veure com perden abans de quarts del mundial) sinó que em dedico a veure partits llegendaris de mundials com Mèxic 70, Alemanya 74, Argentina 78 o Espanya 82 que emet el Canal Mundial 24h de Digital Plus.
Digueu-me malalt però fer-ho és un exercici molt divertit i profitós. Per una banda, veus com han canviat les modes en el tallat de cabells o en el món de les samarretes. També pots veure com ha evolucionat la qualitat de les retransmissions esportives o els missatges de la publicitat estàtica. És clar que el més important és veure com ha evolucionat el joc. I és que als 70 es feien unes entrades criminals mereixedores de targeta vermella no a l'alçada del turmell com es fan ara sinó a l'alçada de la cintura!!!!! (com no Argentina i Itàlia al capdavant) I el que és pitjor, la targeta vermella brillava per la sava absència.
Però el que més m'ha satisfet aquests dies és veure la qualitat de jugadors com Pélé, Rivelino, Carlos Alberto, Kempes, Rossi, Beckenbauer, Neeskens, Reensenbrink, Passarella, el Pato Fillol o Karl Heinz Rummenigge...
Per acabar dos detalls sense importància:
1- El mostatxo de Rivelino és esplèndid!
2- No he vist mai ni crec que ho faci unes celles comparables amb les de Kempes!!
Que comenci el mundial d'Alemanya, tinc ganes de veure nous mites... Estic enfebrat.
Web oficial del mundial: http://fifaworldcup.yahoo.com/06/es/
dimarts, de juny 06, 2006
Sobre llatinoamèrica
| Un article sobre llatinoamèrica que he trobat per la xarxa ehem ehem... http://www.cafebabel.com/ca/article.asp?T=A&Id=1844 |
divendres, de juny 02, 2006
NeoHippies del segle XXI
No ens enganyem, no sé un borrall d'infomàtica. Si en sabés més, ja hauria canviat el disseny merdós d'aquest blog i hauria col·locat tota mena de novetats. El món de la programació infomàtica em sona a xinès, veig als programadors com a veritables xamans o mags del segle XXI que tradueixen els designis d'un déu inaccessible i superior. Bé tampoc cal donar tanta trascendència a la informàtica... No ens posem pseudofilosòfics com a Màtrix... Neo no ens salvarà!
Tot i això a vegades el món de la informàtica m'ofereix explicacions més plausibles i entenedores; explicacions que s'acosten a l'estructura de la realitat que conec. I és en aquest punt en què puc dir alguna cosa.
Amics meus, he tingut una revelació. Jo que sempre he utilitzat tot el programari de Microsoft, el windows en especial he llegit les revelacions del profeta informàtic del MIT, Robert Stalleman. El profeta nord-americà del software lliure ens mostra una reproducció de les societats utòpiques que ens van oferir Marx, Bakunin el segle XIX adaptades al món de la informàtica.
Aquest post no està acabat... Continuarà (haig de posar-me a altres coses en aquests moments)
Tot i això a vegades el món de la informàtica m'ofereix explicacions més plausibles i entenedores; explicacions que s'acosten a l'estructura de la realitat que conec. I és en aquest punt en què puc dir alguna cosa.
Amics meus, he tingut una revelació. Jo que sempre he utilitzat tot el programari de Microsoft, el windows en especial he llegit les revelacions del profeta informàtic del MIT, Robert Stalleman. El profeta nord-americà del software lliure ens mostra una reproducció de les societats utòpiques que ens van oferir Marx, Bakunin el segle XIX adaptades al món de la informàtica.Aquest post no està acabat... Continuarà (haig de posar-me a altres coses en aquests moments)
dimarts, de maig 30, 2006
Dopés!
El ciclisme sempre ha estat un esport que m'ha agradat. L'esforç, l'estratègia, els atacs, els contraatacs són el dia a dia d'un esport d'elevat sacrifici. Quantes tardes de juliol les hauré passat davant de la tele veient el desenvolupament en l'alta muntanya d'autèntics monstres com Miguel Indurain, Claudio Chiapucci, Gianni Bugno, Lance Armstrong o Jan Ulrich. Des de l'afer Festina, però, aquest esport està tocat per les suspicàcies i el món judicial. Les sospites que per guanyar cal dopar-se han arrastrat aquest esport a un gran desinterès. Si primer van ser els anabolitzants i després l'EPO ara són les transfusions de sang les que em generen una sensació de descrèdit envers aquest esport... Els Eufemiano Fuentes i Manolo Saíz estan en el camí d'acabar amb aquest "esport" sí sí entre cometes...
dijous, de maig 25, 2006
Aló Presidente
Font: (Foto: Victor Soares/ABr - hor-57)
Pels interessats en la comunicació política m'agradaria passar-vos el link de la pàgina del Programa televisiu Aló Presidente del president de Venezuela Hugo Chávez. Disfrutareu!
Populista o estadista, demàgog o estratèga, messiànic o compassiu, boques o realista? Què n'opineu d'Hugo Chávez? L'ex tinent coronel de l’exèrcit veneçolà, és una figura que provoca passions a favor i en contra. Colpista el 1992, posteriorment escollit president de Veneçuela el 99 i víctima d’un intent de cop d’estat de curta durada el 2002, si Chávez té una qualitat és la de ser un autèntic supervivent polític. Això ningú no ho pot negar. És clar que tampoc ningú no pot negar que gaudeix d'un avantatge: el preu del petroli.
Pels que volen una biografia del Personatge:
CIDOB
Wikipèdia
Si algú de vosaltres sap com inserir un document de youtube posaré a la pàgina un fragment del programa. Moltes gràcies per la vostra ajuda.
dimecres, de maig 24, 2006
L'esquerra llatinoamericana dividida en 3
Una onada de victòries de candidats d’esquerra sacseja des de fa uns anys Llatinoamèrica on els líders conservadors comencen a ser minoria. Tot i formar part d’una mateixa família política les estratègies i els mètodes utilitzats pels seus líders mostren una esquerra llatinoamericana dividida en dos pols: un molt o massa respectuós amb el interessos de les elits econòmiques, proper als fonaments correctors de la socialdemocràcia europea (salvant les distàncies) representat pel socialisme xilè, i l’altre, molt més innovador, rupturista i sobretot intervencionista exemplificat pel Xavisme veneçolà. Enmig, una zona grisa i indefinida per la qual transiten nombrosos presidents i candidats per tal de no tancar-se portes definitives. Evo Morales n'és un gran exemple. |
divendres, de maig 19, 2006
Che Aznar
Seré poco original, llegaré tarde... pero lo cierto es que la campaña de Converse haciendo un morphing del Che Guevara con Aznar es un exitazo comercial. Todo el mundo habla de ella. Dicen que forma parte de una campaña de la filial polaca de Converse pero lo siento no tienen ninguna credibilidad: esto va dirigido a España...
Quien iba a imaginar que una de las imagenes sacralizadas y más veneradas del comunismo (vale, el capitalismo se ha apropiado de ella que le vamos a hacer) se mezclaría con un adalid (com m'agrada aquesta paraula castellana) del liberalismo y nacionalcatolicismo. Peores conversiones políticas (jajajajja no em podia aguantar de fer aquest lamentable jc de paraules) hemos visto.
dimarts, de maig 16, 2006
The Fog of War
Aquest excel·lent documental dirigit per Errol Morris repassa la trajectòria de l'exsecretari de defensa sota els presidents demòcrates Kennedy i Johnson, Robert S McNamara. Amb la voluntat de confessar els errors passats i justificar alguna de les seves decisions més controvertides (l'inici de les accions militars al Vietnam), McNamara ens ofereix una visió molt interessant del procés de presa de decisions de la gran superpotència mundial que són els Estats Units.
dimecres, de maig 10, 2006
Èban: viatge a les mil i una cares d'Àfrica
A meitat de camí entre l'assaig, la crònica periodística, la pròpia experiència personal i el relat literari, el periodista polonès Riszard Kapucinski aconsegueix mostrar-nos les mil i una cares d'Àfrica en un llibre com Èban publicat en polonès l'any 1998 i a Espanya el 2004).Moments d'Èban com l'explicació de la importància de l'ombra de l'únic arbre d'un poblet, de l'atmosfera inquietant i amenaçadora d'una església a Nigèria, de l'espera de la mort al Sàhara en companyia d'un camioner o el viatge en tren amb Madame Diouf, barrejats amb articles periodístics com el retrat d'Abú Amin, cròniques com la de revolució a Zanzíbar, descripcions com la d'un cementiri de tancs soviètics a Eritrea o de la situació a Libèria a mitjans dels anys 90 ens permeten construir-nos una imatge d'Àfrica més aproximada a la realitat política i social que les cròniques que llegim dia a dia en els nostres diaris habituals.
Dibuix: Geoffrey Grahn LA Weekly
Riszard Kapucinski:
Nascut a Pinsk, actualment Bielorrússia (1932) en plena era soviètica.
Obres anteriors: L'Emperador (Haile Silassie d'Etiopia), El Sha (Mohamed Reza d'Iran) , L'imperi (sobre el derrumbament de l'URSS), La guerra del Futbol (entre Hondures i El Salvador), Un dia més amb vida (sobre la descolonització a Angola)
Última obra: El món d'avui (Assaig sobre la situació mundial després de l'11-S)
dijous, de maig 04, 2006
Del Mondagrón abertzale a la Orquestra Mondragón
Fa un parell de dies, el diari madrileny El Mundo reobria el tema de la suposada participació d’Eta en els atemptats de l’11-M. L’autor de l’article argumentava que les forces policials havien amagat la descoberta d’una targeta de la Cooperativa basca Mondragón en la tristament famosa camioneta Kangoo robada utilitzada pels autors dels atemptats. La lectura de l’article em va plantejar molts dubtes a l’instant. El periodista relacionava la targeta amb el món abertzale de la Cooperativa i en conseqüència deixava entendre que hi podia haver una relació entre els terroristes islàmics i ETA. Però, la targeta no podia ser de l’amo veritable de la furgoneta? Havia de ser forçosament dels terroristes?Tot i que he d’admetre que la informació em va semblar molt interessant, al mateix temps vaig arribar a la conclusió que allò no era ben bé periodisme. L’article, més aviat, em recordava un exercici d’investigació d’estar per casa (el seu autor es deu creure Sherlock Holmes) que no un article ben fonamentat ja que les conclusions a les que arribava no s’aguantaven ni pels pèls.
Quan he obert el diari avui, he trobat una notícia que m’ha fet riure inicialment i posteriorment m’ha fet pensar durant una bona estona. Però és que el fet valia la pena. La famosa targeta de la Cooperativa Mondragón descoberta per El Mundo s’havia convertit en una cinta de l’Orquestra Mondragón!!!!! Qui li hagués dit a Javier Gurruchaga i els seus companys, que passarien de les pàgines de cultura (bé, de fet, de les no pàgines perquè fa temps que no sento parlar d’ells) a les de Política Nacional! Quin boig podria relacionar el grup que va popularitzar allò de “Ellas las preferien supergordas, gordas, gordas, supergordas y a gozar” amb un atemptat terrorista islàmic? M’imagino la cara de l’autor de l’article avui... Per res del món voldria estar a la seva pell avui en la reunió que haurà tingut amb el seu cap. Si es que no va ser un article elaborat pels caps de la redacció perquè en el diari no surt el nom de l’afortunat.De moment, però, l’editor d’El Mundo Pedro J. Ramirez ha reaccionat reiterant l’existència de la targeta de la Cooperativa Mondragón i el portaveu del Partit Popular al Congrés Eduardo Zaplana s’ha adherit a la tesi. Després de la famosa motxila perduda (què bona la paròdia d’Acebes i la motxila que van realitzar al Guiñol), la teoria de la conspiració de la participació d’Eta al’11-M continua. Més de dos anys després, la dreta espanyola no ha acceptat encarra la seva derrota en les eleccions del 14-M i manté la seva deriva d’acusacions i de deslegitimació de la democràcia. Que continuin buscant...
dijous, d’abril 20, 2006
20 anys de Txernòbil / 20 años de Chernobil
1-Vista del reactor nuclear de Txernòbil des de la veïna i abandonada ciutat de Prypiat.
El dia 26 d'abril se celebraran 20 anys de l'explosió del reactor nuclear de Txernòbil. La memòria del desastre nuclear continua. 60 persones van perdre la vida aquell dia però des de llavors el degoteig de morts produides per l'alliberament de 200 tones de material radiactiu a l'atmosfera (cal recordar que els efluvis nuclears van arribar a la mateixa Suïssa) continuen. Així segons l'últim informe de Greenpeace prop de 200.000 en diversos països europeus ja haurien mort. I els que falten... El càncer podria endur-se 97000 persones més al llarg dels propers 75 anys. Els efectes de la radiació a llarg plaça fan impossible un tractament eficaç de malalties encara no desenvolupades. Sense oblidar és clar els milers de malformacions que han patit i patiran els nounats.
En un moment en què el preu del petroli se situa a màxims històrics val la pena recordar que l'alternativa que representa aquesta energia al petroli no és menys contaminant i té uns riscos i costos a llarg plça molt elevats.2- Escampament de les radiacions posteriors a l'Explosió (govern dels EUA)
Pels interessats/dos: Informe de Greanpeace sobre Txernòbil (en anglès i pdf) http://www.greenpeace.de/fileadmin/gpd/user_upload/themen/atomkraft/chernobylhealthreport.pdf
dimecres, d’abril 12, 2006
De Villepin: un Neró de la política moderna
"Je m'appelle Dominique de Villepin Carusso et je m'aime" cantaven en un bar satíric molt concurregut de París fa uns mesos. I és que Dominique de Villepin era un polític que ho tenia tot per ser el proper president de França: havia estat ungit dofí pel rei president republicà Jacques Chirac, era i és guapo i agrada molt a les dones (en especial, les iaies), té una gran oratòria (com demostra el seu ja mitificat discurs al consell de seguretat sobre l'Irak), i el seu rival al tron, Nicolas Sarkozy, havia quedat greument tocat amb els aldarulls de la banlieue.
Però, Dominique de Villepin tenia tanta confiança en si mateix que ha comès un error polític fatal. L'aprovació d'una llei (el CPE) sense establir un mínim diàleg amb els actors socials (els sindicats i moviments d'estudiants) als qui creia incapaços d'organitzar un moviment de protesta de grans dimensions, l'ha dut a la greu derrota d'haver de tirar enrere la llei després de 10 setmanes de negar-s'hi. Sense oblidar, és clar la greu humillació a la que el va sotmetre el monarca republicà quan el va amonestar públicament o les crítiques punxants i contínues d'un crescut Nicolas Sarkozy.
En 10 setmanes, De Villepin ha dilapidat la imatge de moderat que havia aconseguit al llarg dels mesos; una imatge que l'acostava a l'electorat del centre en contrast amb el discurs populista dretà de Sarkozy i que el feia el candidat ideal per arribar a la presidència francesa. Serà l'efecte de la maledicció del Palau de Matignon?
Aquesta pifiada dóna una cert aventatge a Nicolas Sarkozy en una carrera d'obstacles a la Presidència en la qual el qui cometi menys errors esdevindrà el propi candidat de la dreta. Quina serà la propera tanca?
La llegenda de la maledicció del Palau de Matignon: al llarg de la Va República, totes les vegades en les quals l'ocupant del Palau de Matignon, el Primer Ministre francés de torn, ha intentat arribar a la Presidència de la República Francesa han acabat amb un sonor fracàs.
L'últim cas el trobem l'any 2000 amb la derrota del llavors primer ministre socialista Lionel Jospin.
Berlusconi no accepta la derrota!
Después de haber perdido las elecciones ajustadamente (por 25.000 votos con el 100% escrutado), Berlusconi pide ahora que se revisen los votos (especialmente los del extranjero) antes de reconocer la victoria a la coalición rival de izquierda de la Unione. Si bien es cierto que está en su derecho, Berlusconi debería reconocer ya su derrota. Porque no debemos olvidarlo, quien creó una ley electoral a su favor (reforma que hubiere causado graves protestas en la mayor parte de los países europeos) a seis meses de las elecciones fue él y sólo él. Si ahora esta misma ley electoral se le vuelve en contra cuando ya husmeaba la miel del triumfo mala suerte.
Aún así, no debemos quitarle el mérito de haber conseguido el 49,7% de los votos cuando meses atrás los sondeos lo enterraban para siempre. Y yo me pregunto, ¿qué ha llevado a los italianos a votarle otra vez? ¿Será su maestría del insulto? ¿Será su histrionismo y populismo? Aunque me pese mucho decirlo, Berlusconi ha demostrado ser un auténtico monstruo de la política fidelizando a sus posibles votantes con la demonización de la conjura roja comunista de la Unione y del frío y aburrido tecnócrata Romano Prodi.
Nota: En Italia lo de la Conjura judeo masónica separatista no funciona por razones obvias
Aún así, no debemos quitarle el mérito de haber conseguido el 49,7% de los votos cuando meses atrás los sondeos lo enterraban para siempre. Y yo me pregunto, ¿qué ha llevado a los italianos a votarle otra vez? ¿Será su maestría del insulto? ¿Será su histrionismo y populismo? Aunque me pese mucho decirlo, Berlusconi ha demostrado ser un auténtico monstruo de la política fidelizando a sus posibles votantes con la demonización de la conjura roja comunista de la Unione y del frío y aburrido tecnócrata Romano Prodi.
Nota: En Italia lo de la Conjura judeo masónica separatista no funciona por razones obvias
dimarts, d’abril 11, 2006
Prodi in extremis!
Font: http://www.ciclistica.it
Navegant per la xarxa italiana acabo de trobar que el diari Il Corriere anuncia un gran aventatge de la Unione en el recompte del vot a l'estranger tant al Senat com en la Cambra dels Diputats. Així doncs, sembla que per un grapat de vots Romano Prodi esdevindrà el nou primer ministre italià.
Segons recollia el mateix diari "Abbiamo vinto per un soffio, adesso dobbiamo cominciare a governare. Abbiamo la maggioranza anche al Senato» ha aggiunto Prodi prima di entrare nella sede dell'Ulivo in piazza SS. Apostoli. E alla domanda se adesso salirà al Quirinale, Prodi risponde: «Per adesso salgo in ufficio".I per acabar d'adobar el dia es veu que la policia italiana acaba de trobar al Capo dels capos de la mafia, Bernardo Provenzano. Simple coincidència?
Itàlia dividida
Un dia després del tancament dels colegis electorals italians encara no sabem el resultat final de les eleccions ja que, per una banda, sembla que el bloc de partits de centre i esquerrra de La Unione liderat per Romano Priodi ha guanyat les eleccions a la cambra dels Diputats italiana (49,8% a 49,7) mentre que, per l'altra, la Casa delle libertà que agrupa partits del centre dreta a l'extrema dreta liderada per l'histriònic Silvio Berlusconi té un escó de ventatge en el Senat (155 per 154) en espera del recompte final dels vots de l'estranger que decantarà la balança de les eleccions.Aquest resultat d'empat tècnic agravat pel fet que a Itàlia la cambra alta té un poder simètric al de la Cambra baixa en el nombrament del president del Consiglio provoca que ja es comenci a parlar de la convocatòria de noves eleccions. Es podria dir que el nou sistema electoral que va implantar Berlusconi fa sis mesos (déu n'hi do això de canviar el sistema electoral 6 mesos abans de les eleccions) ha donat els seus fruits.
Font: La Stampa
dilluns, d’abril 10, 2006
Taxi Driver
Imagineu-vos a Gaspar Llamazares planificant una revolució comunista en un taller de la Seat de finals del 60, afegiu un Pepe Bono apallissant a un policia amb els seus “amiguets” de pandilla, somieu que un joveníssim Ángel Acebes transporta pistoles de dubtosa procedència que la policia descobreix que han estat usades en un assassinat polític, sumeu-li un Duran i Lleida preparant els seus discursos mentre fa rondes nocturnes en un taxi o, per últim, en un exercici de surrealisme associeu Moratinos amb un còctel Molotov.Sí, ni jo mateix m'imaginava que un polític capaç de tenir aquest currículum de joventut pogués arribar a càrrecs d'alta responsabilitat. És més, fins i tot d'haver arribat a ésser el polític més valorat d'aquell país. A Espanya això díficilment és possible però i a Alemanya? De qui dec estar parlant?
divendres, d’abril 07, 2006
Sono Coglioni
Silvio Berlusconi fa temps que ens sorpren amb declaracions surrealistes i dignes de comediant freak tronat passat per Corporación Dermoestética. Ara bé, el seu freakisme ha arribat al punt màxim en anomenar Coglioni (gilipolles) als pressumptes votants de la Coalició d'Esquerra La Unió a dos dies de les eleccions a Itàlia. I és que els manuals de comunicació política no existeixen per Il Cavaliere. Ell és ell i els altres s'han d'adaptar al que diu.
Coneixeu algun polític més freak que Berlusconi?
Una biografia completa del personatge:
http://www.cidob.org/bios/castellano/lideres/b-056.htm (CIDOB)
dimecres, d’abril 05, 2006
Fes escoltar la teva veu (II)
A Espanya els nivells de rebuig i de desafecció envers la política són molt elevats. En nombrosos estudis del CIS hi ha present declaracions d'entrevistats que diuen que la política és massa complexa, que no els interessa gens la política o que la seva veu no és escoltada. Paradoxalment, al mateix temps saben que té una gran incidència sobre la seva vida.
I jo em pregunto:
És millor no saber res, a intentar entendre el perquè de les coses?
Diuen que els il·lusos són més feliços. Són també més lliures o viuen en la cova platoniana observant retalls mediatitzats de la realitat?
Si saps que la política té incidència en la teva vida, reacciona no?
Fes escoltar la teva veu!
Un dels fonaments principals de tota democràcia que es valgui és la participació política dels ciutadans en la discussió dels temes polítics i el seu poder de modificació sobre les decisions polítiques. Amb això el que vull plantejar és que tot i que la democràcia representativa és necessària i efectiva és igualment necessari que els governants escoltin la veu dels ciutadans. Perquè al cap i a la fi, el govern no és del poble i per al poble?Un exemple clarivident del poder del poble sobre les decisions polítiques el trobem en l'evolució de la polèmica del famós contracte pels joves promogut pel govern francès. Mitjançant el tancament de les facultats, les vagues i les manifestacions, els estudiants i els treballadors han aconseguit modificar una decisió que semblava inalterable i han posat a la picota al primer ministre francès Dominique de Villepin.
El poder de la massa és evident. Les polítiques no poden anar de dalt a baix sense una negociació amb els actors socials. En definitiva, el govern no pot governar sense el vist-i-plau de la ciutadania.
Ara bé, compte amb el paper de la massa. I és que com demostren els referèndums de les dècades més negres del segle XX els ciutadans poden ser manipulats per l'establishment sigui del color polític que sigui.
Per això, cal un ciutadà ben format que tingui una concepció crítica del poder. Un ciutadà que pugui reclamar els seus drets al poder, que sigui capaç de valorar si li estan venent fum o si l'estant manipulant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
