dijous, d’abril 20, 2006

20 anys de Txernòbil / 20 años de Chernobil



1-Vista del reactor nuclear de Txernòbil des de la veïna i abandonada ciutat de Prypiat.

El dia 26 d'abril se celebraran 20 anys de l'explosió del reactor nuclear de Txernòbil. La memòria del desastre nuclear continua. 60 persones van perdre la vida aquell dia però des de llavors el degoteig de morts produides per l'alliberament de 200 tones de material radiactiu a l'atmosfera (cal recordar que els efluvis nuclears van arribar a la mateixa Suïssa) continuen. Així segons l'últim informe de Greenpeace prop de 200.000 en diversos països europeus ja haurien mort. I els que falten... El càncer podria endur-se 97000 persones més al llarg dels propers 75 anys. Els efectes de la radiació a llarg plaça fan impossible un tractament eficaç de malalties encara no desenvolupades. Sense oblidar és clar els milers de malformacions que han patit i patiran els nounats. En un moment en què el preu del petroli se situa a màxims històrics val la pena recordar que l'alternativa que representa aquesta energia al petroli no és menys contaminant i té uns riscos i costos a llarg plça molt elevats.


2- Escampament de les radiacions posteriors a l'Explosió (govern dels EUA)

Pels interessats/dos: Informe de Greanpeace sobre Txernòbil (en anglès i pdf) http://www.greenpeace.de/fileadmin/gpd/user_upload/themen/atomkraft/chernobylhealthreport.pdf

dimecres, d’abril 12, 2006

De Villepin: un Neró de la política moderna



"Je m'appelle Dominique de Villepin Carusso et je m'aime" cantaven en un bar satíric molt concurregut de París fa uns mesos. I és que Dominique de Villepin era un polític que ho tenia tot per ser el proper president de França: havia estat ungit dofí pel rei president republicà Jacques Chirac, era i és guapo i agrada molt a les dones (en especial, les iaies), té una gran oratòria (com demostra el seu ja mitificat discurs al consell de seguretat sobre l'Irak), i el seu rival al tron, Nicolas Sarkozy, havia quedat greument tocat amb els aldarulls de la banlieue.

Però, Dominique de Villepin tenia tanta confiança en si mateix que ha comès un error polític fatal. L'aprovació d'una llei (el CPE) sense establir un mínim diàleg amb els actors socials (els sindicats i moviments d'estudiants) als qui creia incapaços d'organitzar un moviment de protesta de grans dimensions, l'ha dut a la greu derrota d'haver de tirar enrere la llei després de 10 setmanes de negar-s'hi. Sense oblidar, és clar la greu humillació a la que el va sotmetre el monarca republicà quan el va amonestar públicament o les crítiques punxants i contínues d'un crescut Nicolas Sarkozy.

En 10 setmanes, De Villepin ha dilapidat la imatge de moderat que havia aconseguit al llarg dels mesos; una imatge que l'acostava a l'electorat del centre en contrast amb el discurs populista dretà de Sarkozy i que el feia el candidat ideal per arribar a la presidència francesa. Serà l'efecte de la maledicció del Palau de Matignon?

Aquesta pifiada dóna una cert aventatge a Nicolas Sarkozy en una carrera d'obstacles a la Presidència en la qual el qui cometi menys errors esdevindrà el propi candidat de la dreta. Quina serà la propera tanca?

La llegenda de la maledicció del Palau de Matignon: al llarg de la Va República, totes les vegades en les quals l'ocupant del Palau de Matignon, el Primer Ministre francés de torn, ha intentat arribar a la Presidència de la República Francesa han acabat amb un sonor fracàs.
L'últim cas el trobem l'any 2000 amb la derrota del llavors primer ministre socialista Lionel Jospin.

Berlusconi no accepta la derrota!

Después de haber perdido las elecciones ajustadamente (por 25.000 votos con el 100% escrutado), Berlusconi pide ahora que se revisen los votos (especialmente los del extranjero) antes de reconocer la victoria a la coalición rival de izquierda de la Unione. Si bien es cierto que está en su derecho, Berlusconi debería reconocer ya su derrota. Porque no debemos olvidarlo, quien creó una ley electoral a su favor (reforma que hubiere causado graves protestas en la mayor parte de los países europeos) a seis meses de las elecciones fue él y sólo él. Si ahora esta misma ley electoral se le vuelve en contra cuando ya husmeaba la miel del triumfo mala suerte.

Aún así, no debemos quitarle el mérito de haber conseguido el 49,7% de los votos cuando meses atrás los sondeos lo enterraban para siempre. Y yo me pregunto, ¿qué ha llevado a los italianos a votarle otra vez? ¿Será su maestría del insulto? ¿Será su histrionismo y populismo? Aunque me pese mucho decirlo, Berlusconi ha demostrado ser un auténtico monstruo de la política fidelizando a sus posibles votantes con la demonización de la conjura roja comunista de la Unione y del frío y aburrido tecnócrata Romano Prodi.


Nota: En Italia lo de la Conjura judeo masónica separatista no funciona por razones obvias

dimarts, d’abril 11, 2006

Prodi in extremis!

















Font: http://www.ciclistica.it

Navegant per la xarxa italiana acabo de trobar que el diari Il Corriere anuncia un gran aventatge de la Unione en el recompte del vot a l'estranger tant al Senat com en la Cambra dels Diputats. Així doncs, sembla que per un grapat de vots Romano Prodi esdevindrà el nou primer ministre italià.

Segons recollia el mateix diari "Abbiamo vinto per un soffio, adesso dobbiamo cominciare a governare. Abbiamo la maggioranza anche al Senato» ha aggiunto Prodi prima di entrare nella sede dell'Ulivo in piazza SS. Apostoli. E alla domanda se adesso salirà al Quirinale, Prodi risponde: «Per adesso salgo in ufficio".



I per acabar d'adobar el dia es veu que la policia italiana acaba de trobar al Capo dels capos de la mafia, Bernardo Provenzano. Simple coincidència?

Itàlia dividida

Un dia després del tancament dels colegis electorals italians encara no sabem el resultat final de les eleccions ja que, per una banda, sembla que el bloc de partits de centre i esquerrra de La Unione liderat per Romano Priodi ha guanyat les eleccions a la cambra dels Diputats italiana (49,8% a 49,7) mentre que, per l'altra, la Casa delle libertà que agrupa partits del centre dreta a l'extrema dreta liderada per l'histriònic Silvio Berlusconi té un escó de ventatge en el Senat (155 per 154) en espera del recompte final dels vots de l'estranger que decantarà la balança de les eleccions.

Aquest resultat d'empat tècnic agravat pel fet que a Itàlia la cambra alta té un poder simètric al de la Cambra baixa en el nombrament del president del Consiglio provoca que ja es comenci a parlar de la convocatòria de noves eleccions. Es podria dir que el nou sistema electoral que va implantar Berlusconi fa sis mesos (déu n'hi do això de canviar el sistema electoral 6 mesos abans de les eleccions) ha donat els seus fruits.

Font: La Stampa

dilluns, d’abril 10, 2006

Taxi Driver

Imagineu-vos a Gaspar Llamazares planificant una revolució comunista en un taller de la Seat de finals del 60, afegiu un Pepe Bono apallissant a un policia amb els seus “amiguets” de pandilla, somieu que un joveníssim Ángel Acebes transporta pistoles de dubtosa procedència que la policia descobreix que han estat usades en un assassinat polític, sumeu-li un Duran i Lleida preparant els seus discursos mentre fa rondes nocturnes en un taxi o, per últim, en un exercici de surrealisme associeu Moratinos amb un còctel Molotov.

Sí, ni jo mateix m'imaginava que un polític capaç de tenir aquest currículum de joventut pogués arribar a càrrecs d'alta responsabilitat. És més, fins i tot d'haver arribat a ésser el polític més valorat d'aquell país. A Espanya això díficilment és possible però i a Alemanya? De qui dec estar parlant?

divendres, d’abril 07, 2006

Sono Coglioni


Silvio Berlusconi fa temps que ens sorpren amb declaracions surrealistes i dignes de comediant freak tronat passat per Corporación Dermoestética. Ara bé, el seu freakisme ha arribat al punt màxim en anomenar Coglioni (gilipolles) als pressumptes votants de la Coalició d'Esquerra La Unió a dos dies de les eleccions a Itàlia. I és que els manuals de comunicació política no existeixen per Il Cavaliere. Ell és ell i els altres s'han d'adaptar al que diu.

Coneixeu algun polític més freak que Berlusconi?

Una biografia completa del personatge:
http://www.cidob.org/bios/castellano/lideres/b-056.htm (CIDOB)

dimecres, d’abril 05, 2006

Fes escoltar la teva veu (II)











A Espanya els nivells de rebuig i de desafecció envers la política són molt elevats. En nombrosos estudis del CIS hi ha present declaracions d'entrevistats que diuen que la política és massa complexa, que no els interessa gens la política o que la seva veu no és escoltada. Paradoxalment, al mateix temps saben que té una gran incidència sobre la seva vida.

I jo em pregunto:

És millor no saber res, a intentar entendre el perquè de les coses?
Diuen que els il·lusos són més feliços. Són també més lliures o viuen en la cova platoniana observant retalls mediatitzats de la realitat?
Si saps que la política té incidència en la teva vida, reacciona no?

Fes escoltar la teva veu!

Un dels fonaments principals de tota democràcia que es valgui és la participació política dels ciutadans en la discussió dels temes polítics i el seu poder de modificació sobre les decisions polítiques. Amb això el que vull plantejar és que tot i que la democràcia representativa és necessària i efectiva és igualment necessari que els governants escoltin la veu dels ciutadans. Perquè al cap i a la fi, el govern no és del poble i per al poble?

Un exemple clarivident del poder del poble sobre les decisions polítiques el trobem en l'evolució de la polèmica del famós contracte pels joves promogut pel govern francès. Mitjançant el tancament de les facultats, les vagues i les manifestacions, els estudiants i els treballadors han aconseguit modificar una decisió que semblava inalterable i han posat a la picota al primer ministre francès Dominique de Villepin.

El poder de la massa és evident. Les polítiques no poden anar de dalt a baix sense una negociació amb els actors socials. En definitiva, el govern no pot governar sense el vist-i-plau de la ciutadania.

Ara bé, compte amb el paper de la massa. I és que com demostren els referèndums de les dècades més negres del segle XX els ciutadans poden ser manipulats per l'establishment sigui del color polític que sigui.

Per això, cal un ciutadà ben format que tingui una concepció crítica del poder. Un ciutadà que pugui reclamar els seus drets al poder, que sigui capaç de valorar si li estan venent fum o si l'estant manipulant.