dimarts, de maig 30, 2006

Dopés!


El ciclisme sempre ha estat un esport que m'ha agradat. L'esforç, l'estratègia, els atacs, els contraatacs són el dia a dia d'un esport d'elevat sacrifici. Quantes tardes de juliol les hauré passat davant de la tele veient el desenvolupament en l'alta muntanya d'autèntics monstres com Miguel Indurain, Claudio Chiapucci, Gianni Bugno, Lance Armstrong o Jan Ulrich. Des de l'afer Festina, però, aquest esport està tocat per les suspicàcies i el món judicial. Les sospites que per guanyar cal dopar-se han arrastrat aquest esport a un gran desinterès. Si primer van ser els anabolitzants i després l'EPO ara són les transfusions de sang les que em generen una sensació de descrèdit envers aquest esport... Els Eufemiano Fuentes i Manolo Saíz estan en el camí d'acabar amb aquest "esport" sí sí entre cometes...

dijous, de maig 25, 2006

Aló Presidente














Font: (Foto: Victor Soares/ABr - hor-57)

Pels interessats en la comunicació política m'agradaria passar-vos el link de la pàgina del Programa televisiu Aló Presidente del president de Venezuela Hugo Chávez. Disfrutareu!

Populista o estadista, demàgog o estratèga, messiànic o compassiu, boques o realista? Què n'opineu d'Hugo Chávez? L'ex tinent coronel de l’exèrcit veneçolà, és una figura que provoca passions a favor i en contra. Colpista el 1992, posteriorment escollit president de Veneçuela el 99 i víctima d’un intent de cop d’estat de curta durada el 2002, si Chávez té una qualitat és la de ser un autèntic supervivent polític. Això ningú no ho pot negar. És clar que tampoc ningú no pot negar que gaudeix d'un avantatge: el preu del petroli.

Pels que volen una biografia del Personatge:

CIDOB
Wikipèdia

Si algú de vosaltres sap com inserir un document de youtube posaré a la pàgina un fragment del programa. Moltes gràcies per la vostra ajuda.

dimecres, de maig 24, 2006

L'esquerra llatinoamericana dividida en 3

Una onada de victòries de candidats d’esquerra sacseja des de fa uns anys Llatinoamèrica on els líders conservadors comencen a ser minoria. Tot i formar part d’una mateixa família política les estratègies i els mètodes utilitzats pels seus líders mostren una esquerra llatinoamericana dividida en dos pols: un molt o massa respectuós amb el interessos de les elits econòmiques, proper als fonaments correctors de la socialdemocràcia europea (salvant les distàncies) representat pel socialisme xilè, i l’altre, molt més innovador, rupturista i sobretot intervencionista exemplificat pel Xavisme veneçolà. Enmig, una zona grisa i indefinida per la qual transiten nombrosos presidents i candidats per tal de no tancar-se portes definitives. Evo Morales n'és un gran exemple.

divendres, de maig 19, 2006

Che Aznar


Seré poco original, llegaré tarde... pero lo cierto es que la campaña de Converse haciendo un morphing del Che Guevara con Aznar es un exitazo comercial. Todo el mundo habla de ella. Dicen que forma parte de una campaña de la filial polaca de Converse pero lo siento no tienen ninguna credibilidad: esto va dirigido a España...

Quien iba a imaginar que una de las imagenes sacralizadas y más veneradas del comunismo (vale, el capitalismo se ha apropiado de ella que le vamos a hacer) se mezclaría con un adalid (com m'agrada aquesta paraula castellana) del liberalismo y nacionalcatolicismo. Peores conversiones políticas (jajajajja no em podia aguantar de fer aquest lamentable jc de paraules) hemos visto.

dimarts, de maig 16, 2006

The Fog of War

Aquest excel·lent documental dirigit per Errol Morris repassa la trajectòria de l'exsecretari de defensa sota els presidents demòcrates Kennedy i Johnson, Robert S McNamara. Amb la voluntat de confessar els errors passats i justificar alguna de les seves decisions més controvertides (l'inici de les accions militars al Vietnam), McNamara ens ofereix una visió molt interessant del procés de presa de decisions de la gran superpotència mundial que són els Estats Units.

dimecres, de maig 10, 2006

Èban: viatge a les mil i una cares d'Àfrica

A meitat de camí entre l'assaig, la crònica periodística, la pròpia experiència personal i el relat literari, el periodista polonès Riszard Kapucinski aconsegueix mostrar-nos les mil i una cares d'Àfrica en un llibre com Èban publicat en polonès l'any 1998 i a Espanya el 2004).

Moments d'Èban com l'explicació de la importància de l'ombra de l'únic arbre d'un poblet, de l'atmosfera inquietant i amenaçadora d'una església a Nigèria, de l'espera de la mort al Sàhara en companyia d'un camioner o el viatge en tren amb Madame Diouf, barrejats amb articles periodístics com el retrat d'Abú Amin, cròniques com la de revolució a Zanzíbar, descripcions com la d'un cementiri de tancs soviètics a Eritrea o de la situació a Libèria a mitjans dels anys 90 ens permeten construir-nos una imatge d'Àfrica més aproximada a la realitat política i social que les cròniques que llegim dia a dia en els nostres diaris habituals.



Dibuix: Geoffrey Grahn LA Weekly

Riszard Kapucinski:

Nascut a Pinsk, actualment Bielorrússia (1932) en plena era soviètica.

Obres anteriors: L'Emperador (Haile Silassie d'Etiopia), El Sha (Mohamed Reza d'Iran) , L'imperi (sobre el derrumbament de l'URSS), La guerra del Futbol (entre Hondures i El Salvador), Un dia més amb vida (sobre la descolonització a Angola)

Última obra: El món d'avui (Assaig sobre la situació mundial després de l'11-S)

dijous, de maig 04, 2006

Del Mondagrón abertzale a la Orquestra Mondragón

Fa un parell de dies, el diari madrileny El Mundo reobria el tema de la suposada participació d’Eta en els atemptats de l’11-M. L’autor de l’article argumentava que les forces policials havien amagat la descoberta d’una targeta de la Cooperativa basca Mondragón en la tristament famosa camioneta Kangoo robada utilitzada pels autors dels atemptats. La lectura de l’article em va plantejar molts dubtes a l’instant. El periodista relacionava la targeta amb el món abertzale de la Cooperativa i en conseqüència deixava entendre que hi podia haver una relació entre els terroristes islàmics i ETA. Però, la targeta no podia ser de l’amo veritable de la furgoneta? Havia de ser forçosament dels terroristes?

Tot i que he d’admetre que la informació em va semblar molt interessant, al mateix temps vaig arribar a la conclusió que allò no era ben bé periodisme. L’article, més aviat, em recordava un exercici d’investigació d’estar per casa (el seu autor es deu creure Sherlock Holmes) que no un article ben fonamentat ja que les conclusions a les que arribava no s’aguantaven ni pels pèls.

Quan he obert el diari avui, he trobat una notícia que m’ha fet riure inicialment i posteriorment m’ha fet pensar durant una bona estona. Però és que el fet valia la pena. La famosa targeta de la Cooperativa Mondragón descoberta per El Mundo s’havia convertit en una cinta de l’Orquestra Mondragón!!!!! Qui li hagués dit a Javier Gurruchaga i els seus companys, que passarien de les pàgines de cultura (bé, de fet, de les no pàgines perquè fa temps que no sento parlar d’ells) a les de Política Nacional! Quin boig podria relacionar el grup que va popularitzar allò de “Ellas las preferien supergordas, gordas, gordas, supergordas y a gozar” amb un atemptat terrorista islàmic? M’imagino la cara de l’autor de l’article avui... Per res del món voldria estar a la seva pell avui en la reunió que haurà tingut amb el seu cap. Si es que no va ser un article elaborat pels caps de la redacció perquè en el diari no surt el nom de l’afortunat.
De moment, però, l’editor d’El Mundo Pedro J. Ramirez ha reaccionat reiterant l’existència de la targeta de la Cooperativa Mondragón i el portaveu del Partit Popular al Congrés Eduardo Zaplana s’ha adherit a la tesi. Després de la famosa motxila perduda (què bona la paròdia d’Acebes i la motxila que van realitzar al Guiñol), la teoria de la conspiració de la participació d’Eta al’11-M continua. Més de dos anys després, la dreta espanyola no ha acceptat encarra la seva derrota en les eleccions del 14-M i manté la seva deriva d’acusacions i de deslegitimació de la democràcia. Que continuin buscant...