dimecres, de novembre 29, 2006

Burger King: "Yo soy un hombre" o com les empreses aprofiten l'estètica de la Revolució

Continuant amb la dinàmica anticonsumista en la que ha derivat el bloc, us postejo l'anunci que ha preparat Burger King de cara a presentar la seva nova hamburguesa...

En res publico el post

divendres, de novembre 17, 2006

Fals Comunicat del Reial Club Columbòfil de Catalunya

Des del Reial Club Columbòfil de Catalunya rebutgem la iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona d'ocupar el recinte públic de la Plaça Catalunya amb la instalació d'una exposició pública que mostra els resultats de l'Àrea Metropolitana per un periode indeterminat amb els diners dels contribuents.

L'ocupació de la cèntrica plaça de Catalunya provoca un greu perjudici per la important comunitat columbòfila de Catalunya. I és que el centre de la Plaça és el símbol de la columbòfila catalana. Quantes generacions d'amics dels coloms han nascut a l'interior de la Plaça Catalunya tot donant mill als coloms de la Plaça tot acompanyats pels seus pares o avis? Quants actes hem realitzat des de la nostra associació per donar a conèixer els fonaments d'una cultura milenària com és la columbofilia? Tota la nostra activitat ja no tindrà sentit si el lloc clau de la nostra activitat és usat per l'Ajuntament per fins propis. No serà que volen privatitzar la Plaça Catalunya? Per si no fos poc, els ingressos de varis dels nostres adherents que treballaven com a venedors de cereals per als coloms han quedat greument afectats.

Davant els dubtes i pors dels nostres associats, des del Reial Club Columbòfil de Catalunya proclamem i demanem:

1) La plaça Catalunya és patrimoni de tots. Ningú, ni tant sols l'Ajuntament pot ocupar-la definitivament. Per tant, aconselleríem a les autoritats competents que retiressin l'exposició pertinent en la major brevetat possible. En un futur, la Plaça ha de mantenir-se permanentment oberta

2) que els poders públics compensin els costos de tancament obligatori dels venedors de menjar de colom afectats.

3) que com a reconeixement de les nostres activitats s'instali permanentment a la Plaça Catalunya una escultura simbòlica sobre els coloms, aquelles criatures belles i dòcils, aquells altres ciutadans no reconeguts de Barcelona

Firmat:

Florenci Reig Del Campell

Secretari del Reial Club Columbòfil de Catalunya
http://www.reialccc.com/

dijous, de novembre 16, 2006

L'ou-iglú d'Hereu

Tot bon barceloní té dos deures de ciutadania als quals dedica bona part del seu temps: seguir les evolucions de les obres públiques (més encara en franges d'edat avançades) com si tingués un màster d'Arquitectura per la Universitat més prestigiosa del Estats Units i criticar els projectes llunàtics de l'Ajuntament i, en especial, de l'Alcalde de torn. De tant en quant, però, dóna la casualitat que ambdós deures cívics conflueixen. És el cas del que va passar amb el Fòrum... El projecte paradigmàtic de la gestió de Joan Clos va generar tot un debat sobre la conveniència o no de la seva realització. No oblidem tampoc les famoses Pilotes de Porcioles que adornen Collserola o el Maremàgnum maragallià... Amb la instalació d'una carpa d'exposició de l'Àrea Metropolitana al bell mig de la Plaça Catalunya per un periode indeterminat, sembla com si el nou Alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, busqués trobar el seu lloc en el rànquing d'idees estrambòtiques criticades per la ciutadania.

Com a barceloní de pro vaig a complir amb el meu deure cívic:

QUE COI FA UN OU-IGLÚ ENMIG DE LA PLAÇA CATALUNYA DES DE FA UN MES I MIG?

No ens enganyem, no siguem indulgents, la Plaça Catalunya com a centre neuràlgic de la ciutat és realment un lloc lleig de solemnitat on només estan a gust els coloms i els turistes. Ara bé, si que és cert que la carpa accentua encara més la lletjor de la plaça i la seva concepció com a No man's land... Espero que l'Exposició valgui la pena!

Després de criticar a l'Ajuntament tot bon barceloní se'n va a dormir tot satisfet encara que la ciutat tingui problemes molt més greus... I és que als barcelonins ens perd l'estètica.

dissabte, de novembre 11, 2006

La FRASE de la Setmana:

"Diga lo que diga el PSOE, diga lo que diga el PP, una proposición hecha por unanimidad de [...] tiene que ser estudiada con respeto y atendida."

Aquesta frase no l'ha dit ni un convergent, ni un nacionalista basc ni encara menys un republicà independentista. Tot i que podéssim pensar que és el discurs prototípic d'un polític sobiranista, aquesta afirmació la va realitzar ahir el president de Castella La Manxa, José Luís Barreda, l'hereu de l'espanyolísimo Pepe Bono fent referència a les reticències de Madrid respecte a alguns articles de la Nova Proposta d'Estatut de Castella La Manxa. En concret, la polèmica gira al voltant de l'aigua ja que segons el nou Estatut manxec es vol prohibir els trasvassaments al riu Segura i a les Comunitats de València i Múrcia a partir del 2015.

La política espanyola és tot un cau de contradiccions. Quan la polèmica de l'aprovació de l'Estatut de Catalunya tot just comença a oblidar-se els barons autonòmics (tant és si són socialistes o populars) han encetat la cursa per repartir-se el cafè per a tots del nou model territorial. Cap d'ells sembla recordar les furibundes crítiques que van llençar conjuntament al Parlament de Catalunya. Estan massa ocupats en dir-se mútuament "tonto el último".

divendres, de novembre 10, 2006

"We be burning" in the supermarket

Hi ha cançons que marquen època, que simbolitzen un moment de decadència o tristor moral davant de la pèrdua d’una ésser estimat o a l’inrevés que mostren l’explosió positiva d’un moment donat de la teva vida, l’amor per una persona, etc... Fins aquí tot normal. El que mai no m’havia passat és que tingués un cançó d’anar al Supermercat. Sí, sí, una cançó de Supermercat, una cançó que et fa ballar quan passeges pel passadís de productes de la neteja aprofitant que no et veu ningú; una cançó que et fa fer malabarismes quan peses les pomes; una cançó que tararages cada dia quan vas a pagar fent pensar a la caixera que estàs tocat del bolet. En definitiva, una cançó de celebració del consum obsessiu, de l’alegria de saber que aquesta nit et posaràs les botes amb un potaje pesant de llenties i xorisso...

Els culpables d'aquest despropòsit són dos (bé tres si se'm compta a mi). El primer és el cantant jamaicà Sean Paul. Els seus ritmes de dance hall em posen de bon humor quan haig d'afluixar els calés cosa que ni Britney Spears (massa niñata) ni Justin Timberlake(zzzz!!!) ni David Bisbal (massa flipat) aconsegueixen. El segon culpable és el supermercat. Començo a sospitar que el gerent del supermercat, un home calb i bigoti que porta samarreta imperio, és un expert en tècniques de màrqueting. No serà que els clients som cobais de les proves d'una nova arma de venda infalible amb creada per vés a saber quina obscura agència de publicitat?

PD: Proposo la creació d'un TOP TEN de la música de Supermercat. Quins són els vostres número 1?
PPD: Si hi ha recopilatoris de música d'ascensor perquè no crear un recopilatori de música de supermercat?
PPPD: Si jo fos Sean Paul reclamaria drets d'autor a tots els supermercats del món.

dilluns, de novembre 06, 2006

He perdut el nord del MAPA!

Un mapa pot semblar-nos la cosa més gris i simple però, en veritat el concepte MAPA té una gran complexitat. Se suposa que és una simplificació “gràfica” d’un espai, d’un objecte per fer possible la comprensió al lector d’uns elements bàsics.

Per posar un exemple, els famosos Callejeros tenen l’objectiu bàsic de guiar-nos pels carrers de la nostra ciutat. Per fer-ho possible els seus creadors eliminen del mapa elements del nostre entorn secundaris com són els carrils dels carrers, les palmeres, els bancs, el dibuix de les placetes. Fins i tot, hi ha mapes que van més enllà, els de metro que arriben a prescindir de situar els carrers perquè pressuposen que nosaltres sabem la situació més o menys exacte de les parades de metro.

En canvi, altres experiències com Google Earth opten pel contrari per donar un plus d'informació. Mostren les nostres ciutats tal com són amb un detall que les persones que només busquen una direcció no necessiten. Són A-MAPES!

Sortint del món dels mapes geogràfics, què en penseu del mapa del Genoma humà? Perquè en el fons també és un mapa. I els mapes mentals? Tot i que no són mapes estrictament gràfics són una esquematització mental per afrontar un problema amb èxit. Podríem dir que l'objectiu final de la nostra vida és un carrer desconegut al que volem arribar. Per arribar-hi sans i estalvis, ens guiem per esquemes mentals encara que moltes vegades podem acabar en carrerons sense sortida. I és que no tothom sap llegir un mapa.

Segons l’Institut d’Estudis catalans:

mapa¹ m. Representació sobre una superfície plana de la superfície de la Terra o d'una part d'ella segons una escala donada; també, de l'esfera celeste o d'una part d'ella. mapa lingüístic Representació cartogràfica d'un o de diversos fenòmens lingüístics. Mapa municipal. mapa geològic Representació cartogràfica on són figurades les unitats estratigràfiques segons llurs edats, i les que no són sedimentàries segons la petrologia, i on s'indica mitjançant signes les deformacions tectòniques observades i la natura dels contactes. mapa cromosòmic Diagrama que representa l'ordre lineal dels gens dins el cromosoma i que és construït a partir de les freqüències d'entrecreuament i de l'observació de les aberracions cromosòmiques.

PD: Aquí és on volia arribar dissabte... puf quina palla mental més absurda tot per un coi de conversa que vaig tenir sobre un collons de mapa de metro...

divendres, de novembre 03, 2006

Una ment prodigiosa


Fa una setmana vaig tornar a veure Una mente Maravillosa (A beautiful mind) del director Johan Howard sobre la vida del matemàtic esquizofrènic John Nash. En una escena, la comprensió sobre com abordar una noia en un bar porta a Nash (Russell Crowe) a redactar una teoria matemàtica moderna que li valdrà l'obtenció d'un premi Nobel: l’equilibri de Nash.

Des de llavors el cap em fa fum... Les operacions més senzilles que realitzem dia a dia sense pena ni glòria com consultar un simple mapa, anar a comprar el pa, captar les indirectes d’un amic o el simple fet de llegir i opinar sobre un article resulta que són càlculs dignes d’un doctorat o d'un Premi Nobel de Matemàtiques? En definitiva, totes les accions, tots els comportaments humans són explicables mitjançant la matemàtica?

Autor de la fotografia: Zeitan de Flickr.com

Pel·lícules que tracten el tema d'una manera o altra (s'admeten suggeriments. Aniré ampliant la llista).

PI: Dirigida per Darren Aranofski mostra un matemàtic obsesionat per trobar el sentit de la vida mitjançant la recerca matematico-mística de La Càbala

The Matrix: Tot i que sé que em criticareu per afegir aquesta pel·lícula haig de dir que trobo molt interessant el fet que els seus creadors i guionistes plantegin un món dominat per les màquines. És a dir un món dominat per una màquina que ha sabut fer tots els càlculs necessaris per reproduir el comportament humà amb tots els seus pros i contres.


PD: Després de llegir i reflexionar el post que vaig escriure dissabte al matí he decidit esborrar la part final de l'article...