dimarts, de febrer 27, 2007

Els Temps hipermoderns de Gilles Lipovetski


Lloc: Hall del CCCB
Aforament: ple com un ou
Motiu: Cicle Sentit: Interrogacions sobre l’existència en temps d’hiperconsum


El creador de la famosa obra de l’Era del buit, el sociòleg francès d’origen polonès Gilles Lipovetski va oferir ahir al vespre tot un recital d’arguments per defendre la seva visió dels temps hipermoderns. En tant, que no tinc la formació necessària per valorar les seves idees em limitaré a reproduir algun dels fragments que va exposar.

Apropant-se a les teories societals del risc del sociòleg alemany Ulrick Beck, Gilles Lipovetski afirma que estem en l’era de la velocitat, de la flexibilitat, en el temps de l’immediat, una era de canvis constants que provoquen una gran inseguretat entre els individus.

Per ell, la mundialització d’avui en dia, la fase superior del capitalisme reformulant la tesi sobre l’imperialisme de Lenin, sumada a la irrefrenable revolució tecnològica dibuixen una hipermodernitat en la que els individus triomfadors seran aquells que sàpiguen competir en aquest context de mobilitat i flexibilitat que ofereix el mercat capitalista en àrees com el treball, la religió o el consum: els individus reflexius.

Les forces que estructuraven o intentaven influir la societat anteriorment (l’església, els corrents ideològics, etc...) ja no tenen la capacitat d’estructurar, és a dir, de convèncer a la totalitat de la població d’una idea concreta de societat. És més, segons Lipovetski, no tenen la capacitat de resistir a les dinàmiques de la mundialització i a la incertesa. Per posar un exemple, per Lipovetski l’herència ideològica del Maig del 68 “n’existe plus”.

Perquè, doncs, hi ha un retorn al passat i a la religió es deu preguntar més d’un? Aquí és on el sociòleg desenvolupa un altre dels eixos de la seva teoria: la paradoxa de la societat actual.
Per poder afrontar la incertesa i la vulnerabilitat de la seva existència, els invidus opten per l’hiperconsumisme dels objectes, de la religió o del passat. Però no per un sentit exclusivament materialista just al contrari per una demanda paradoxal de medicina “estètica” o postmaterialista que curi la malaltia mental a la que els duu la incertesa.

Posem per cas l’exemple de la religió. Certs col·lectius tenen la necessitat d’acostar-se a la religió no perquè creguin en uns dogmes, en una vida posterior a la mort sinó en el sentit que els dóna un benestar immediat convertint la religió en un producte de consum més de autoafirmació personal. De la mateixa manera, cal entendre segons Lipovetski la renaixença del nacionalisme. Davant la incertesa del món global, els individus giren la mirada envers els referents més immediats.

La paradoxa de l’hipermodernitat està doncs en el fet que tot i que es pugui pensar que estem en una era materialista els individus no només volen el material sinó que necessitem, a més, una visió estètica de les coses. Lipovetski posa l’exemple de la societat d’avui en dia que preconitza la realització d’un individu competitiu a la vegada que aquest individu necessita actuar per ajudar als altres com demostra l’explosió de l’aparició d’Organitzacions no governamentals.

PS: He intentat reproduir les seves idees tan bonament com he pogut. Segurament, se m’han escapat coses així que si voleu corregir el text ja sabeu el que podeu fer.

divendres, de febrer 23, 2007

Paris, je ne t’aime plus mon amour

Si el meu amor a Paris depengués de la pel·lícula Paris je t’aime, us asseguro que ahir a la nit hauria desaparegut d’una forma sobtada. I és que l’ús del tòpic de Paris com a ciutat de l’amor com a fil argumental dels 20 curts en els que es composa la pel·lícula està molt sobat. Si a això li afegim que bona part dels directors són nordamericans ens trobem amb una pel·lícula excessivament ensucrada. Una repetició innecessària d’Amélie sense la màgia i el surrealisme amb que ens va enganyar Jean Pierre Jeunet.

PS: Quants diners ha costat a l'erari públic aquest furúncul, es preguntaria un parisí de pro. Sembla com si després de la decepció de la no concessió dels Jocs Olímpics del 2012 i la crisi de les Banlieues Paris necessités una cura de carinyo i autobombo. Però més que mirar al turista que busca la foto de la Gioconda, que vol menjar baguettes i croissants mentre es passeja pel Sena abraçat a la seva parella, Paris ha de reinventar-se a si mateixa. El tòpic de l'amor ja no funciona.

dijous, de febrer 22, 2007

Torna la Itàlia de sempre





La dimissió de Romano Prodi després de no superar una moció de confiança al Senat italià provoca el retorn de la tradicional polarització extrema de la política italiana després del periode d’impasse representat pels sis anys de govern de Silvio Berlusconi.

Quan l’elaboració de les grans aliances d’esquerra i dreta semblava haver portat el bipolarisme a la mobile qual piuma al vento Itàlia, la política exterior i, en especial, la relació amb els Estats Units ha posat sobre la taula els límits de la coalició de la Unió d’esquerres.

Si Prodi creia que podia fer empassar el xarop contra la tos de l’ampliació de la base nord-americana a Vicenza i el manteniment de les tropes a l’Afganistan als sectors més esquerrans de la Unió el desencadenament de la crisi del govern ha demostrat que la perspectiva del president del consell era errònia.

De cara al futur, l’experimentat polític italià haurà de gestionar millor la seva coalició i els seus suports parlamentaris donant incentius a tots els sectors que li donen suport per tal que el cost de crear una crisi de govern sigui molt elevat.

I és que com bé saben Pasqual Maragall i els altres membres de l’extint tripartit, l’establiment de les regles de confiança mútua i l’elaboració d’un programa comú (que no mínim comú denominador) per part de coalicions de partits amb ideologies diferents sempre són complicades.




PS: Giovanni Sartori estarà content del pressumpte retorn al polarisme extrem (xiste dolent exclusivament per a politòlegs)

dilluns, de febrer 19, 2007

reactable: la música del futur

Tot i que sembla extret d'una mala serie de ciència ficció el que veureu immediatament és més aprop del que us creieu.

Desenvolupat pel grup de recerca musical tecnològica de la UPF, el reactable, aquest instrument basat en una taula i el que semblen unes peces de lego de P3, és un exemple d'excel·lent feina de recerca en R+D.

Felicitats als seus creadors!!!

PS: Espanya té un dèficit en finançament d'R+D en correlació als altres països desenvolupats que fa que els avenços que aporta la comunitat científica espanyola a nivell mundial es puguin comptar amb els dits a la mà. És clar que si Joan Clos ha d'encarregar-se de la investigació d'aquest país anem servits!!!!

Descansi en pau, AVM

Tot i que creiem o volem creure que mai no arribarà, la mort sempre truca a la porta...
La qüestió és com acceptar-la amb dignitat.

Descansi en pau, AVM

dimecres, de febrer 14, 2007

Comunicat del moviment neoista de Barcelona

"Un artista és aquell que produeïx coses que la gent no necessita, però que ell – per alguna raó- creu que és una bona idea oferir-se-les.

És molt millor fer Art Comercial que Art per l'Art, perquè l'Art per l'Art no aporta gens a l'espai que ocupa, mentre que l'Art Comercial sí. (Si l'Art Comercial no aporta gens al seu propi espai, no té mercat)."


Andy Warhol, “Mi filosofia de la A aB y de B a A, Ed.Tusquets


L’elecció d’aquestes frases d’Andy Warhol com a lema, mostra d’una forma clarivident la intencionalitat del projecte Merch & Promo presentat al Centre d'art Santa Mònica: centrar la seva atenció en els mecanismes de merchandising i marketing del món de l’art, esbrinar les tècniques d’autovenda dels propis creadors i mostrar als artistes novells les vies d’entrada al mercat de l’art. En definitiva, certificar que l'art, que els productes culturals són una mercaderia; destruint la seva essència original de recerca dels límits de l'expressió humana pel simple gust de fer-ho.

Com a protesta contra la ultracomercialització i la decadència simbòlica de l’art que preconitza Merch & Promo, proposem organitzar una concentració el proper dia 20 a les 12h del migdia davant del Centre d’Art Santa Mònica dia en el qual els organitzadors del certamen han invitat a diversos “artistes” (entre cometes que no en majúscules) per tal que facin conferències mostrant les seves tècniques de submissió al sistema capitalista.

Tot seguint els cànons de l’activisme dadaista i neoista, serà llavors l’hora d’entrar al Centre d’Art Santa Mònica cridant lemes com Mort a l’art burgès!, Visca l’art popular democràtic gratuït!, Mort a les indústries culturals! o Andy Warhol: hijo de puta!


I és que com va dir l’activista Stewart Home, l’art "és una religió secular que proporciona una justificació universal a l’estratificació social, que proporciona a la classe dirigent el ciment social d’una cultura comuna, mentre exclou simultàniament a la majoria d’homes i dones de la participació en aquest territori superior”. En paraules menys obtuses, que l'art és una eina d'expressió i persuassió de l'hegemonia burgesa com ja acotava dècades enrere Antonio Gramsci.

Res millor per exorcitzar les ànimes dels consumeristes de l’art que sacrificar el sancta sanctorum de l’art comercial per antonomàsia: Andy Warhol. Per fer-ho demanem als interessats que portin retrats o pintures XL d’aquest pseudoartista. I és que com a acte central de la protesta s’entrarà a les sales de conferències del festival i seguidament es cremarà el seu retrat davant l’atenta mirada dels pecadors de l’art. Només així entendran la gravetat dels seus actes.

Per a saber-ne més:

Neoísmo, plagiarismo y praxis

Amat, Kiko: “Somos los neoístas, no nos escuchen” Article aparegut al Suplement cultura’s nº 242 de la Vanguardia

PS: Qualsevol fira o mostra d'art com Arco o el FIAC serien igualment culpables de mercadejar l'art pels neoistes. Ara bé, el Merch & Promo no té pèls a la llengua de dir-ho sense cap sentit de culpa...

The Same Sad Song


A Texas no només hi ha petroli, cowboys, indis, republicans i Bushs. Enmig del desert, hi apareixen oasis de frescor com la veu del trobador (així el denomina la crítica) hispanonordamericà Robert Gomez. Pels moments de tristesa res millor que escoltar The same sad song del seu nou disc Brand new towns.

dijous, de febrer 01, 2007

19:55 Apagada general

Avui tenim tots plegats una cita: una apagada voluntària del consum elèctric que començarà a les 19:55 i acabarà a les 8. La iniciativa, partida d'una organització ecologista francesa, ha aconseguit fer-se un lloc a l'opinió pública gràcies al boca a boca i actualitzant l'expressió gràcies al mail a mail. De fet, el mateix govern espanyol s'ha sumat a la crida davant les pressions de diferents moviments ecologistes.

En un context on l'energia s'està convertint en un dels eixos polítics, la iniciativa d'apagar els llums cinc minuts, tot i ser més aviat simbòlica, mereix un gran respecte; mostra la creixent preocupació d'una població i d'uns governs, els occidentals, davant de l'evidència de la fragilitat que significa ser dependent de l'energia i del delicat equilibri del medi ambient.

En el moment que el mateix President dels Estats Units George W. Bush i les empreses energètiques nord-americanes, actors polítics no gaire significats pel seu ecologisme, demanen una major sostenibilitat energètica és que estem davant d'un moment clau, davant d'un punt de no retorn. I és que lluny de significar que l'ecologisme ha envaït les consciències occidentals, aquesta tria indica el fet que els poders públics occidentals comencen a buscar alternatives per no continuar sent dependents de les vicissituds polítiques dels països productors d'energia com són els països àrabs, Rússia (en el cas d'Europa) i Veneçuela (en el cas dels EUA). En certa manera, aquesta insistència en l'ús eficiència em recorda el que va passar durant la crisi del petroli del 73 en la qual els països desenvolupats van veure's obligats a desenvolupar noves tecnologies més eficients per fer front als alts preus del petroli.

No és d'estranyar tampoc que tornin debats que semblaven desterrats de l'esfera política com són l'ús o l'abandonament de l'energia nuclear. I és que en els propers anys es decidirà quin model energètic viurà la humanitat: un model basat en les energies renovables o l'energia nuclear.

En aquest debat, els ciutadans hi tenim una gran responsabilitat. Tot i que creiem que som un gra de sorra al món, el nostre consum incideix en la sostenibilitat... És l'hora de desenvolupar una cultura de la sostenibilitat en la qual hi hem de ser partíceps al mateix nivell que els governs i les indústries energètiques; és l'hora de desenvolupar una cultura energètica responsable amb nosaltres mateixos i amb els nostres descendents.

Què trist és citar personatges amb una capacitat oratòria lamentable però com deia el Capità Enciam: ELS PETITS CANVIS SÓN PODEROSOS

(Continuarà)