"We be burning" in the supermarket

Hi ha cançons que marquen època, que simbolitzen un moment de decadència o tristor moral davant de la pèrdua d’una ésser estimat o a l’inrevés que mostren l’explosió positiva d’un moment donat de la teva vida, l’amor per una persona, etc... Fins aquí tot normal. El que mai no m’havia passat és que tingués un cançó d’anar al Supermercat. Sí, sí, una cançó de Supermercat, una cançó que et fa ballar quan passeges pel passadís de productes de la neteja aprofitant que no et veu ningú; una cançó que et fa fer malabarismes quan peses les pomes; una cançó que tararages cada dia quan vas a pagar fent pensar a la caixera que estàs tocat del bolet. En definitiva, una cançó de celebració del consum obsessiu, de l’alegria de saber que aquesta nit et posaràs les botes amb un potaje pesant de llenties i xorisso...

Els culpables d'aquest despropòsit són dos (bé tres si se'm compta a mi). El primer és el cantant jamaicà Sean Paul. Els seus ritmes de dance hall em posen de bon humor quan haig d'afluixar els calés cosa que ni Britney Spears (massa niñata) ni Justin Timberlake(zzzz!!!) ni David Bisbal (massa flipat) aconsegueixen. El segon culpable és el supermercat. Començo a sospitar que el gerent del supermercat, un home calb i bigoti que porta samarreta imperio, és un expert en tècniques de màrqueting. No serà que els clients som cobais de les proves d'una nova arma de venda infalible amb creada per vés a saber quina obscura agència de publicitat?

PD: Proposo la creació d'un TOP TEN de la música de Supermercat. Quins són els vostres número 1?
PPD: Si hi ha recopilatoris de música d'ascensor perquè no crear un recopilatori de música de supermercat?
PPPD: Si jo fos Sean Paul reclamaria drets d'autor a tots els supermercats del món.