Si el meu amor a Paris depengués de la pel·lícula Paris je t’aime, us asseguro que ahir a la nit hauria desaparegut d’una forma sobtada. I és que l’ús del tòpic de Paris com a ciutat de l’amor com a fil argumental dels 20 curts en els que es composa la pel·lícula està molt sobat. Si a això li afegim que bona part dels directors són nordamericans ens trobem amb una pel·lícula excessivament ensucrada. Una repetició innecessària d’Amélie sense la màgia i el surrealisme amb que ens va enganyar Jean Pierre Jeunet.
PS: Quants diners ha costat a l'erari públic aquest furúncul, es preguntaria un parisí de pro. Sembla com si després de la decepció de la no concessió dels Jocs Olímpics del 2012 i la crisi de les Banlieues Paris necessités una cura de carinyo i autobombo. Però més que mirar al turista que busca la foto de la Gioconda, que vol menjar baguettes i croissants mentre es passeja pel Sena abraçat a la seva parella, Paris ha de reinventar-se a si mateixa. El tòpic de l'amor ja no funciona.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada