La dimissió de Romano Prodi després de no superar una moció de confiança al Senat italià provoca el retorn de la tradicional polarització extrema de la política italiana després del periode d’impasse representat pels sis anys de govern de Silvio Berlusconi.
Quan l’elaboració de les grans aliances d’esquerra i dreta semblava haver portat el bipolarisme a la mobile qual piuma al vento Itàlia, la política exterior i, en especial, la relació amb els Estats Units ha posat sobre la taula els límits de la coalició de la Unió d’esquerres.
Si Prodi creia que podia fer empassar el xarop contra la tos de l’ampliació de la base nord-americana a Vicenza i el manteniment de les tropes a l’Afganistan als sectors més esquerrans de la Unió el desencadenament de la crisi del govern ha demostrat que la perspectiva del president del consell era errònia.
De cara al futur, l’experimentat polític italià haurà de gestionar millor la seva coalició i els seus suports parlamentaris donant incentius a tots els sectors que li donen suport per tal que el cost de crear una crisi de govern sigui molt elevat.
I és que com bé saben Pasqual Maragall i els altres membres de l’extint tripartit, l’establiment de les regles de confiança mútua i l’elaboració d’un programa comú (que no mínim comú denominador) per part de coalicions de partits amb ideologies diferents sempre són complicades.
Quan l’elaboració de les grans aliances d’esquerra i dreta semblava haver portat el bipolarisme a la mobile qual piuma al vento Itàlia, la política exterior i, en especial, la relació amb els Estats Units ha posat sobre la taula els límits de la coalició de la Unió d’esquerres.
Si Prodi creia que podia fer empassar el xarop contra la tos de l’ampliació de la base nord-americana a Vicenza i el manteniment de les tropes a l’Afganistan als sectors més esquerrans de la Unió el desencadenament de la crisi del govern ha demostrat que la perspectiva del president del consell era errònia.
De cara al futur, l’experimentat polític italià haurà de gestionar millor la seva coalició i els seus suports parlamentaris donant incentius a tots els sectors que li donen suport per tal que el cost de crear una crisi de govern sigui molt elevat.
I és que com bé saben Pasqual Maragall i els altres membres de l’extint tripartit, l’establiment de les regles de confiança mútua i l’elaboració d’un programa comú (que no mínim comú denominador) per part de coalicions de partits amb ideologies diferents sempre són complicades.
PS: Giovanni Sartori estarà content del pressumpte retorn al polarisme extrem (xiste dolent exclusivament per a politòlegs)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada