dijous, de març 30, 2006
dimecres, de març 15, 2006
La Revuelta como leitmotiv francés
La actual revuelta de los estudiantes franceses contra la ley laboral del Contrat Première Embauche (CPE) del actual gobierno liderado por Dominique de Villepin, la revuelta de la Banlieue contra la desigualdad social en Noviembre pasado, las habituales y violentas huelgas obreras de n'importe quand contra el recorte de un derecho social y yendo mucho atrás las protestas del mismísimo Mayo del 68 demuestran la importancia de la revuelta en la cultura política de los ciudadanos de nuestro país vecino.
Francia es el país paradigmático en desconfianza hacia los gobiernos. Como reproduce un estudio del 2001 del Instituto de Sondeo francés TNS-Sofres[1], los franceses desconfian ampliamente de la política (58%) y consideran que los políticos son más corruptos (64%) que honestos (28%) y en definitiva se ocupan poco o muy poco de las preocupaciones de los franceses (65%).
Curiosamente, esta desconfianza en los políticos no se reproduce en su concepción del Estado. Para los franceses, el Estado tiene un papel paternalista de protección de los intereses de los franceses representados en los valores republicanos básicos y tradicionales de libertad, igualdad y posteriormente de laicismo. Para proteger estos valores consensuales republicanos, no es extraño que se justifique la intervención estatalista para corregir los errores del mercado o que temas como la presencia del velo islámico en la escuela pública generen tanta polémica.
Como consecuencia última de esta desconfianza ante los gobernantes, la “revuelta ciudadana”[2] o la revolución ante los actos “indebidos” de un gobierno en los ciudadanos tiene una gran importancia como acto político. Con la herencia mitificada de las diferentes revoluciones en la mente, los ciudadanos franceses creen tener el derecho de pedir responsabilidades a sus gobernantes mediante actos políticos no convencionales como las huelgas (tan habituales en los servicios públicos franceses), las manifestaciones o las revueltas de mayor o menor calado político.
Podríamos decir que esta tendencia a la rebelión de la autoridad, en palabras de Hancock[3], de los ciudadanos franceses es un elemento de desestabilización política muy potente en relación a la pasividad de los ciudadanos británicos. No obstante, si tenemos en cuenta la participación de los ciudadanos como un elemento de legitimación del sistema político, veremos que el gobierno francés tiene una mayor responsabilidad ante su ciudadanía por el simple hecho de querer evitar ponerse en contra los movimientos sociales.
Citando el famoso artículo 2 de la Constitución francesa, (“gobierno del pueblo, por el pueblo y para el pueblo”), entendemos el valor que tiene el gobierno para los francesos.
En definitiva, el gobierno ha de responder a sus necesidades, para eso está!
[1] Les Français, la politiques et la représentation, 2001 Institut TNS-Sofres de 2001, París en http://www.tns-sofres.com/etudes/pol/060901_chron_r.htm
[2] Theen, Rolf H.W: Comparative Politics:an introduction to seven countries Upper Saddle River Prentice Hall 2001
[3] Hancock, Donald y VVAA: Politics in Europe (2002) Ed Palgrave MacMillan pág 96
dijous, de març 09, 2006
Les festes de Gràcia ja no seran el mateix!
La Federació Festa Major i el regidor del Districte de Gràcia, Ricard Martinez, van anunciar ahir que a partir de les properes festes majors quedarà completament prohibit vendre alcohol en les paradetes que hi ha als diferents carrers de Gràcia. Les festes de Gràcia ja no seran el mateix en el futur!
Font: http://www.telenoticies.com/noticia/arxiu/not201313965.htm
Font: http://www.telenoticies.com/noticia/arxiu/not201313965.htm
dimecres, de març 08, 2006
La curiositat del dia: Nigèria
Quina és el segon sector més important de l'economia nigeriana?
Després de l'extracció de petroli al sud del país, l'activitat econòmica del país és...
L'enviament d'SPAMS...
No has rebut mai un correu d'un nigerià amb tuf de ser un assumpte turbi? El perquè? demà ho sabreu...
Després de l'extracció de petroli al sud del país, l'activitat econòmica del país és...
L'enviament d'SPAMS...
No has rebut mai un correu d'un nigerià amb tuf de ser un assumpte turbi? El perquè? demà ho sabreu...
dimarts, de març 07, 2006
Les divisions del Nacionalisme català (I)
Dos moments històrics han provocat un greu divorci entre dues de les 3 tradicions del nacionalisme català històriques: l’autonomisme o sobiranisme moderat i l’independentisme. Dos moments que passaran a la història i que suposen un punt de no retorn en les relacions entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana.
El primer va ser la tria de la coalició amb Iniciativa i el PSC, l’anomenat tripartit, per part de la principal força promotora de l’independentisme, Esquerra Republicana, provocant la sortida del govern de la principal força representant de l’autonomisme: Convergència. Vista la possibilitat de crear un govern de coalició “nacionalista” i que els republicans van triar el tripartit els convergents es van sentir traits ja que creien que els republicans estaven abocats a pactar amb ells.
Pels republicans pactar amb un partit desprestigiat per 23 anys de govern no era una estratègia política massa esperançadora a més del fet que podrien aparèixer com un partit no només d’oposició i de pancarta sinó d’acció de govern (implementant per exemple els seu programa social).
El següent moment clau ha estat el Pacte Mas-Zapatero de la Moncloa. Amb ell, l’autonomisme negociava a la baixa un estatut que havia amenaçat de vetar al Parlament de Catalunya (ja que considerava que era un Estatut de mínims) en un acte de teatre veritablement català com diria l’entrenador del Chelsea José Mourinho. La justificació era la següent: era l’única pacte possible amb el govern central i calia transigir a la baixa per no arribar a una situació de bloqueig final.
En aquest segon esdeveniment polític, han estat els independentistes els qui s’han sentit traïts. A diferència dels convergents van optar per un Estatut lluny dels seus màxims programàtics a Barcelona mentre que amb les negociacions amb el govern de Madrid van optar per una postura inflexible. La foto de Zapatero amb Mas a la Moncloa amb les guies del nou estatut decidides va sorprendre a uns líders d’ERC que creien que Convergència col·laboraria en la defensa inflexible de la no retallada de l’Estatut aprovat a Barcelona. Una creença fonamentada en un suposat pacte al que van arribar Puigcercós i Mas per poder aconseguir un millor Estatut(en paraules de Puigcercós).
El perquè d’aquest divorci a dos temps cal situar-lo en les dinàmiques competitives de captació de l’electorat nacionalista, les clivelles socials i sobretot el factor més important i definitiu: la possibilitat de governar. No entrarem a valorar aquí qui ha defensat millor els interessos de Catalunya. Sigui com sigui, la relació entre dos partits cabdals per entendre la política catalana està destruïda. La possibilitat que pactin queda ara per ara descartada...
Fonts: http://www.telenoticies.com/noticia/not201327502.htm
Nota de l'autor: la tercera corrent tradicional del catalanisme és la federalista. Actualment podríem dir que és la postura defensada per Iniciativa per Cataluya i certs corrents del PSC
El primer va ser la tria de la coalició amb Iniciativa i el PSC, l’anomenat tripartit, per part de la principal força promotora de l’independentisme, Esquerra Republicana, provocant la sortida del govern de la principal força representant de l’autonomisme: Convergència. Vista la possibilitat de crear un govern de coalició “nacionalista” i que els republicans van triar el tripartit els convergents es van sentir traits ja que creien que els republicans estaven abocats a pactar amb ells.
Pels republicans pactar amb un partit desprestigiat per 23 anys de govern no era una estratègia política massa esperançadora a més del fet que podrien aparèixer com un partit no només d’oposició i de pancarta sinó d’acció de govern (implementant per exemple els seu programa social).
El següent moment clau ha estat el Pacte Mas-Zapatero de la Moncloa. Amb ell, l’autonomisme negociava a la baixa un estatut que havia amenaçat de vetar al Parlament de Catalunya (ja que considerava que era un Estatut de mínims) en un acte de teatre veritablement català com diria l’entrenador del Chelsea José Mourinho. La justificació era la següent: era l’única pacte possible amb el govern central i calia transigir a la baixa per no arribar a una situació de bloqueig final.
En aquest segon esdeveniment polític, han estat els independentistes els qui s’han sentit traïts. A diferència dels convergents van optar per un Estatut lluny dels seus màxims programàtics a Barcelona mentre que amb les negociacions amb el govern de Madrid van optar per una postura inflexible. La foto de Zapatero amb Mas a la Moncloa amb les guies del nou estatut decidides va sorprendre a uns líders d’ERC que creien que Convergència col·laboraria en la defensa inflexible de la no retallada de l’Estatut aprovat a Barcelona. Una creença fonamentada en un suposat pacte al que van arribar Puigcercós i Mas per poder aconseguir un millor Estatut(en paraules de Puigcercós).
El perquè d’aquest divorci a dos temps cal situar-lo en les dinàmiques competitives de captació de l’electorat nacionalista, les clivelles socials i sobretot el factor més important i definitiu: la possibilitat de governar. No entrarem a valorar aquí qui ha defensat millor els interessos de Catalunya. Sigui com sigui, la relació entre dos partits cabdals per entendre la política catalana està destruïda. La possibilitat que pactin queda ara per ara descartada...
Fonts: http://www.telenoticies.com/noticia/not201327502.htm
Nota de l'autor: la tercera corrent tradicional del catalanisme és la federalista. Actualment podríem dir que és la postura defensada per Iniciativa per Cataluya i certs corrents del PSC
dissabte, de març 04, 2006
Sarkozy visita Madrid
El Ministre de l'Interior francès Nicolas Sarkozy visita la Convenció del Partit Popular que se celebra durant aquest cap de setmana.
De moment, ja ha estat rebut entre aplaudiments per la seva col·laboració en la lluita antiterrorista contra ETA al capdavant del Palau de Beauvais. Dubto, però, que li preguntin què significa racaille (xusma) o com es gestiona una crisi als suburbis? Això no seria ser un bon hoste.
Ara, segur que al backstage intercanvia alguns consells sobre com donar discursos incendiaris amb el castís, nostrat i mai no prou valorat exministre de l'Interior i informacions inexactes, Ángel Acebes.
Tal para cual!
Font: http://www.telenoticies.com/noticia/arxiu/not201223779.htm
De moment, ja ha estat rebut entre aplaudiments per la seva col·laboració en la lluita antiterrorista contra ETA al capdavant del Palau de Beauvais. Dubto, però, que li preguntin què significa racaille (xusma) o com es gestiona una crisi als suburbis? Això no seria ser un bon hoste.
Ara, segur que al backstage intercanvia alguns consells sobre com donar discursos incendiaris amb el castís, nostrat i mai no prou valorat exministre de l'Interior i informacions inexactes, Ángel Acebes.
Tal para cual!
Font: http://www.telenoticies.com/noticia/arxiu/not201223779.htm
dijous, de març 02, 2006
Bush promet atrapar Bin Laden
En la seva visita llampec a l'Afganistan el president nordamericà Bush va prometre al govern afganès la captura de Bin Laden... Ja es poden esperar sentats.
Font: http://www.telenoticies.com/noticia/arxiu/not200999959.htm
A força de parlar de la captura de Bin Laden han creat un nou Che entre el món musulmà... un nou bandit romàntic que lluita contra els poderosos, un nou Joan Serrallonga, Robin Hood o Curro Jiménez del S. XXI. Està clar que entre els atemptats indiscriminats massius i els robatoris a rics hi ha una gran diferència.
Amb l'afegit d'Abu Grahib, Guantanamo i la crisi de les caricatures de Mahoma, la política comunicativa de l'anomenada guerra contra el Terrorisme mereix un O!!!!
Font: http://www.telenoticies.com/noticia/arxiu/not200999959.htm
A força de parlar de la captura de Bin Laden han creat un nou Che entre el món musulmà... un nou bandit romàntic que lluita contra els poderosos, un nou Joan Serrallonga, Robin Hood o Curro Jiménez del S. XXI. Està clar que entre els atemptats indiscriminats massius i els robatoris a rics hi ha una gran diferència.
Amb l'afegit d'Abu Grahib, Guantanamo i la crisi de les caricatures de Mahoma, la política comunicativa de l'anomenada guerra contra el Terrorisme mereix un O!!!!
dimecres, de març 01, 2006
Pourquoi ce bloc?
Ce bloc c'est un exercice d'egoisme personel. Comme n'importe quelle personne (les musiciens encore plus) j'ai besoin de vivre après ma mort... Je n'ai aucun problème de dire que c'est aussi un exercice pour ne pas perdre l'habitude d'écrire. Je ne veux convaincre personne. Ici vous verrez des pensées que je veux publier: un monde partiel de moi même. Ne cherches pas à croire que c'est que tu vas lire c'est tout ce que je suis. Ça serait con de croire que je veux publier tout ce que je suis... Je veux bien garder une partie de mon intimité!!! Bon, ok, peut être si tu fais un analyse psicologique tu pourras arriverà me comprendre mais je ne crois pas... Alors, vas y essaie d'analyser qui est ce que je suis...
Quants morts hi ha hagut a l'Iraq?
Quants morts hi hagut a l'Iraq després de l'invasió angloamericana i en la pròpia postguerra? Una pregunta difícil de respondre i que ningú no pot respondre amb exactitud. Morts per trets, morts per missils, morts a ganivetades, morts per atemptats, morts a causa dels suicides de terroristes, morts a causa de les tortures... Tampoc hem d'oblidar una quantitat indeterminada de persones desaparegudes durant el conflicte. Quants comptes pendents entre màfies o simples veïns es deuen haver portat a terme? D'aquesta llista hem de descartar els morts de gana, morts per atacs de cor, els morts per accident de trànsit, els morts per l'arribada tardana d'una ambulància que no pot arribar a temps a tractar un simple ofegament pk hi ha hagut un atemptat en el camí, etc...? En resum, tots aquells casos en els quals la mort s'ha produit de manera indirecta? En la web http://www.iraqbodycount.net/ situen la xifra de morts en més de 32.000 morts utilitzant la sistemàtica aproximativa de comptar els morts que publiquen els diaris però que a la fi es una via indirecta de comptar. És que els mitjans de comunicació han pogut comptar tots els morts? Per quan una informació científica de quants morts hi ha hagut realment? De moment, ens haurem de conformar amb els noms i cognoms de tots els membres de la coalició internacional, geocentrisme occidental 2298 nordamericans 108 britànics 103 altres * (altres països de la coalició amb víctimes |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
