Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris França. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris França. Mostrar tots els missatges
dimarts, d’agost 14, 2007
divendres, de febrer 23, 2007
Paris, je ne t’aime plus mon amour
Si el meu amor a Paris depengués de la pel·lícula Paris je t’aime, us asseguro que ahir a la nit hauria desaparegut d’una forma sobtada. I és que l’ús del tòpic de Paris com a ciutat de l’amor com a fil argumental dels 20 curts en els que es composa la pel·lícula està molt sobat. Si a això li afegim que bona part dels directors són nordamericans ens trobem amb una pel·lícula excessivament ensucrada. Una repetició innecessària d’Amélie sense la màgia i el surrealisme amb que ens va enganyar Jean Pierre Jeunet.
PS: Quants diners ha costat a l'erari públic aquest furúncul, es preguntaria un parisí de pro. Sembla com si després de la decepció de la no concessió dels Jocs Olímpics del 2012 i la crisi de les Banlieues Paris necessités una cura de carinyo i autobombo. Però més que mirar al turista que busca la foto de la Gioconda, que vol menjar baguettes i croissants mentre es passeja pel Sena abraçat a la seva parella, Paris ha de reinventar-se a si mateixa. El tòpic de l'amor ja no funciona.
PS: Quants diners ha costat a l'erari públic aquest furúncul, es preguntaria un parisí de pro. Sembla com si després de la decepció de la no concessió dels Jocs Olímpics del 2012 i la crisi de les Banlieues Paris necessités una cura de carinyo i autobombo. Però més que mirar al turista que busca la foto de la Gioconda, que vol menjar baguettes i croissants mentre es passeja pel Sena abraçat a la seva parella, Paris ha de reinventar-se a si mateixa. El tòpic de l'amor ja no funciona.
dimecres, de juny 21, 2006
dimecres, d’abril 12, 2006
De Villepin: un Neró de la política moderna
"Je m'appelle Dominique de Villepin Carusso et je m'aime" cantaven en un bar satíric molt concurregut de París fa uns mesos. I és que Dominique de Villepin era un polític que ho tenia tot per ser el proper president de França: havia estat ungit dofí pel rei president republicà Jacques Chirac, era i és guapo i agrada molt a les dones (en especial, les iaies), té una gran oratòria (com demostra el seu ja mitificat discurs al consell de seguretat sobre l'Irak), i el seu rival al tron, Nicolas Sarkozy, havia quedat greument tocat amb els aldarulls de la banlieue.
Però, Dominique de Villepin tenia tanta confiança en si mateix que ha comès un error polític fatal. L'aprovació d'una llei (el CPE) sense establir un mínim diàleg amb els actors socials (els sindicats i moviments d'estudiants) als qui creia incapaços d'organitzar un moviment de protesta de grans dimensions, l'ha dut a la greu derrota d'haver de tirar enrere la llei després de 10 setmanes de negar-s'hi. Sense oblidar, és clar la greu humillació a la que el va sotmetre el monarca republicà quan el va amonestar públicament o les crítiques punxants i contínues d'un crescut Nicolas Sarkozy.
En 10 setmanes, De Villepin ha dilapidat la imatge de moderat que havia aconseguit al llarg dels mesos; una imatge que l'acostava a l'electorat del centre en contrast amb el discurs populista dretà de Sarkozy i que el feia el candidat ideal per arribar a la presidència francesa. Serà l'efecte de la maledicció del Palau de Matignon?
Aquesta pifiada dóna una cert aventatge a Nicolas Sarkozy en una carrera d'obstacles a la Presidència en la qual el qui cometi menys errors esdevindrà el propi candidat de la dreta. Quina serà la propera tanca?
La llegenda de la maledicció del Palau de Matignon: al llarg de la Va República, totes les vegades en les quals l'ocupant del Palau de Matignon, el Primer Ministre francés de torn, ha intentat arribar a la Presidència de la República Francesa han acabat amb un sonor fracàs.
L'últim cas el trobem l'any 2000 amb la derrota del llavors primer ministre socialista Lionel Jospin.
dimecres, d’abril 05, 2006
Fes escoltar la teva veu!
Un dels fonaments principals de tota democràcia que es valgui és la participació política dels ciutadans en la discussió dels temes polítics i el seu poder de modificació sobre les decisions polítiques. Amb això el que vull plantejar és que tot i que la democràcia representativa és necessària i efectiva és igualment necessari que els governants escoltin la veu dels ciutadans. Perquè al cap i a la fi, el govern no és del poble i per al poble?Un exemple clarivident del poder del poble sobre les decisions polítiques el trobem en l'evolució de la polèmica del famós contracte pels joves promogut pel govern francès. Mitjançant el tancament de les facultats, les vagues i les manifestacions, els estudiants i els treballadors han aconseguit modificar una decisió que semblava inalterable i han posat a la picota al primer ministre francès Dominique de Villepin.
El poder de la massa és evident. Les polítiques no poden anar de dalt a baix sense una negociació amb els actors socials. En definitiva, el govern no pot governar sense el vist-i-plau de la ciutadania.
Ara bé, compte amb el paper de la massa. I és que com demostren els referèndums de les dècades més negres del segle XX els ciutadans poden ser manipulats per l'establishment sigui del color polític que sigui.
Per això, cal un ciutadà ben format que tingui una concepció crítica del poder. Un ciutadà que pugui reclamar els seus drets al poder, que sigui capaç de valorar si li estan venent fum o si l'estant manipulant.
dimecres, de març 15, 2006
La Revuelta como leitmotiv francés
La actual revuelta de los estudiantes franceses contra la ley laboral del Contrat Première Embauche (CPE) del actual gobierno liderado por Dominique de Villepin, la revuelta de la Banlieue contra la desigualdad social en Noviembre pasado, las habituales y violentas huelgas obreras de n'importe quand contra el recorte de un derecho social y yendo mucho atrás las protestas del mismísimo Mayo del 68 demuestran la importancia de la revuelta en la cultura política de los ciudadanos de nuestro país vecino.
Francia es el país paradigmático en desconfianza hacia los gobiernos. Como reproduce un estudio del 2001 del Instituto de Sondeo francés TNS-Sofres[1], los franceses desconfian ampliamente de la política (58%) y consideran que los políticos son más corruptos (64%) que honestos (28%) y en definitiva se ocupan poco o muy poco de las preocupaciones de los franceses (65%).
Curiosamente, esta desconfianza en los políticos no se reproduce en su concepción del Estado. Para los franceses, el Estado tiene un papel paternalista de protección de los intereses de los franceses representados en los valores republicanos básicos y tradicionales de libertad, igualdad y posteriormente de laicismo. Para proteger estos valores consensuales republicanos, no es extraño que se justifique la intervención estatalista para corregir los errores del mercado o que temas como la presencia del velo islámico en la escuela pública generen tanta polémica.
Como consecuencia última de esta desconfianza ante los gobernantes, la “revuelta ciudadana”[2] o la revolución ante los actos “indebidos” de un gobierno en los ciudadanos tiene una gran importancia como acto político. Con la herencia mitificada de las diferentes revoluciones en la mente, los ciudadanos franceses creen tener el derecho de pedir responsabilidades a sus gobernantes mediante actos políticos no convencionales como las huelgas (tan habituales en los servicios públicos franceses), las manifestaciones o las revueltas de mayor o menor calado político.
Podríamos decir que esta tendencia a la rebelión de la autoridad, en palabras de Hancock[3], de los ciudadanos franceses es un elemento de desestabilización política muy potente en relación a la pasividad de los ciudadanos británicos. No obstante, si tenemos en cuenta la participación de los ciudadanos como un elemento de legitimación del sistema político, veremos que el gobierno francés tiene una mayor responsabilidad ante su ciudadanía por el simple hecho de querer evitar ponerse en contra los movimientos sociales.
Citando el famoso artículo 2 de la Constitución francesa, (“gobierno del pueblo, por el pueblo y para el pueblo”), entendemos el valor que tiene el gobierno para los francesos.
En definitiva, el gobierno ha de responder a sus necesidades, para eso está!
[1] Les Français, la politiques et la représentation, 2001 Institut TNS-Sofres de 2001, París en http://www.tns-sofres.com/etudes/pol/060901_chron_r.htm
[2] Theen, Rolf H.W: Comparative Politics:an introduction to seven countries Upper Saddle River Prentice Hall 2001
[3] Hancock, Donald y VVAA: Politics in Europe (2002) Ed Palgrave MacMillan pág 96
dissabte, de març 04, 2006
Sarkozy visita Madrid
El Ministre de l'Interior francès Nicolas Sarkozy visita la Convenció del Partit Popular que se celebra durant aquest cap de setmana.
De moment, ja ha estat rebut entre aplaudiments per la seva col·laboració en la lluita antiterrorista contra ETA al capdavant del Palau de Beauvais. Dubto, però, que li preguntin què significa racaille (xusma) o com es gestiona una crisi als suburbis? Això no seria ser un bon hoste.
Ara, segur que al backstage intercanvia alguns consells sobre com donar discursos incendiaris amb el castís, nostrat i mai no prou valorat exministre de l'Interior i informacions inexactes, Ángel Acebes.
Tal para cual!
Font: http://www.telenoticies.com/noticia/arxiu/not201223779.htm
De moment, ja ha estat rebut entre aplaudiments per la seva col·laboració en la lluita antiterrorista contra ETA al capdavant del Palau de Beauvais. Dubto, però, que li preguntin què significa racaille (xusma) o com es gestiona una crisi als suburbis? Això no seria ser un bon hoste.
Ara, segur que al backstage intercanvia alguns consells sobre com donar discursos incendiaris amb el castís, nostrat i mai no prou valorat exministre de l'Interior i informacions inexactes, Ángel Acebes.
Tal para cual!
Font: http://www.telenoticies.com/noticia/arxiu/not201223779.htm
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
