reactable: la música del futur

Tot i que sembla extret d'una mala serie de ciència ficció el que veureu immediatament és més aprop del que us creieu.

Desenvolupat pel grup de recerca musical tecnològica de la UPF, el reactable, aquest instrument basat en una taula i el que semblen unes peces de lego de P3, és un exemple d'excel·lent feina de recerca en R+D.

Felicitats als seus creadors!!!

PS: Espanya té un dèficit en finançament d'R+D en correlació als altres països desenvolupats que fa que els avenços que aporta la comunitat científica espanyola a nivell mundial es puguin comptar amb els dits a la mà. És clar que si Joan Clos ha d'encarregar-se de la investigació d'aquest país anem servits!!!!

The Same Sad Song

A Texas no només hi ha petroli, cowboys, indis, republicans i Bushs. Enmig del desert, hi apareixen oasis de frescor com la veu del trobador (així el denomina la crítica) hispanonordamericà Robert Gomez. Pels moments de tristesa res millor que escoltar The same sad song del seu nou disc Brand new towns.

Beirut

Beirut, un grup ideat per un xavalet nord-americà de 19 anys, Zach Condom. Tot un autèntic talent. Vegeu-ne una mostra aquí. No tinc paraules per expressar la tranquil·litat que em dóna aquesta cançó…

PS: Àlex, perdó per copiar-te una miqueta però coi les idees bones s'han d'emular... Tranquil, la teva selecció musical sempre serà més apurada que la meva!!!

PSS: No sabeu els problemes que m'ha donat posar els codis del cony de cançó aquesta...

"We be burning" in the supermarket

Hi ha cançons que marquen època, que simbolitzen un moment de decadència o tristor moral davant de la pèrdua d’una ésser estimat o a l’inrevés que mostren l’explosió positiva d’un moment donat de la teva vida, l’amor per una persona, etc... Fins aquí tot normal. El que mai no m’havia passat és que tingués un cançó d’anar al Supermercat. Sí, sí, una cançó de Supermercat, una cançó que et fa ballar quan passeges pel passadís de productes de la neteja aprofitant que no et veu ningú; una cançó que et fa fer malabarismes quan peses les pomes; una cançó que tararages cada dia quan vas a pagar fent pensar a la caixera que estàs tocat del bolet. En definitiva, una cançó de celebració del consum obsessiu, de l’alegria de saber que aquesta nit et posaràs les botes amb un potaje pesant de llenties i xorisso...

Els culpables d'aquest despropòsit són dos (bé tres si se'm compta a mi). El primer és el cantant jamaicà Sean Paul. Els seus ritmes de dance hall em posen de bon humor quan haig d'afluixar els calés cosa que ni Britney Spears (massa niñata) ni Justin Timberlake(zzzz!!!) ni David Bisbal (massa flipat) aconsegueixen. El segon culpable és el supermercat. Començo a sospitar que el gerent del supermercat, un home calb i bigoti que porta samarreta imperio, és un expert en tècniques de màrqueting. No serà que els clients som cobais de les proves d'una nova arma de venda infalible amb creada per vés a saber quina obscura agència de publicitat?

PD: Proposo la creació d'un TOP TEN de la música de Supermercat. Quins són els vostres número 1?
PPD: Si hi ha recopilatoris de música d'ascensor perquè no crear un recopilatori de música de supermercat?
PPPD: Si jo fos Sean Paul reclamaria drets d'autor a tots els supermercats del món.

Barcelona festivaleja

The Divine Comedy, Rufus Wrainwright, Fat Boy Slim, l'espectacle de llum i color (que no la música) de Daft Punk i la frescor de l'aire marí a la gespeta en una nit d'estiu van ser el millor d'un cap de setmana de música al festival Summercase del fòrum. El pitjor? El concert de New Order i el mal encadenament de grups que impedia veure els començaments i acabaments dels concerts. Per arribar a l'alçada d'altres festivals com el Primavera Sound o el Festival de Benicàssim els organitzadors del Summercase farien bé de portar noves promeses i evitar portar massa velles glòries amb cap necessitat de guanyar-se el públic o el sou.