Comunicat del moviment neoista de Barcelona

"Un artista és aquell que produeïx coses que la gent no necessita, però que ell – per alguna raó- creu que és una bona idea oferir-se-les.

És molt millor fer Art Comercial que Art per l'Art, perquè l'Art per l'Art no aporta gens a l'espai que ocupa, mentre que l'Art Comercial sí. (Si l'Art Comercial no aporta gens al seu propi espai, no té mercat)."


Andy Warhol, “Mi filosofia de la A aB y de B a A, Ed.Tusquets


L’elecció d’aquestes frases d’Andy Warhol com a lema, mostra d’una forma clarivident la intencionalitat del projecte Merch & Promo presentat al Centre d'art Santa Mònica: centrar la seva atenció en els mecanismes de merchandising i marketing del món de l’art, esbrinar les tècniques d’autovenda dels propis creadors i mostrar als artistes novells les vies d’entrada al mercat de l’art. En definitiva, certificar que l'art, que els productes culturals són una mercaderia; destruint la seva essència original de recerca dels límits de l'expressió humana pel simple gust de fer-ho.

Com a protesta contra la ultracomercialització i la decadència simbòlica de l’art que preconitza Merch & Promo, proposem organitzar una concentració el proper dia 20 a les 12h del migdia davant del Centre d’Art Santa Mònica dia en el qual els organitzadors del certamen han invitat a diversos “artistes” (entre cometes que no en majúscules) per tal que facin conferències mostrant les seves tècniques de submissió al sistema capitalista.

Tot seguint els cànons de l’activisme dadaista i neoista, serà llavors l’hora d’entrar al Centre d’Art Santa Mònica cridant lemes com Mort a l’art burgès!, Visca l’art popular democràtic gratuït!, Mort a les indústries culturals! o Andy Warhol: hijo de puta!


I és que com va dir l’activista Stewart Home, l’art "és una religió secular que proporciona una justificació universal a l’estratificació social, que proporciona a la classe dirigent el ciment social d’una cultura comuna, mentre exclou simultàniament a la majoria d’homes i dones de la participació en aquest territori superior”. En paraules menys obtuses, que l'art és una eina d'expressió i persuassió de l'hegemonia burgesa com ja acotava dècades enrere Antonio Gramsci.

Res millor per exorcitzar les ànimes dels consumeristes de l’art que sacrificar el sancta sanctorum de l’art comercial per antonomàsia: Andy Warhol. Per fer-ho demanem als interessats que portin retrats o pintures XL d’aquest pseudoartista. I és que com a acte central de la protesta s’entrarà a les sales de conferències del festival i seguidament es cremarà el seu retrat davant l’atenta mirada dels pecadors de l’art. Només així entendran la gravetat dels seus actes.

Per a saber-ne més:

Neoísmo, plagiarismo y praxis

Amat, Kiko: “Somos los neoístas, no nos escuchen” Article aparegut al Suplement cultura’s nº 242 de la Vanguardia

PS: Qualsevol fira o mostra d'art com Arco o el FIAC serien igualment culpables de mercadejar l'art pels neoistes. Ara bé, el Merch & Promo no té pèls a la llengua de dir-ho sense cap sentit de culpa...

Vendre la pròpia vida per 5.800 $

Ojo amb aquesta anècdota perquè és molt bona. Segons El diari El País un australià de 24 anys, Nicael Holt (el personatge de la fotografia) acaba de vendre la seva vida per 7000 $ australians (5800$ US) en una subasta celebrada aquests últims dies al portal Ebay.

El que va sorgir com una brometa entre amics ha esdevingut una cosa seriosa. Nicael, estudiant de filosofia, acaba de vendre no només les seves pertinences (no gaire nombroses: destacaríem que vèn els seus pírcings, la seva col·lecció de Cds i traspassa el seu compte bancari), sinó el seu propi nom i encara més les seves amistats, ligues. En resum, el seu mode de vida.

Tot i que sembli difícil que hom pugui vendre la seva pròpia vida, Holt s'hi referma incloent en el preu de la compra venda la realització d’un curset de 2 mesos al "consumidor" de la seva vida per tal que aquest conegui els seus amics, el xiuxiueig dels seus trucs infalibles amb les dones o descobreixi els seus acudits més aguts.

El motiu de la venda seria, segons Holt, l’interès per fer un experiment social (de moment les reaccions dels mass media demostren que ja és tot un èxit): és possible donar la teva vida a una altra persona i que aquesta compleixi el paper que tu has complert al llarg de la teva vida? Encara més, és possible mostrar com ets perqùè un altre et pugui emular?

Fora de l'esperit sociològic, Holt afirma tenir la necessitat de canviar la seva vida adoptant un altre nom i donar la volta al món. Podríem estar d'acord amb aquest canvi de vida radical però si has venut la teva personalitat i n'adoptes un altre has de reprimir la teva personalitat inicial? El comprador de la teva vida podria demanar danys i perjudicis si encara fas algun gest o utilitzes una expressió cedida en el contracte de compra-venda, no?

Molt probablement tota aquesta història sigui una estratègia de màrqueting maquiavèlicament elaborada per l’eludit o en el cas que sigui un graciós estúpid una brometa que se li ha anat de les mans. Ara bé, no ens enganyem el paio és tot un “hacha”. De moment, ja li han arribat propostes de treball des de la industria de Bollywood i invitacions a dormir en cases de mig món...

Això fa tuf a happening d’artista!!! És més, en concret, em recorda les vendes d’unitats d’immaterialitat (o sigui aire) realitzades per Yves Klein durant els 60. En definitiva, l'acte de vendre la pròpia vida per internet com una mostra d'Art conceptual del segle XXI.

Salvant tots els dubtes, com m’agradaria que el “locu” aquest australià posés a la xarxa el desenvolupament de les classes al comprador de la seva vida!!! Ja me l’imagino recomanant les frases idiotes per trencar el glaç o la seva postura sexual infalible. A tot això què hi diuen els seus amics? Col·laboraran adequadament per integrar un desconegut?

Per acabar, quantes vegades en temps de depressió o tristesa no hem pensat en la possibilitat hipotètica de tenir una nova vida radicalment diferent de la nostra?

Per a més informació:

http://blogs.smh.com.au/sit/archives/2007/01/trends_alter_your_ego_for_a_pr.html

http://www.abc.net.au/canberra/stories/s1831886.htm?backyard

I.K.B

Il mondo no e' un panorama

El festival literari Kosmopolis que organitza anualment el CCCB ens va oferir una sèrie de joies literàries i filosòfiques entre les quals podríem destacar les instalacions de Masbedo, un col·lectiu de dos artistes visuals italians (Nicolò Massazza i Jacopo Bedogni) que treballen en la plasmació de la poètica del cos humà.

Links:
http://www.masbedo.net
http://www.cccb.org

La lotería de Babilonia

Ya iniciado en los misterios de Bel, todo hombre libre automáticamente participaba en los sorteos sagrados, que se efectuaban en los laberintos del dios cada sesenta noches y que determinaban su destino hasta el otro ejercicio. Las consecuencias eran incalculables. Una jugada feliz podía motivar su elevación al concilio de magos o la prisión de un enemigo (notório o intimo) o el encontrar, en la pacífica tiniebla del cuarto, la mujer que empieza a inquietarnos o que no esperábamos rever; una jugada adversa: la mutilación, la variada infamia, la muerte. A veces un solo hecho -el tabernario asesinato de C, la apoteosis misteriosa de B- era la solución genial de treinta o cuarenta sorteos. Combinar las jugadas era difícil; pero hay que recordar que los individuos de la Compañía eran (y son) todopoderosos y astutos. En muchos casos, el conocimiento de que ciertas felicidades eran simple fábrica del azar, hubiera aminorado su virtud; para eludir ese incoveniente, los agentes de la Compañía usaban de las sugerstiones y de la magia. Sus pasos, sus manejos, eran secretos. Para indagar las íntimas esperanzas y los íntimos terrores de cada cual, disponían de astrólogos y espías. Había ciertos leones de piedra, había una letrina sagrada llamada Qaphqa, había unas grietas en un polvoriento acueducto que, según opinión general, daban a la Compañía; las personas malignas o benévolas depositaban delaciones en esos sitios. Un archivo alfabético recogía esas noticias de variable veracidad.

de l'escriptor Jorge Luís Borges en el seu llibre de contes FICCIONES

Postcapital

Com a últim regal al capdavant de la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, Ferran Mascarell ens ha deixat una exposició polifacètica i innovadora al Palau de la Virreina, Postcapital. El tema de l'exposició? El procés de transició de la política arran de la caiguda del mur de Berlín i la (re)transformació de sentit dels cànons polítics tradicionals d'esquerra i dreta.

Artísticament, cal reconèixer que es podrien haver deixat uns quants calerons més. Si bé els continguts ideats per l'artista Carlos Gairaicoa són prou correctes i, fins i tot, n'hi ha alguns de colpidors (com per exemple la ciutat d'espelmes sota la vigilància permanent d'un circuit tancat de càmeres o un vídeo espectacular d'un joc de guerra nord-americà), cal afegir que no són suficients per explicar la complexitat del món d'avui en dia.

Ara bé, (i aquí és on és la gràcia de l'Exposició), Postcapital té un regal amagat a la fi de l'exposició. Quan comences a renegar del bonrollisme socialista, arribes a una sala d'ordinadors on està el veritable valor tangible de l'Exposició. I és que en cada un dels ordinadors trobareu una selecció excepcional de llibres, vídeos, cançons, i una gran base de dades relacionada amb el món de la política... Busques una entrevista d'Ali G amb Noam Chomski? Vols imprimir-te Imperi del filòsof italià Antonio Negri? No busquis més, per 1,5 €(preu estudiant) podràs fer-te'n les còpies que vulguis o sobrecarregar el teu MP3 (ai, merda que no estic a la moda dels IPOD) i el teu Gmail amb els continguts més diversos. En resum, una petita biblioteca lliure especialitzada que cal aprofitar el temps que duri.

Per acabar, una crítica. Entenc que estem en una ciutat (entre comilles i recalco lo d'entrecomilles) d'"esquerres" però crec que podrien haver fet un esforç i haver posat més continguts liberals.

Web: http://www.postcapital.org

Oeil Public

Oeil public és un col·lectiu de fotògrafs que afirma tenir una una perspectiva molt progressista (o almenys això diuen) de la realitat. En el treball de cadascun d'ells trobareu temes tant diversos com diferents la religió, l'erotisme, la desesperació de no tenir res, l'abundància decadent, l'opi de la religió o la grandària dels espais més inabastables, etc...

Un exemple de la seva feina el podreu veure aquests dies a l'Institut francès de Barcelona amb l'exposició col·lectiva France O ma France.
El pas a la segona volta del candidat de l'extrema dreta Jean Marie Le-Pen va suposar un xoc tan brutal pels ciutadans del país veí que tots ells van decidir donar la seva opinió del "desastre" a partir de la imatge.

Com que sé que alguns de vosaltres sou una mica mandrosos i això de moure's no va amb vosaltres seré generós i us passaré el link on podreu trobar l'expo per internet:

http://www.oeilpublic.com/diaporama.php?r=190&l=liste.php&l_name=LES%20HISTOIRES