Galzeran

Quan tornava del cole sempre passava per un parc rústic i mal cuidat que hi ha aprop de casa els meus pares. Més que els columpis, els tobogans o els gossos, el que més captava la meva atenció era un arbust lletjot i baix del que penjaven centenars de baies inmenjables. Dia rere dia, m'aturava davant d'aquell arbret mal girbat i arrencava un bon grapat de baies. Tot seguit jugava a tirar-les al terra al llarg del carrer que duu fins a casa tal com Hansel y Grettel havien fet en el conte dels germans Grimm.

Anys després he descobert que Galzeran és el nom en català d'aquest arbust. Per celebrar-ho, m'he posat altra vegada el mono d'incívic vàndal violador d'arbustos i he anat a tirar baies una estona. I és que a vegades la senzillesa és l'únic que necessitem per ser feliços.

Flash a-ah

Rebuscant en el "baúl de los recuerdos" he recobrat una perla del cinema fantàstic dels 70 com és Flash Gordon. Dic perla pel to autoparòdic de la història. Veure a Ornella Mutti com a princesa sexoadicte, a Max von Sidow com a malvat emperador Ming desplegant tots els tòpics antixinesos de principis del XX, a Timothy Dalton amb malles verdes de Robin Hood refetes a tota pressa per un sastre maldestre, o a un clàssic dels 80 com és Brian Blessed repartint cops a "diestro i siniestro" realment paga la pena. No hauríem d'oblidar tampoc que l'autèntic heroi de la història és un jugador de futbol americà guapito, ros i corpulent que ha de salvar la terra de la destrucció planificada pel maquiavélic Emperador Ming, Sam J. Jones. Si això li afegim uns decorats de cartró pedra de pena i un vestuari digne de les càmares dels horrors arribem a l'antítesi de la solemnitat d'Star Wars.

Flash a-ah

Savior of the Universe

Flash

He save everyone of us

Flash

He's a miracle

Flash

King of the impossible

(Queen, 1979)

Moments estelars de la pel·lícula:

Escena de la baralla al Palau del malvat Ming: Flash Gordon s'intenta escapar dels guàrdies de l'emperador. La baralla es desenvolupa com si fos un partit de futbol americà amb pilota improvisada incluïda. Patetisme a l'exponent!!!

La transformació de la princesa Aurea: el personatge d'Ornella Mutti en un principi era el perfil d'una princesa a la que li agradava molt anar de flor en flor. Després de ser implícitament torturada amb cucs trepanadors es converteix en una virtuosa disposada al matrimoni.

Un Darth Vader de pacotilla: tot emulant Star Wars el segon dels dolents porta una màscara i una caputxa i té poders sobrehumans. Per sort, no respira de forma entretallada i és clar no és el pare de Flash Gordon.

Homes llangardaix: com en tota la pel·lícula hi ha figurants que es caracteritzen per a) estar allà i B) no dir res. La tria dels homes llangardaix afegeix una opció de figurant C) recalcar la cutresa del film.

Vendre la pròpia vida per 5.800 $

Ojo amb aquesta anècdota perquè és molt bona. Segons El diari El País un australià de 24 anys, Nicael Holt (el personatge de la fotografia) acaba de vendre la seva vida per 7000 $ australians (5800$ US) en una subasta celebrada aquests últims dies al portal Ebay.

El que va sorgir com una brometa entre amics ha esdevingut una cosa seriosa. Nicael, estudiant de filosofia, acaba de vendre no només les seves pertinences (no gaire nombroses: destacaríem que vèn els seus pírcings, la seva col·lecció de Cds i traspassa el seu compte bancari), sinó el seu propi nom i encara més les seves amistats, ligues. En resum, el seu mode de vida.

Tot i que sembli difícil que hom pugui vendre la seva pròpia vida, Holt s'hi referma incloent en el preu de la compra venda la realització d’un curset de 2 mesos al "consumidor" de la seva vida per tal que aquest conegui els seus amics, el xiuxiueig dels seus trucs infalibles amb les dones o descobreixi els seus acudits més aguts.

El motiu de la venda seria, segons Holt, l’interès per fer un experiment social (de moment les reaccions dels mass media demostren que ja és tot un èxit): és possible donar la teva vida a una altra persona i que aquesta compleixi el paper que tu has complert al llarg de la teva vida? Encara més, és possible mostrar com ets perqùè un altre et pugui emular?

Fora de l'esperit sociològic, Holt afirma tenir la necessitat de canviar la seva vida adoptant un altre nom i donar la volta al món. Podríem estar d'acord amb aquest canvi de vida radical però si has venut la teva personalitat i n'adoptes un altre has de reprimir la teva personalitat inicial? El comprador de la teva vida podria demanar danys i perjudicis si encara fas algun gest o utilitzes una expressió cedida en el contracte de compra-venda, no?

Molt probablement tota aquesta història sigui una estratègia de màrqueting maquiavèlicament elaborada per l’eludit o en el cas que sigui un graciós estúpid una brometa que se li ha anat de les mans. Ara bé, no ens enganyem el paio és tot un “hacha”. De moment, ja li han arribat propostes de treball des de la industria de Bollywood i invitacions a dormir en cases de mig món...

Això fa tuf a happening d’artista!!! És més, en concret, em recorda les vendes d’unitats d’immaterialitat (o sigui aire) realitzades per Yves Klein durant els 60. En definitiva, l'acte de vendre la pròpia vida per internet com una mostra d'Art conceptual del segle XXI.

Salvant tots els dubtes, com m’agradaria que el “locu” aquest australià posés a la xarxa el desenvolupament de les classes al comprador de la seva vida!!! Ja me l’imagino recomanant les frases idiotes per trencar el glaç o la seva postura sexual infalible. A tot això què hi diuen els seus amics? Col·laboraran adequadament per integrar un desconegut?

Per acabar, quantes vegades en temps de depressió o tristesa no hem pensat en la possibilitat hipotètica de tenir una nova vida radicalment diferent de la nostra?

Per a més informació:

http://blogs.smh.com.au/sit/archives/2007/01/trends_alter_your_ego_for_a_pr.html

http://www.abc.net.au/canberra/stories/s1831886.htm?backyard

Fals Comunicat del Reial Club Columbòfil de Catalunya

Des del Reial Club Columbòfil de Catalunya rebutgem la iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona d'ocupar el recinte públic de la Plaça Catalunya amb la instalació d'una exposició pública que mostra els resultats de l'Àrea Metropolitana per un periode indeterminat amb els diners dels contribuents.

L'ocupació de la cèntrica plaça de Catalunya provoca un greu perjudici per la important comunitat columbòfila de Catalunya. I és que el centre de la Plaça és el símbol de la columbòfila catalana. Quantes generacions d'amics dels coloms han nascut a l'interior de la Plaça Catalunya tot donant mill als coloms de la Plaça tot acompanyats pels seus pares o avis? Quants actes hem realitzat des de la nostra associació per donar a conèixer els fonaments d'una cultura milenària com és la columbofilia? Tota la nostra activitat ja no tindrà sentit si el lloc clau de la nostra activitat és usat per l'Ajuntament per fins propis. No serà que volen privatitzar la Plaça Catalunya? Per si no fos poc, els ingressos de varis dels nostres adherents que treballaven com a venedors de cereals per als coloms han quedat greument afectats.

Davant els dubtes i pors dels nostres associats, des del Reial Club Columbòfil de Catalunya proclamem i demanem:

1) La plaça Catalunya és patrimoni de tots. Ningú, ni tant sols l'Ajuntament pot ocupar-la definitivament. Per tant, aconselleríem a les autoritats competents que retiressin l'exposició pertinent en la major brevetat possible. En un futur, la Plaça ha de mantenir-se permanentment oberta

2) que els poders públics compensin els costos de tancament obligatori dels venedors de menjar de colom afectats.

3) que com a reconeixement de les nostres activitats s'instali permanentment a la Plaça Catalunya una escultura simbòlica sobre els coloms, aquelles criatures belles i dòcils, aquells altres ciutadans no reconeguts de Barcelona

Firmat:

Florenci Reig Del Campell

Secretari del Reial Club Columbòfil de Catalunya
http://www.reialccc.com/

"We be burning" in the supermarket

Hi ha cançons que marquen època, que simbolitzen un moment de decadència o tristor moral davant de la pèrdua d’una ésser estimat o a l’inrevés que mostren l’explosió positiva d’un moment donat de la teva vida, l’amor per una persona, etc... Fins aquí tot normal. El que mai no m’havia passat és que tingués un cançó d’anar al Supermercat. Sí, sí, una cançó de Supermercat, una cançó que et fa ballar quan passeges pel passadís de productes de la neteja aprofitant que no et veu ningú; una cançó que et fa fer malabarismes quan peses les pomes; una cançó que tararages cada dia quan vas a pagar fent pensar a la caixera que estàs tocat del bolet. En definitiva, una cançó de celebració del consum obsessiu, de l’alegria de saber que aquesta nit et posaràs les botes amb un potaje pesant de llenties i xorisso...

Els culpables d'aquest despropòsit són dos (bé tres si se'm compta a mi). El primer és el cantant jamaicà Sean Paul. Els seus ritmes de dance hall em posen de bon humor quan haig d'afluixar els calés cosa que ni Britney Spears (massa niñata) ni Justin Timberlake(zzzz!!!) ni David Bisbal (massa flipat) aconsegueixen. El segon culpable és el supermercat. Començo a sospitar que el gerent del supermercat, un home calb i bigoti que porta samarreta imperio, és un expert en tècniques de màrqueting. No serà que els clients som cobais de les proves d'una nova arma de venda infalible amb creada per vés a saber quina obscura agència de publicitat?

PD: Proposo la creació d'un TOP TEN de la música de Supermercat. Quins són els vostres número 1?
PPD: Si hi ha recopilatoris de música d'ascensor perquè no crear un recopilatori de música de supermercat?
PPPD: Si jo fos Sean Paul reclamaria drets d'autor a tots els supermercats del món.

Tornado!!!!

Les pluges torrencials dels últims dies, la repetició anual de tornados a la costa catalana i la troballa d'un cocodril jacarè (per no parlar de les nombroses espècies que s'estan adaptant al clima mediterrani com les cotorres o els musclos zebra) en un pantà de Collserola em fan plantejar la possibilitat que el canvi climàtic ens estigui afectant de debó.

Ja sé, exagero... Què passa tots els setembres? Aiguat al canto amb la primera depressió que passa sobre nostre la força de la qual variarà si vé acompanyada de vent de llevant o no o del nivell de temperatura del mar mediterrani. Però el que ningú no pot negar és que els últims anys hi ha hagut molts tornados. Enlloc de ser una ciutat del mediterrani, Barcelona em recorda cada vegada més una ciutat de l'estat nordamericà d'Oklahoma. A veure si d'aquí un parell d'anys entrem a la ruta de sonats que es dediquen rodar documentals sobre Tornados.

PD: Tot aquesta panòplia de comentaris me les causa el record d'un somni que vaig tenir fa uns anys en el qual escapava a dos tornados amb la destresa de tot un heroi hieràtic de pel·lícula de Hollywood. Jejeje...

Caimans a Barcelona

Tots hem sentit alguna vegada que en el subsòl de Nova York hi ha una colònia de cocodrils des de la dècada dels 80. Segons diuen els rumors, nombrosos yuppies (segur que portaven umbreres i la gomina es desllissava per la seva cara) van tirar les seves preuades mascotes al sistema de clavegueram davant de la manca d'espai on col·locar-les (les seves cases de 200m2 estaven plenes de discos de Bananarama i Whaam i cuadres d'Andy Warhol). Des de llavors, els membres del servei de neteja de la Grande babylone de l'altra banda de l'Atlàntic van doblement armats per evitar tenir sorpreses desagradables. A la seva arma reglamentària, la manguera, s'hi va afegir un kalashnikov (AK-47 pels amics) comprat a les rebaixes de la fira d'armes de Brooklin.

Però per sorpreses la que devia tenir una familia barcelonina estàndard (composada, és clar, per un pare, una mare i dos fills) quan fent un passeig pel Parc de Collserola van decidir fer una parada al pantà de Can Borrell. En un exercici de pixapinisme habitual entre tots nosaltres, observaven embadalits una munió de carpes quan, de sobte, una ombra d'1 metre de llargada va sorgir de les profunditats. Era un caiman cocodrylus, un jacarè del Brasil adaptat al biosistema mediterrani.

Lluny de fugir cames ajudeu-me, el pare de la familia va decidir agafar el cocodril amb la tècnica que havia après veient els episodis del Caçador de Cocodrils emesos per TV3. L'home volia sortir de la categoria de pixapí per entrar a la categoria d'homes, perdó, HOMES amb majúscules. Ara bé, sembla que encara no havia interioritzat massa bé la teoria perquè, tot i immobilitzar-lo, el caimà el va mossegar. Era el moment de trucar al servei d'agents rurals que seguidament es van fer càrrec de l'exemplar. Actualment, el jacarè es recupera de les lesions psicològiques i de l'ansietat de la captura al centre de recuperació d'anfibis i rèptils de Catalunya.

Després d'hores de recerca al centre d'estudis del subsòl de Barcelona, he esbrinat que el pantà de Can Borrell està connectat a la xarxa de clavegueram de la ciutat de Barcelona... I sí el jacarè capturat fos només un exemplar d'una colònia més nombrosa?

Links:

Voleu fer un viatge pel sistema de clavegueram de la ciutat de Barcelona?
http://bcnweb13.bcn.es:81/NASApp/aaabcnsubsol/html/pag.jsp?idioma=cat&mnu=2&opc=0&sub=0

La vanguardia:
http://www.lavanguardia.es/gen/20060913/51283019559/noticias/una-familia-encuentra-un-cocodrilo-de-casi-un-metro-en-un-pantano--de-collserola-barcelona-medio-ambiente-sant-cugat-masquefa-florida-valles.html

THE CROCODILE HUNTER CRYING OVER A CRODILES DEATH

Steve Irvin, el caçador de cocodrils autralià, ha mort per la picadura d'una ralla mentre bucejava en unes illes d'un arxipèlag perdut! No és que sigués un gran fan seu però certament alguns dels seus programes em quedaran a la memòria. I és que una de les primeres coses que feia els dissabtes al matí en plena ressaca era beure un got de suc de taronja mentre em deleitava amb la seva lluita amb els dragons de comodo, les tarantules o les serps de torn.

Era tal la seva seguretat en si mateix o tan gran el despreci al perill i a la mort que cometia bogeries com molestar expressament qualsevol tipus de serp (recordo per exemple quan va agafar una serp escopidora sense protecció ocular). Possiblement, però, la seva bogeria més gran va ser donar menjar als cocodrils del seu zoo particular amb el seu fill de dos anys als braços.

Com tot heroi de culte el seu destí ha estat una mort que ha arribat abans d'hora. Steve Irvin amb la seva personalitat gamberra i arriscada ha estat víctima de la seva pròpia autoseguretat. La natura, tot i que l'home cregui dominar-la, encara ofereix sopreses fins i tot pels més experimentats naturistes. Sinó que li preguntin a Félix Rodríguez de la Fuente que a partir d'ara ja no estarà sol en el panteó dels naturistes de renom...

Yola Berrocal presenta el seu programa

Ho sento no em podia resistir. Estava fent un post sobre el fenomen YIL i se m'ha esborrat quan l'acabava d'escriure. En espera que tingui temps per escriure'l (espero que demà o demà passat) us deixo amb aquest fragment del programa Salsa Rosa... Prometo intentar no posar més fragments d'aquest pseudoprograma periodístic de televisió!

Tori Spelling - So NoTORIous

Una petita aportació en el debat sobre Donna Martin Graduates. Vet aquí una promo del seu programa. No tinc paraules...

Elvis encara està viu però de poc el maten

Pensàveu que la enquesta sobre el polític mundial més frikie ja estava acabada? Doncs no, Junichiro Koizumi dóna nous arguments amb la seva visita a Gracelan i ens deleita amb uns moviments de cadera no molt "elvístics" però si menys no graciosos... Al darrere, George W. Bush intenta passar desaparcebut. El numeret ja el muntarà un altre dia.

blogsbasura

Passejant-me pel món dels blocs m'he donat compte que els blocs de cultura escombraries arrassen en termes d'audiència com ho fan els anàlogs televisius. Des d'aquest bloc condamnem aquestes pràctiques immorals a l'infern dels bloc salsarrossencs i ens neguem a seguir aquestes tècniques tan barriobajeres. Ara bé, com fan totes les cadenes públiques després d'evocar els arguments de millor qualitat, oferta pública social i blablabla ens afegirem en aquesta corrent "bloggera" per no quedar enrere...

Blog Provisional... Prepárate!!! La guerra ha començat!!!

Che Aznar

Seré poco original, llegaré tarde... pero lo cierto es que la campaña de Converse haciendo un morphing del Che Guevara con Aznar es un exitazo comercial. Todo el mundo habla de ella. Dicen que forma parte de una campaña de la filial polaca de Converse pero lo siento no tienen ninguna credibilidad: esto va dirigido a España...

Quien iba a imaginar que una de las imagenes sacralizadas y más veneradas del comunismo (vale, el capitalismo se ha apropiado de ella que le vamos a hacer) se mezclaría con un adalid (com m'agrada aquesta paraula castellana) del liberalismo y nacionalcatolicismo. Peores conversiones políticas (jajajajja no em podia aguantar de fer aquest lamentable jc de paraules) hemos visto.