De Tor a Fago passant per Kansas (I)

L’assassinat de l’alcalde de Fago, un petit poblet del Pirineu d’Osca, en circumstàncies no aclarades ha copsat un gran nombre de titulars en la premsa espanyola. Segons la Guàrdia Civil, l’assassí hauria de ser un dels 37 vilatans de Fago ja que la víctima, Miguel Grima, generava un gran refús entre els seus conciutadans. D'acord que sigui l'alcalde d'un poble però perquè tal desplegament mediàtic per un assassinat? D’aquí a generar tal remor informativa durant dies hi ha un gran distància. O és que la ciutadania coneix el nom de la darrera víctima d'un assassinat que ha patit Barcelona?

Personalment, entroncaria el desplegament mediàtic de Fago amb el que va passar a fa uns anys amb la muntanya de Tor quan la descoberta de l’assassinat de tres persones va copsar atenció mediàtica dels mitjans catalans. El cas va esdevenir tan famós que, fins i tot, el periodista Carles Porta en va escriure un llibre: 'Tor. Tretze cases i tres morts’ que va ser tot un èxit editorial.

Porta recuperava l’estil periodístic narratiu que va inaugurar tot un històric de la literatura moderna, Truman Capote, en escriure la seva obra més cèlebre: A Sang Freda tot descrivint la matança d’una familia grangera que vivia en un poble perdut de Kansas.

Fora de l’interès per la truculència pels assassinats pròpia dels criteris informatius periodístics i l’herència per l’anàlisi derivada de Capote, en el cas de Fago i de Tor trobem un element explicatiu encara més important: el fet que els assassinats s’hagin produït en comunitats o pobles molt petits en els quals tothom es coneix, en els que fins i tot la veïna del segon podria ser l’assassí.

Més enllà d'això, cal afegir que dels articles o reportatges periodístics publicats tant en el cas de Tor com en el de Fago se’n desprèn un tufillo moralista “urbanita”. Massa vegades, els periodistes cauen en el plantejament clàssic de tractar els personatges de poble mitjançant una reformulació dels canons clàssics de l’home salvatge, irracional, rural, místic o rústic... en contraposició a l’home urbà racional i educat però decadent argument narratiu ja utilitzat en obres com Terra Baixa d’Àngel Guimerà.

(Continuarà)

La lotería de Babilonia

Ya iniciado en los misterios de Bel, todo hombre libre automáticamente participaba en los sorteos sagrados, que se efectuaban en los laberintos del dios cada sesenta noches y que determinaban su destino hasta el otro ejercicio. Las consecuencias eran incalculables. Una jugada feliz podía motivar su elevación al concilio de magos o la prisión de un enemigo (notório o intimo) o el encontrar, en la pacífica tiniebla del cuarto, la mujer que empieza a inquietarnos o que no esperábamos rever; una jugada adversa: la mutilación, la variada infamia, la muerte. A veces un solo hecho -el tabernario asesinato de C, la apoteosis misteriosa de B- era la solución genial de treinta o cuarenta sorteos. Combinar las jugadas era difícil; pero hay que recordar que los individuos de la Compañía eran (y son) todopoderosos y astutos. En muchos casos, el conocimiento de que ciertas felicidades eran simple fábrica del azar, hubiera aminorado su virtud; para eludir ese incoveniente, los agentes de la Compañía usaban de las sugerstiones y de la magia. Sus pasos, sus manejos, eran secretos. Para indagar las íntimas esperanzas y los íntimos terrores de cada cual, disponían de astrólogos y espías. Había ciertos leones de piedra, había una letrina sagrada llamada Qaphqa, había unas grietas en un polvoriento acueducto que, según opinión general, daban a la Compañía; las personas malignas o benévolas depositaban delaciones en esos sitios. Un archivo alfabético recogía esas noticias de variable veracidad.

de l'escriptor Jorge Luís Borges en el seu llibre de contes FICCIONES

Èban: viatge a les mil i una cares d'Àfrica

A meitat de camí entre l'assaig, la crònica periodística, la pròpia experiència personal i el relat literari, el periodista polonès Riszard Kapucinski aconsegueix mostrar-nos les mil i una cares d'Àfrica en un llibre com Èban publicat en polonès l'any 1998 i a Espanya el 2004).

Moments d'Èban com l'explicació de la importància de l'ombra de l'únic arbre d'un poblet, de l'atmosfera inquietant i amenaçadora d'una església a Nigèria, de l'espera de la mort al Sàhara en companyia d'un camioner o el viatge en tren amb Madame Diouf, barrejats amb articles periodístics com el retrat d'Abú Amin, cròniques com la de revolució a Zanzíbar, descripcions com la d'un cementiri de tancs soviètics a Eritrea o de la situació a Libèria a mitjans dels anys 90 ens permeten construir-nos una imatge d'Àfrica més aproximada a la realitat política i social que les cròniques que llegim dia a dia en els nostres diaris habituals.



Dibuix: Geoffrey Grahn LA Weekly

Riszard Kapucinski:

Nascut a Pinsk, actualment Bielorrússia (1932) en plena era soviètica.

Obres anteriors: L'Emperador (Haile Silassie d'Etiopia), El Sha (Mohamed Reza d'Iran) , L'imperi (sobre el derrumbament de l'URSS), La guerra del Futbol (entre Hondures i El Salvador), Un dia més amb vida (sobre la descolonització a Angola)

Última obra: El món d'avui (Assaig sobre la situació mundial després de l'11-S)