Lloc: Hall del CCCB
Aforament: ple com un ou
Motiu: Cicle Sentit: Interrogacions sobre l’existència en temps d’hiperconsum
El creador de la famosa obra de l’Era del buit, el sociòleg francès d’origen polonès Gilles Lipovetski va oferir ahir al vespre tot un recital d’arguments per defendre la seva visió dels temps hipermoderns. En tant, que no tinc la formació necessària per valorar les seves idees em limitaré a reproduir algun dels fragments que va exposar.
Apropant-se a les teories societals del risc del sociòleg alemany Ulrick Beck, Gilles Lipovetski afirma que estem en l’era de la velocitat, de la flexibilitat, en el temps de l’immediat, una era de canvis constants que provoquen una gran inseguretat entre els individus.
Per ell, la mundialització d’avui en dia, la fase superior del capitalisme reformulant la tesi sobre l’imperialisme de Lenin, sumada a la irrefrenable revolució tecnològica dibuixen una hipermodernitat en la que els individus triomfadors seran aquells que sàpiguen competir en aquest context de mobilitat i flexibilitat que ofereix el mercat capitalista en àrees com el treball, la religió o el consum: els individus reflexius.
Les forces que estructuraven o intentaven influir la societat anteriorment (l’església, els corrents ideològics, etc...) ja no tenen la capacitat d’estructurar, és a dir, de convèncer a la totalitat de la població d’una idea concreta de societat. És més, segons Lipovetski, no tenen la capacitat de resistir a les dinàmiques de la mundialització i a la incertesa. Per posar un exemple, per Lipovetski l’herència ideològica del Maig del 68 “n’existe plus”.
Perquè, doncs, hi ha un retorn al passat i a la religió es deu preguntar més d’un? Aquí és on el sociòleg desenvolupa un altre dels eixos de la seva teoria: la paradoxa de la societat actual.
Per poder afrontar la incertesa i la vulnerabilitat de la seva existència, els invidus opten per l’hiperconsumisme dels objectes, de la religió o del passat. Però no per un sentit exclusivament materialista just al contrari per una demanda paradoxal de medicina “estètica” o postmaterialista que curi la malaltia mental a la que els duu la incertesa.
Posem per cas l’exemple de la religió. Certs col·lectius tenen la necessitat d’acostar-se a la religió no perquè creguin en uns dogmes, en una vida posterior a la mort sinó en el sentit que els dóna un benestar immediat convertint la religió en un producte de consum més de autoafirmació personal. De la mateixa manera, cal entendre segons Lipovetski la renaixença del nacionalisme. Davant la incertesa del món global, els individus giren la mirada envers els referents més immediats.
La paradoxa de l’hipermodernitat està doncs en el fet que tot i que es pugui pensar que estem en una era materialista els individus no només volen el material sinó que necessitem, a més, una visió estètica de les coses. Lipovetski posa l’exemple de la societat d’avui en dia que preconitza la realització d’un individu competitiu a la vegada que aquest individu necessita actuar per ajudar als altres com demostra l’explosió de l’aparició d’Organitzacions no governamentals.
PS: He intentat reproduir les seves idees tan bonament com he pogut. Segurament, se m’han escapat coses així que si voleu corregir el text ja sabeu el que podeu fer.
Aforament: ple com un ou
Motiu: Cicle Sentit: Interrogacions sobre l’existència en temps d’hiperconsum
El creador de la famosa obra de l’Era del buit, el sociòleg francès d’origen polonès Gilles Lipovetski va oferir ahir al vespre tot un recital d’arguments per defendre la seva visió dels temps hipermoderns. En tant, que no tinc la formació necessària per valorar les seves idees em limitaré a reproduir algun dels fragments que va exposar.
Apropant-se a les teories societals del risc del sociòleg alemany Ulrick Beck, Gilles Lipovetski afirma que estem en l’era de la velocitat, de la flexibilitat, en el temps de l’immediat, una era de canvis constants que provoquen una gran inseguretat entre els individus.
Per ell, la mundialització d’avui en dia, la fase superior del capitalisme reformulant la tesi sobre l’imperialisme de Lenin, sumada a la irrefrenable revolució tecnològica dibuixen una hipermodernitat en la que els individus triomfadors seran aquells que sàpiguen competir en aquest context de mobilitat i flexibilitat que ofereix el mercat capitalista en àrees com el treball, la religió o el consum: els individus reflexius.
Les forces que estructuraven o intentaven influir la societat anteriorment (l’església, els corrents ideològics, etc...) ja no tenen la capacitat d’estructurar, és a dir, de convèncer a la totalitat de la població d’una idea concreta de societat. És més, segons Lipovetski, no tenen la capacitat de resistir a les dinàmiques de la mundialització i a la incertesa. Per posar un exemple, per Lipovetski l’herència ideològica del Maig del 68 “n’existe plus”.
Perquè, doncs, hi ha un retorn al passat i a la religió es deu preguntar més d’un? Aquí és on el sociòleg desenvolupa un altre dels eixos de la seva teoria: la paradoxa de la societat actual.
Per poder afrontar la incertesa i la vulnerabilitat de la seva existència, els invidus opten per l’hiperconsumisme dels objectes, de la religió o del passat. Però no per un sentit exclusivament materialista just al contrari per una demanda paradoxal de medicina “estètica” o postmaterialista que curi la malaltia mental a la que els duu la incertesa.
Posem per cas l’exemple de la religió. Certs col·lectius tenen la necessitat d’acostar-se a la religió no perquè creguin en uns dogmes, en una vida posterior a la mort sinó en el sentit que els dóna un benestar immediat convertint la religió en un producte de consum més de autoafirmació personal. De la mateixa manera, cal entendre segons Lipovetski la renaixença del nacionalisme. Davant la incertesa del món global, els individus giren la mirada envers els referents més immediats.
La paradoxa de l’hipermodernitat està doncs en el fet que tot i que es pugui pensar que estem en una era materialista els individus no només volen el material sinó que necessitem, a més, una visió estètica de les coses. Lipovetski posa l’exemple de la societat d’avui en dia que preconitza la realització d’un individu competitiu a la vegada que aquest individu necessita actuar per ajudar als altres com demostra l’explosió de l’aparició d’Organitzacions no governamentals.
PS: He intentat reproduir les seves idees tan bonament com he pogut. Segurament, se m’han escapat coses així que si voleu corregir el text ja sabeu el que podeu fer.
