Que aprofiti!
dijous, de maig 10, 2007
divendres, de maig 04, 2007
Isabel Pantoja, "pillada con las manos en la masa"
Feia dies, setmanes, mesos que es veia a venir tot plegat. La troballa d'una bossa d'escombraries amb fajotes de billets de 500€ a la casa d'Isabel Pantoja durant les investigacions contra el pressumpte delicte de frau del seu marit Julian Muñoz feien preveure el que finalment ha passat. Isabel Pantoja ha estat detinguda per la seva pressumpte participació en la trama descoberta per l'Operació Malaya.Tot i que podríem allargar-nos pàgines i pàgines comentant el costat rosa de la informació optarem per donar un cop de timó al post. I és que el vertaderament important de la informació és la simbologia de la detenció. Tenint en compte el fet que, segons alguns estudis, el diner negre significa un 20% de la riquesa (el PIB) a Espanya, la detenció d'Isabel Pantoja és un missatge clar per a navegants intrèpids. El govern socialista aposta per la lluita contra la corrupció.
Recobrant les belles èpoques de Rumasa (Boyer, qué te pego leche), del judici de la Faraona, Lola Flores, la judicatura i el govern de Zapatero sembla que han reiniciat la creuada contra la corrupció. La lluita no serà fàcil. Si als Estats Units es parlava de les maquinacions del lobby industrial-armamentístic, a Espanya els poders públics tenen enfront seu el poder fàctic de la indústria del Totxo i del pladur.
A això s'hi afegeix un element igualment important. Els empleats públics espanyols no són precisament un exemple de la virtut republicana roussoniana. I és que el Poderoso Caballero Don Dinero mana arreu de la península. "Manolo, eres el único alcalde honrado que hay en España, eres un gilipollas" va clamar l'alcalde de Seseña que li va dir un constructor.
Serà capaç Zapatero d'obrir de bat a bat la caixa de Pandora de la lluita contra la corrupció o es limitarà a obrir-la i a tancar-la com si no hagués passat res com ja va fer de boca Maragall amb l'assumpte del 3%? Serà un nou episodi de la política de gestos i no paraules del President Zapatero?
PS: Esclatarà algun dia un cas Tangentopoli a Espanya?
dijous, de maig 03, 2007
Kubrador (The Bet Collector)
En veure aquesta pel·lícula vaig pensar immediatament amb Ciudad de Dios. Sense arribar al desplegament audiovisual videoclipero de Fernando de Meirelles (la falta de pressupost és evident), Kubrador mostra la vida diària d'un barri de barraques filipí a través de la mirada madura d'una "mammie" corredora d'apostes.
Tindrà les falles que voldreu però els plans seqüència de les passejades pel barri de la dona són espectaculars. Si això li afegim el paper de l'atzar i les creències catòliques ens trobem davant d'una pel·lícula que es deixa veure de "cabo a rabo".
dimecres, de maig 02, 2007
Summer Palace
"I opened my photo album today.
I saw a picture of Zhou Wei.
My heart raced again.
One look at him
and I felt the joy and the pain.
Staring at his face
I asked myself,
On such a calm and open face,
all rectitude and resolution,
how is it that I couldn't see a trace,
not a shadow, that could make me doubt?
Why is it that no matter what this man had said to me, or what he had done to me, I do not really care, my heart still belongs to him?"
escriu en el seu diari Yu-hong l’antiheroïna de Summer Palace una pel·lícula que ha estat censurada a la Xina no se sap si pel seu retrat de la llibertat del moviment estudiantil que va manifestar-se a Tiananmen o per les seves nombroses escenes eròtiques. Amb una estètica cuidadíssima, el director Zung Yue entra en els fangosos territoris de l'obsessió sentimental.
escriu en el seu diari Yu-hong l’antiheroïna de Summer Palace una pel·lícula que ha estat censurada a la Xina no se sap si pel seu retrat de la llibertat del moviment estudiantil que va manifestar-se a Tiananmen o per les seves nombroses escenes eròtiques. Amb una estètica cuidadíssima, el director Zung Yue entra en els fangosos territoris de l'obsessió sentimental.
divendres, de març 16, 2007
dilluns, de març 05, 2007
dimarts, de febrer 27, 2007
Els Temps hipermoderns de Gilles Lipovetski
Lloc: Hall del CCCB
Aforament: ple com un ou
Motiu: Cicle Sentit: Interrogacions sobre l’existència en temps d’hiperconsum
El creador de la famosa obra de l’Era del buit, el sociòleg francès d’origen polonès Gilles Lipovetski va oferir ahir al vespre tot un recital d’arguments per defendre la seva visió dels temps hipermoderns. En tant, que no tinc la formació necessària per valorar les seves idees em limitaré a reproduir algun dels fragments que va exposar.
Apropant-se a les teories societals del risc del sociòleg alemany Ulrick Beck, Gilles Lipovetski afirma que estem en l’era de la velocitat, de la flexibilitat, en el temps de l’immediat, una era de canvis constants que provoquen una gran inseguretat entre els individus.
Per ell, la mundialització d’avui en dia, la fase superior del capitalisme reformulant la tesi sobre l’imperialisme de Lenin, sumada a la irrefrenable revolució tecnològica dibuixen una hipermodernitat en la que els individus triomfadors seran aquells que sàpiguen competir en aquest context de mobilitat i flexibilitat que ofereix el mercat capitalista en àrees com el treball, la religió o el consum: els individus reflexius.
Les forces que estructuraven o intentaven influir la societat anteriorment (l’església, els corrents ideològics, etc...) ja no tenen la capacitat d’estructurar, és a dir, de convèncer a la totalitat de la població d’una idea concreta de societat. És més, segons Lipovetski, no tenen la capacitat de resistir a les dinàmiques de la mundialització i a la incertesa. Per posar un exemple, per Lipovetski l’herència ideològica del Maig del 68 “n’existe plus”.
Perquè, doncs, hi ha un retorn al passat i a la religió es deu preguntar més d’un? Aquí és on el sociòleg desenvolupa un altre dels eixos de la seva teoria: la paradoxa de la societat actual.
Per poder afrontar la incertesa i la vulnerabilitat de la seva existència, els invidus opten per l’hiperconsumisme dels objectes, de la religió o del passat. Però no per un sentit exclusivament materialista just al contrari per una demanda paradoxal de medicina “estètica” o postmaterialista que curi la malaltia mental a la que els duu la incertesa.
Posem per cas l’exemple de la religió. Certs col·lectius tenen la necessitat d’acostar-se a la religió no perquè creguin en uns dogmes, en una vida posterior a la mort sinó en el sentit que els dóna un benestar immediat convertint la religió en un producte de consum més de autoafirmació personal. De la mateixa manera, cal entendre segons Lipovetski la renaixença del nacionalisme. Davant la incertesa del món global, els individus giren la mirada envers els referents més immediats.
La paradoxa de l’hipermodernitat està doncs en el fet que tot i que es pugui pensar que estem en una era materialista els individus no només volen el material sinó que necessitem, a més, una visió estètica de les coses. Lipovetski posa l’exemple de la societat d’avui en dia que preconitza la realització d’un individu competitiu a la vegada que aquest individu necessita actuar per ajudar als altres com demostra l’explosió de l’aparició d’Organitzacions no governamentals.
PS: He intentat reproduir les seves idees tan bonament com he pogut. Segurament, se m’han escapat coses així que si voleu corregir el text ja sabeu el que podeu fer.
Aforament: ple com un ou
Motiu: Cicle Sentit: Interrogacions sobre l’existència en temps d’hiperconsum
El creador de la famosa obra de l’Era del buit, el sociòleg francès d’origen polonès Gilles Lipovetski va oferir ahir al vespre tot un recital d’arguments per defendre la seva visió dels temps hipermoderns. En tant, que no tinc la formació necessària per valorar les seves idees em limitaré a reproduir algun dels fragments que va exposar.
Apropant-se a les teories societals del risc del sociòleg alemany Ulrick Beck, Gilles Lipovetski afirma que estem en l’era de la velocitat, de la flexibilitat, en el temps de l’immediat, una era de canvis constants que provoquen una gran inseguretat entre els individus.
Per ell, la mundialització d’avui en dia, la fase superior del capitalisme reformulant la tesi sobre l’imperialisme de Lenin, sumada a la irrefrenable revolució tecnològica dibuixen una hipermodernitat en la que els individus triomfadors seran aquells que sàpiguen competir en aquest context de mobilitat i flexibilitat que ofereix el mercat capitalista en àrees com el treball, la religió o el consum: els individus reflexius.
Les forces que estructuraven o intentaven influir la societat anteriorment (l’església, els corrents ideològics, etc...) ja no tenen la capacitat d’estructurar, és a dir, de convèncer a la totalitat de la població d’una idea concreta de societat. És més, segons Lipovetski, no tenen la capacitat de resistir a les dinàmiques de la mundialització i a la incertesa. Per posar un exemple, per Lipovetski l’herència ideològica del Maig del 68 “n’existe plus”.
Perquè, doncs, hi ha un retorn al passat i a la religió es deu preguntar més d’un? Aquí és on el sociòleg desenvolupa un altre dels eixos de la seva teoria: la paradoxa de la societat actual.
Per poder afrontar la incertesa i la vulnerabilitat de la seva existència, els invidus opten per l’hiperconsumisme dels objectes, de la religió o del passat. Però no per un sentit exclusivament materialista just al contrari per una demanda paradoxal de medicina “estètica” o postmaterialista que curi la malaltia mental a la que els duu la incertesa.
Posem per cas l’exemple de la religió. Certs col·lectius tenen la necessitat d’acostar-se a la religió no perquè creguin en uns dogmes, en una vida posterior a la mort sinó en el sentit que els dóna un benestar immediat convertint la religió en un producte de consum més de autoafirmació personal. De la mateixa manera, cal entendre segons Lipovetski la renaixença del nacionalisme. Davant la incertesa del món global, els individus giren la mirada envers els referents més immediats.
La paradoxa de l’hipermodernitat està doncs en el fet que tot i que es pugui pensar que estem en una era materialista els individus no només volen el material sinó que necessitem, a més, una visió estètica de les coses. Lipovetski posa l’exemple de la societat d’avui en dia que preconitza la realització d’un individu competitiu a la vegada que aquest individu necessita actuar per ajudar als altres com demostra l’explosió de l’aparició d’Organitzacions no governamentals.
PS: He intentat reproduir les seves idees tan bonament com he pogut. Segurament, se m’han escapat coses així que si voleu corregir el text ja sabeu el que podeu fer.
divendres, de febrer 23, 2007
Paris, je ne t’aime plus mon amour
Si el meu amor a Paris depengués de la pel·lícula Paris je t’aime, us asseguro que ahir a la nit hauria desaparegut d’una forma sobtada. I és que l’ús del tòpic de Paris com a ciutat de l’amor com a fil argumental dels 20 curts en els que es composa la pel·lícula està molt sobat. Si a això li afegim que bona part dels directors són nordamericans ens trobem amb una pel·lícula excessivament ensucrada. Una repetició innecessària d’Amélie sense la màgia i el surrealisme amb que ens va enganyar Jean Pierre Jeunet.
PS: Quants diners ha costat a l'erari públic aquest furúncul, es preguntaria un parisí de pro. Sembla com si després de la decepció de la no concessió dels Jocs Olímpics del 2012 i la crisi de les Banlieues Paris necessités una cura de carinyo i autobombo. Però més que mirar al turista que busca la foto de la Gioconda, que vol menjar baguettes i croissants mentre es passeja pel Sena abraçat a la seva parella, Paris ha de reinventar-se a si mateixa. El tòpic de l'amor ja no funciona.
PS: Quants diners ha costat a l'erari públic aquest furúncul, es preguntaria un parisí de pro. Sembla com si després de la decepció de la no concessió dels Jocs Olímpics del 2012 i la crisi de les Banlieues Paris necessités una cura de carinyo i autobombo. Però més que mirar al turista que busca la foto de la Gioconda, que vol menjar baguettes i croissants mentre es passeja pel Sena abraçat a la seva parella, Paris ha de reinventar-se a si mateixa. El tòpic de l'amor ja no funciona.
dijous, de febrer 22, 2007
Torna la Itàlia de sempre
La dimissió de Romano Prodi després de no superar una moció de confiança al Senat italià provoca el retorn de la tradicional polarització extrema de la política italiana després del periode d’impasse representat pels sis anys de govern de Silvio Berlusconi.
Quan l’elaboració de les grans aliances d’esquerra i dreta semblava haver portat el bipolarisme a la mobile qual piuma al vento Itàlia, la política exterior i, en especial, la relació amb els Estats Units ha posat sobre la taula els límits de la coalició de la Unió d’esquerres.
Si Prodi creia que podia fer empassar el xarop contra la tos de l’ampliació de la base nord-americana a Vicenza i el manteniment de les tropes a l’Afganistan als sectors més esquerrans de la Unió el desencadenament de la crisi del govern ha demostrat que la perspectiva del president del consell era errònia.
De cara al futur, l’experimentat polític italià haurà de gestionar millor la seva coalició i els seus suports parlamentaris donant incentius a tots els sectors que li donen suport per tal que el cost de crear una crisi de govern sigui molt elevat.
I és que com bé saben Pasqual Maragall i els altres membres de l’extint tripartit, l’establiment de les regles de confiança mútua i l’elaboració d’un programa comú (que no mínim comú denominador) per part de coalicions de partits amb ideologies diferents sempre són complicades.
Quan l’elaboració de les grans aliances d’esquerra i dreta semblava haver portat el bipolarisme a la mobile qual piuma al vento Itàlia, la política exterior i, en especial, la relació amb els Estats Units ha posat sobre la taula els límits de la coalició de la Unió d’esquerres.
Si Prodi creia que podia fer empassar el xarop contra la tos de l’ampliació de la base nord-americana a Vicenza i el manteniment de les tropes a l’Afganistan als sectors més esquerrans de la Unió el desencadenament de la crisi del govern ha demostrat que la perspectiva del president del consell era errònia.
De cara al futur, l’experimentat polític italià haurà de gestionar millor la seva coalició i els seus suports parlamentaris donant incentius a tots els sectors que li donen suport per tal que el cost de crear una crisi de govern sigui molt elevat.
I és que com bé saben Pasqual Maragall i els altres membres de l’extint tripartit, l’establiment de les regles de confiança mútua i l’elaboració d’un programa comú (que no mínim comú denominador) per part de coalicions de partits amb ideologies diferents sempre són complicades.
PS: Giovanni Sartori estarà content del pressumpte retorn al polarisme extrem (xiste dolent exclusivament per a politòlegs)
dilluns, de febrer 19, 2007
reactable: la música del futur
Tot i que sembla extret d'una mala serie de ciència ficció el que veureu immediatament és més aprop del que us creieu.
Desenvolupat pel grup de recerca musical tecnològica de la UPF, el reactable, aquest instrument basat en una taula i el que semblen unes peces de lego de P3, és un exemple d'excel·lent feina de recerca en R+D.
Felicitats als seus creadors!!!
PS: Espanya té un dèficit en finançament d'R+D en correlació als altres països desenvolupats que fa que els avenços que aporta la comunitat científica espanyola a nivell mundial es puguin comptar amb els dits a la mà. És clar que si Joan Clos ha d'encarregar-se de la investigació d'aquest país anem servits!!!!
Descansi en pau, AVM
Tot i que creiem o volem creure que mai no arribarà, la mort sempre truca a la porta...La qüestió és com acceptar-la amb dignitat.
Descansi en pau, AVM
Foto: Vassy Popova
dimecres, de febrer 14, 2007
Comunicat del moviment neoista de Barcelona
"Un artista és aquell que produeïx coses que la gent no necessita, però que ell – per alguna raó- creu que és una bona idea oferir-se-les.
És molt millor fer Art Comercial que Art per l'Art, perquè l'Art per l'Art no aporta gens a l'espai que ocupa, mentre que l'Art Comercial sí. (Si l'Art Comercial no aporta gens al seu propi espai, no té mercat)."
Andy Warhol, “Mi filosofia de la A aB y de B a A, Ed.Tusquets
L’elecció d’aquestes frases d’Andy Warhol com a lema, mostra d’una forma clarivident la intencionalitat del projecte Merch & Promo presentat al Centre d'art Santa Mònica: centrar la seva atenció en els mecanismes de merchandising i marketing del món de l’art, esbrinar les tècniques d’autovenda dels propis creadors i mostrar als artistes novells les vies d’entrada al mercat de l’art. En definitiva, certificar que l'art, que els productes culturals són una mercaderia; destruint la seva essència original de recerca dels límits de l'expressió humana pel simple gust de fer-ho.
Com a protesta contra la ultracomercialització i la decadència simbòlica de l’art que preconitza Merch & Promo, proposem organitzar una concentració el proper dia 20 a les 12h del migdia davant del Centre d’Art Santa Mònica dia en el qual els organitzadors del certamen han invitat a diversos “artistes” (entre cometes que no en majúscules) per tal que facin conferències mostrant les seves tècniques de submissió al sistema capitalista.
Tot seguint els cànons de l’activisme dadaista i neoista, serà llavors l’hora d’entrar al Centre d’Art Santa Mònica cridant lemes com Mort a l’art burgès!, Visca l’art popular democràtic gratuït!, Mort a les indústries culturals! o Andy Warhol: hijo de puta!
I és que com va dir l’activista Stewart Home, l’art "és una religió secular que proporciona una justificació universal a l’estratificació social, que proporciona a la classe dirigent el ciment social d’una cultura comuna, mentre exclou simultàniament a la majoria d’homes i dones de la participació en aquest territori superior”. En paraules menys obtuses, que l'art és una eina d'expressió i persuassió de l'hegemonia burgesa com ja acotava dècades enrere Antonio Gramsci.
Res millor per exorcitzar les ànimes dels consumeristes de l’art que sacrificar el sancta sanctorum de l’art comercial per antonomàsia: Andy Warhol. Per fer-ho demanem als interessats que portin retrats o pintures XL d’aquest pseudoartista. I és que com a acte central de la protesta s’entrarà a les sales de conferències del festival i seguidament es cremarà el seu retrat davant l’atenta mirada dels pecadors de l’art. Només així entendran la gravetat dels seus actes.
Per a saber-ne més:
Neoísmo, plagiarismo y praxis
Amat, Kiko: “Somos los neoístas, no nos escuchen” Article aparegut al Suplement cultura’s nº 242 de la Vanguardia
PS: Qualsevol fira o mostra d'art com Arco o el FIAC serien igualment culpables de mercadejar l'art pels neoistes. Ara bé, el Merch & Promo no té pèls a la llengua de dir-ho sense cap sentit de culpa...
És molt millor fer Art Comercial que Art per l'Art, perquè l'Art per l'Art no aporta gens a l'espai que ocupa, mentre que l'Art Comercial sí. (Si l'Art Comercial no aporta gens al seu propi espai, no té mercat)."
Andy Warhol, “Mi filosofia de la A aB y de B a A, Ed.Tusquets
L’elecció d’aquestes frases d’Andy Warhol com a lema, mostra d’una forma clarivident la intencionalitat del projecte Merch & Promo presentat al Centre d'art Santa Mònica: centrar la seva atenció en els mecanismes de merchandising i marketing del món de l’art, esbrinar les tècniques d’autovenda dels propis creadors i mostrar als artistes novells les vies d’entrada al mercat de l’art. En definitiva, certificar que l'art, que els productes culturals són una mercaderia; destruint la seva essència original de recerca dels límits de l'expressió humana pel simple gust de fer-ho.Com a protesta contra la ultracomercialització i la decadència simbòlica de l’art que preconitza Merch & Promo, proposem organitzar una concentració el proper dia 20 a les 12h del migdia davant del Centre d’Art Santa Mònica dia en el qual els organitzadors del certamen han invitat a diversos “artistes” (entre cometes que no en majúscules) per tal que facin conferències mostrant les seves tècniques de submissió al sistema capitalista.
Tot seguint els cànons de l’activisme dadaista i neoista, serà llavors l’hora d’entrar al Centre d’Art Santa Mònica cridant lemes com Mort a l’art burgès!, Visca l’art popular democràtic gratuït!, Mort a les indústries culturals! o Andy Warhol: hijo de puta!
I és que com va dir l’activista Stewart Home, l’art "és una religió secular que proporciona una justificació universal a l’estratificació social, que proporciona a la classe dirigent el ciment social d’una cultura comuna, mentre exclou simultàniament a la majoria d’homes i dones de la participació en aquest territori superior”. En paraules menys obtuses, que l'art és una eina d'expressió i persuassió de l'hegemonia burgesa com ja acotava dècades enrere Antonio Gramsci.Res millor per exorcitzar les ànimes dels consumeristes de l’art que sacrificar el sancta sanctorum de l’art comercial per antonomàsia: Andy Warhol. Per fer-ho demanem als interessats que portin retrats o pintures XL d’aquest pseudoartista. I és que com a acte central de la protesta s’entrarà a les sales de conferències del festival i seguidament es cremarà el seu retrat davant l’atenta mirada dels pecadors de l’art. Només així entendran la gravetat dels seus actes.
Per a saber-ne més:
Neoísmo, plagiarismo y praxis
Amat, Kiko: “Somos los neoístas, no nos escuchen” Article aparegut al Suplement cultura’s nº 242 de la Vanguardia
PS: Qualsevol fira o mostra d'art com Arco o el FIAC serien igualment culpables de mercadejar l'art pels neoistes. Ara bé, el Merch & Promo no té pèls a la llengua de dir-ho sense cap sentit de culpa...
The Same Sad Song
A Texas no només hi ha petroli, cowboys, indis, republicans i Bushs. Enmig del desert, hi apareixen oasis de frescor com la veu del trobador (així el denomina la crítica) hispanonordamericà Robert Gomez. Pels moments de tristesa res millor que escoltar The same sad song del seu nou disc Brand new towns.
dijous, de febrer 01, 2007
19:55 Apagada general
Avui tenim tots plegats una cita: una apagada voluntària del consum elèctric que començarà a les 19:55 i acabarà a les 8. La iniciativa, partida d'una organització ecologista francesa, ha aconseguit fer-se un lloc a l'opinió pública gràcies al boca a boca i actualitzant l'expressió gràcies al mail a mail. De fet, el mateix govern espanyol s'ha sumat a la crida davant les pressions de diferents moviments ecologistes.En un context on l'energia s'està convertint en un dels eixos polítics, la iniciativa d'apagar els llums cinc minuts, tot i ser més aviat simbòlica, mereix un gran respecte; mostra la creixent preocupació d'una població i d'uns governs, els occidentals, davant de l'evidència de la fragilitat que significa ser dependent de l'energia i del delicat equilibri del medi ambient.
En el moment que el mateix President dels Estats Units George W. Bush i les empreses energètiques nord-americanes, actors polítics no gaire significats pel seu ecologisme, demanen una major sostenibilitat energètica és que estem davant d'un moment clau, davant d'un punt de no retorn. I és que lluny de significar que l'ecologisme ha envaït les consciències occidentals, aquesta tria indica el fet que els poders públics occidentals comencen a buscar alternatives per no continuar sent dependents de les vicissituds polítiques dels països productors d'energia com són els països àrabs, Rússia (en el cas d'Europa) i Veneçuela (en el cas dels EUA). En certa manera, aquesta insistència en l'ús eficiència em recorda el que va passar durant la crisi del petroli del 73 en la qual els països desenvolupats van veure's obligats a desenvolupar noves tecnologies més eficients per fer front als alts preus del petroli.
No és d'estranyar tampoc que tornin debats que semblaven desterrats de l'esfera política com són l'ús o l'abandonament de l'energia nuclear. I és que en els propers anys es decidirà quin model energètic viurà la humanitat: un model basat en les energies renovables o l'energia nuclear.
En aquest debat, els ciutadans hi tenim una gran responsabilitat. Tot i que creiem que som un gra de sorra al món, el nostre consum incideix en la sostenibilitat... És l'hora de desenvolupar una cultura de la sostenibilitat en la qual hi hem de ser partíceps al mateix nivell que els governs i les indústries energètiques; és l'hora de desenvolupar una cultura energètica responsable amb nosaltres mateixos i amb els nostres descendents.
Què trist és citar personatges amb una capacitat oratòria lamentable però com deia el Capità Enciam: ELS PETITS CANVIS SÓN PODEROSOS
(Continuarà)
dimecres, de gener 24, 2007
Beirut
Beirut, un grup ideat per un xavalet nord-americà de 19 anys, Zach Condom. Tot un autèntic talent. Vegeu-ne una mostra aquí. No tinc paraules per expressar la tranquil·litat que em dóna aquesta cançó…PS: Àlex, perdó per copiar-te una miqueta però coi les idees bones s'han d'emular... Tranquil, la teva selecció musical sempre serà més apurada que la meva!!!
PSS: No sabeu els problemes que m'ha donat posar els codis del cony de cançó aquesta...
Vendre la pròpia vida per 5.800 $
Ojo amb aquesta anècdota perquè és molt bona. Segons El diari El País un australià de 24 anys, Nicael Holt (el personatge de la fotografia) acaba de vendre la seva vida per 7000 $ australians (5800$ US) en una subasta celebrada aquests últims dies al portal Ebay.El que va sorgir com una brometa entre amics ha esdevingut una cosa seriosa. Nicael, estudiant de filosofia, acaba de vendre no només les seves pertinences (no gaire nombroses: destacaríem que vèn els seus pírcings, la seva col·lecció de Cds i traspassa el seu compte bancari), sinó el seu propi nom i encara més les seves amistats, ligues. En resum, el seu mode de vida.
Tot i que sembli difícil que hom pugui vendre la seva pròpia vida, Holt s'hi referma incloent en el preu de la compra venda la realització d’un curset de 2 mesos al "consumidor" de la seva vida per tal que aquest conegui els seus amics, el xiuxiueig dels seus trucs infalibles amb les dones o descobreixi els seus acudits més aguts.
El motiu de la venda seria, segons Holt, l’interès per fer un experiment social (de moment les reaccions dels mass media demostren que ja és tot un èxit): és possible donar la teva vida a una altra persona i que aquesta compleixi el paper que tu has complert al llarg de la teva vida? Encara més, és possible mostrar com ets perqùè un altre et pugui emular?
Fora de l'esperit sociològic, Holt afirma tenir la necessitat de canviar la seva vida adoptant un altre nom i donar la volta al món. Podríem estar d'acord amb aquest canvi de vida radical però si has venut la teva personalitat i n'adoptes un altre has de reprimir la teva personalitat inicial? El comprador de la teva vida podria demanar danys i perjudicis si encara fas algun gest o utilitzes una expressió cedida en el contracte de compra-venda, no?
Molt probablement tota aquesta història sigui una estratègia de màrqueting maquiavèlicament elaborada per l’eludit o en el cas que sigui un graciós estúpid una brometa que se li ha anat de les mans. Ara bé, no ens enganyem el paio és tot un “hacha”. De moment, ja li han arribat propostes de treball des de la industria de Bollywood i invitacions a dormir en cases de mig món...
Això fa tuf a happening d’artista!!! És més, en concret, em recorda les vendes d’unitats d’immaterialitat (o sigui aire) realitzades per Yves Klein durant els 60. En definitiva, l'acte de vendre la pròpia vida per internet com una mostra d'Art conceptual del segle XXI.
Salvant tots els dubtes, com m’agradaria que el “locu” aquest australià posés a la xarxa el desenvolupament de les classes al comprador de la seva vida!!! Ja me l’imagino recomanant les frases idiotes per trencar el glaç o la seva postura sexual infalible. A tot això què hi diuen els seus amics? Col·laboraran adequadament per integrar un desconegut?
Per acabar, quantes vegades en temps de depressió o tristesa no hem pensat en la possibilitat hipotètica de tenir una nova vida radicalment diferent de la nostra?
Per a més informació:
http://blogs.smh.com.au/sit/archives/2007/01/trends_alter_your_ego_for_a_pr.html
http://www.abc.net.au/canberra/stories/s1831886.htm?backyard
Tor: la muntanya maleïda
Vet aquí un petit fragment del reportatge en el seu dia al 30 minuts. com veureu els personatges que hi apareixen no tenen desperdici.
divendres, de gener 19, 2007
De Tor a Fago passant per Kansas (I)
L’assassinat de l’alcalde de Fago, un petit poblet del Pirineu d’Osca, en circumstàncies no aclarades ha copsat un gran nombre de titulars en la premsa espanyola. Segons la Guàrdia Civil, l’assassí hauria de ser un dels 37 vilatans de Fago ja que la víctima, Miguel Grima, generava un gran refús entre els seus conciutadans. D'acord que sigui l'alcalde d'un poble però perquè tal desplegament mediàtic per un assassinat? D’aquí a generar tal remor informativa durant dies hi ha un gran distància. O és que la ciutadania coneix el nom de la darrera víctima d'un assassinat que ha patit Barcelona?Personalment, entroncaria el desplegament mediàtic de Fago amb el que va passar a fa uns anys amb la muntanya de Tor quan la descoberta de l’assassinat de tres persones va copsar atenció mediàtica dels mitjans catalans. El cas va esdevenir tan famós que, fins i tot, el periodista Carles Porta en va escriure un llibre: 'Tor. Tretze cases i tres morts’ que va ser tot un èxit editorial.
Porta recuperava l’estil periodístic narratiu que va inaugurar tot un històric de la literatura moderna, Truman Capote, en escriure la seva obra més cèlebre: A Sang Freda tot descrivint la matança d’una familia grangera que vivia en un poble perdut de Kansas.
Fora de l’interès per la truculència pels assassinats pròpia dels criteris informatius periodístics i l’herència per l’anàlisi derivada de Capote, en el cas de Fago i de Tor trobem un element explicatiu encara més important: el fet que els assassinats s’hagin produït en comunitats o pobles molt petits en els quals tothom es coneix, en els que fins i tot la veïna del segon podria ser l’assassí.
Més enllà d'això, cal afegir que dels articles o reportatges periodístics publicats tant en el cas de Tor com en el de Fago se’n desprèn un tufillo moralista “urbanita”. Massa vegades, els periodistes cauen en el plantejament clàssic de tractar els personatges de poble mitjançant una reformulació dels canons clàssics de l’home salvatge, irracional, rural, místic o rústic... en contraposició a l’home urbà racional i educat però decadent argument narratiu ja utilitzat en obres com Terra Baixa d’Àngel Guimerà.
(Continuarà)
dilluns, de gener 15, 2007
dimarts, de gener 09, 2007
Manipulated in the supermarket (II)
Les meves sospites sobre l’ús de la música com a inductora de la compra es confirmen.
Los nueve trucos que usan los comercios para vender más en rebajas
La Vanguardia 8 de gener del 2007
“COMPRAR AL SON DE LA MÚSICA. Los primeros días de rebajas son los de mayor afluencia de clientes. Si por los altavoces del comercio se oye una música animada, algo de rock por ejemplo, los consumidores tenderán a comprar más deprisa y con mayor impulsividad. "Así se evitan aglomeraciones, porque los clientes entran y salen rápido, y además reducen la posibilidad de que piensen si realmente necesitan ese producto o no", explica el experto en marketing Rafael Muñiz, de Rmg& asociados. Por el contrario, una melodía relajada haría que el comprador se tomase las cosas con calma y reflexionase más sobre lo que va a adquirir. Por supuesto, eso no interesa en absoluto y este tipo de música se reserva para ocasiones en las que hay poca clientela. Las canciones movidas se suelen acompañar de temperaturas ambientales bajas - para que las personas estén en continuo movimiento y no se entretengan por los pasillos- y una mayor iluminación, para que las estanterías se vean bien y a nadie se le pase por alto un descuento.”
El pitjor es que l’expert en marketing citat per la Vanguardia tingui la barra de dir sense embuts que les grans botigues usen el rock per reduir el nivell de pensament dels clients i fomentar la compra impulsiva.
L’Associació de consumidors espanyola o catalana no hi haurien de dir res al respecte? La manipulació psicològica per part de les empreses hauria de ser si menys no monitorejada. Com a ciutadà, com a consumidor em nego a que manipulin els meus actes, la meva ment.
L’etern debat sobre la legitimitat o no de les tècniques de marketing ha de ser reprès immediatament!
La Vanguardia 8 de gener del 2007
“COMPRAR AL SON DE LA MÚSICA. Los primeros días de rebajas son los de mayor afluencia de clientes. Si por los altavoces del comercio se oye una música animada, algo de rock por ejemplo, los consumidores tenderán a comprar más deprisa y con mayor impulsividad. "Así se evitan aglomeraciones, porque los clientes entran y salen rápido, y además reducen la posibilidad de que piensen si realmente necesitan ese producto o no", explica el experto en marketing Rafael Muñiz, de Rmg& asociados. Por el contrario, una melodía relajada haría que el comprador se tomase las cosas con calma y reflexionase más sobre lo que va a adquirir. Por supuesto, eso no interesa en absoluto y este tipo de música se reserva para ocasiones en las que hay poca clientela. Las canciones movidas se suelen acompañar de temperaturas ambientales bajas - para que las personas estén en continuo movimiento y no se entretengan por los pasillos- y una mayor iluminación, para que las estanterías se vean bien y a nadie se le pase por alto un descuento.”
El pitjor es que l’expert en marketing citat per la Vanguardia tingui la barra de dir sense embuts que les grans botigues usen el rock per reduir el nivell de pensament dels clients i fomentar la compra impulsiva.
L’Associació de consumidors espanyola o catalana no hi haurien de dir res al respecte? La manipulació psicològica per part de les empreses hauria de ser si menys no monitorejada. Com a ciutadà, com a consumidor em nego a que manipulin els meus actes, la meva ment.
L’etern debat sobre la legitimitat o no de les tècniques de marketing ha de ser reprès immediatament!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
