Burger King: "Yo soy un hombre" o com les empreses aprofiten l'estètica de la Revolució
Continuant amb la dinàmica anticonsumista en la que ha derivat el bloc, us postejo l'anunci que ha preparat Burger King de cara a presentar la seva nova hamburguesa...
En res publico el post
dimecres, de novembre 29, 2006
divendres, de novembre 17, 2006
Fals Comunicat del Reial Club Columbòfil de Catalunya
Des del Reial Club Columbòfil de Catalunya rebutgem la iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona d'ocupar el recinte públic de la Plaça Catalunya amb la instalació d'una exposició pública que mostra els resultats de l'Àrea Metropolitana per un periode indeterminat amb els diners dels contribuents.L'ocupació de la cèntrica plaça de Catalunya provoca un greu perjudici per la important comunitat columbòfila de Catalunya. I és que el centre de la Plaça és el símbol de la columbòfila catalana. Quantes generacions d'amics dels coloms han nascut a l'interior de la Plaça Catalunya tot donant mill als coloms de la Plaça tot acompanyats pels seus pares o avis? Quants actes hem realitzat des de la nostra associació per donar a conèixer els fonaments d'una cultura milenària com és la columbofilia? Tota la nostra activitat ja no tindrà sentit si el lloc clau de la nostra activitat és usat per l'Ajuntament per fins propis. No serà que volen privatitzar la Plaça Catalunya? Per si no fos poc, els ingressos de varis dels nostres adherents que treballaven com a venedors de cereals per als coloms han quedat greument afectats.
Davant els dubtes i pors dels nostres associats, des del Reial Club Columbòfil de Catalunya proclamem i demanem:
1) La plaça Catalunya és patrimoni de tots. Ningú, ni tant sols l'Ajuntament pot ocupar-la definitivament. Per tant, aconselleríem a les autoritats competents que retiressin l'exposició pertinent en la major brevetat possible. En un futur, la Plaça ha de mantenir-se permanentment oberta
2) que els poders públics compensin els costos de tancament obligatori dels venedors de menjar de colom afectats.
3) que com a reconeixement de les nostres activitats s'instali permanentment a la Plaça Catalunya una escultura simbòlica sobre els coloms, aquelles criatures belles i dòcils, aquells altres ciutadans no reconeguts de Barcelona
Firmat:
Florenci Reig Del Campell
Secretari del Reial Club Columbòfil de Catalunya
http://www.reialccc.com/
dijous, de novembre 16, 2006
L'ou-iglú d'Hereu
Tot bon barceloní té dos deures de ciutadania als quals dedica bona part del seu temps: seguir les evolucions de les obres públiques (més encara en franges d'edat avançades) com si tingués un màster d'Arquitectura per la Universitat més prestigiosa del Estats Units i criticar els projectes llunàtics de l'Ajuntament i, en especial, de l'Alcalde de torn. De tant en quant, però, dóna la casualitat que ambdós deures cívics conflueixen. És el cas del que va passar amb el Fòrum... El projecte paradigmàtic de la gestió de Joan Clos va generar tot un debat sobre la conveniència o no de la seva realització. No oblidem tampoc les famoses Pilotes de Porcioles que adornen Collserola o el Maremàgnum maragallià... Amb la instalació d'una carpa d'exposició de l'Àrea Metropolitana al bell mig de la Plaça Catalunya per un periode indeterminat, sembla com si el nou Alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, busqués trobar el seu lloc en el rànquing d'idees estrambòtiques criticades per la ciutadania.Com a barceloní de pro vaig a complir amb el meu deure cívic:
QUE COI FA UN OU-IGLÚ ENMIG DE LA PLAÇA CATALUNYA DES DE FA UN MES I MIG?
No ens enganyem, no siguem indulgents, la Plaça Catalunya com a centre neuràlgic de la ciutat és realment un lloc lleig de solemnitat on només estan a gust els coloms i els turistes. Ara bé, si que és cert que la carpa accentua encara més la lletjor de la plaça i la seva concepció com a No man's land... Espero que l'Exposició valgui la pena!
Després de criticar a l'Ajuntament tot bon barceloní se'n va a dormir tot satisfet encara que la ciutat tingui problemes molt més greus... I és que als barcelonins ens perd l'estètica.
dissabte, de novembre 11, 2006
La FRASE de la Setmana:
"Diga lo que diga el PSOE, diga lo que diga el PP, una proposición hecha por unanimidad de [...] tiene que ser estudiada con respeto y atendida."
Aquesta frase no l'ha dit ni un convergent, ni un nacionalista basc ni encara menys un republicà independentista. Tot i que podéssim pensar que és el discurs prototípic d'un polític sobiranista, aquesta afirmació la va realitzar ahir el president de Castella La Manxa, José Luís Barreda, l'hereu de l'espanyolísimo Pepe Bono fent referència a les reticències de Madrid respecte a alguns articles de la Nova Proposta d'Estatut de Castella La Manxa. En concret, la polèmica gira al voltant de l'aigua ja que segons el nou Estatut manxec es vol prohibir els trasvassaments al riu Segura i a les Comunitats de València i Múrcia a partir del 2015.
La política espanyola és tot un cau de contradiccions. Quan la polèmica de l'aprovació de l'Estatut de Catalunya tot just comença a oblidar-se els barons autonòmics (tant és si són socialistes o populars) han encetat la cursa per repartir-se el cafè per a tots del nou model territorial. Cap d'ells sembla recordar les furibundes crítiques que van llençar conjuntament al Parlament de Catalunya. Estan massa ocupats en dir-se mútuament "tonto el último".
Aquesta frase no l'ha dit ni un convergent, ni un nacionalista basc ni encara menys un republicà independentista. Tot i que podéssim pensar que és el discurs prototípic d'un polític sobiranista, aquesta afirmació la va realitzar ahir el president de Castella La Manxa, José Luís Barreda, l'hereu de l'espanyolísimo Pepe Bono fent referència a les reticències de Madrid respecte a alguns articles de la Nova Proposta d'Estatut de Castella La Manxa. En concret, la polèmica gira al voltant de l'aigua ja que segons el nou Estatut manxec es vol prohibir els trasvassaments al riu Segura i a les Comunitats de València i Múrcia a partir del 2015.
La política espanyola és tot un cau de contradiccions. Quan la polèmica de l'aprovació de l'Estatut de Catalunya tot just comença a oblidar-se els barons autonòmics (tant és si són socialistes o populars) han encetat la cursa per repartir-se el cafè per a tots del nou model territorial. Cap d'ells sembla recordar les furibundes crítiques que van llençar conjuntament al Parlament de Catalunya. Estan massa ocupats en dir-se mútuament "tonto el último".
divendres, de novembre 10, 2006
"We be burning" in the supermarket
Hi ha cançons que marquen època, que simbolitzen un moment de decadència o tristor moral davant de la pèrdua d’una ésser estimat o a l’inrevés que mostren l’explosió positiva d’un moment donat de la teva vida, l’amor per una persona, etc... Fins aquí tot normal. El que mai no m’havia passat és que tingués un cançó d’anar al Supermercat. Sí, sí, una cançó de Supermercat, una cançó que et fa ballar quan passeges pel passadís de productes de la neteja aprofitant que no et veu ningú; una cançó que et fa fer malabarismes quan peses les pomes; una cançó que tararages cada dia quan vas a pagar fent pensar a la caixera que estàs tocat del bolet. En definitiva, una cançó de celebració del consum obsessiu, de l’alegria de saber que aquesta nit et posaràs les botes amb un potaje pesant de llenties i xorisso...Els culpables d'aquest despropòsit són dos (bé tres si se'm compta a mi). El primer és el cantant jamaicà Sean Paul. Els seus ritmes de dance hall em posen de bon humor quan haig d'afluixar els calés cosa que ni Britney Spears (massa niñata) ni Justin Timberlake(zzzz!!!) ni David Bisbal (massa flipat) aconsegueixen. El segon culpable és el supermercat. Començo a sospitar que el gerent del supermercat, un home calb i bigoti que porta samarreta imperio, és un expert en tècniques de màrqueting. No serà que els clients som cobais de les proves d'una nova arma de venda infalible amb creada per vés a saber quina obscura agència de publicitat?
PD: Proposo la creació d'un TOP TEN de la música de Supermercat. Quins són els vostres número 1?
PPD: Si hi ha recopilatoris de música d'ascensor perquè no crear un recopilatori de música de supermercat?
PPPD: Si jo fos Sean Paul reclamaria drets d'autor a tots els supermercats del món.
Seccions:
consumisme,
freakisme,
música
dilluns, de novembre 06, 2006
He perdut el nord del MAPA!
Un mapa pot semblar-nos la cosa més gris i simple però, en veritat el concepte MAPA té una gran complexitat. Se suposa que és una simplificació “gràfica” d’un espai, d’un objecte per fer possible la comprensió al lector d’uns elements bàsics.
Per posar un exemple, els famosos Callejeros tenen l’objectiu bàsic de guiar-nos pels carrers de la nostra ciutat. Per fer-ho possible els seus creadors eliminen del mapa elements del nostre entorn secundaris com són els carrils dels carrers, les palmeres, els bancs, el dibuix de les placetes. Fins i tot, hi ha mapes que van més enllà, els de metro que arriben a prescindir de situar els carrers perquè pressuposen que nosaltres sabem la situació més o menys exacte de les parades de metro.
En canvi, altres experiències com Google Earth opten pel contrari per donar un plus d'informació. Mostren les nostres ciutats tal com són amb un detall que les persones que només busquen una direcció no necessiten. Són A-MAPES!
Sortint del món dels mapes geogràfics, què en penseu del mapa del Genoma humà? Perquè en el fons també és un mapa. I els mapes mentals? Tot i que no són mapes estrictament gràfics són una esquematització mental per afrontar un problema amb èxit. Podríem dir que l'objectiu final de la nostra vida és un carrer desconegut al que volem arribar. Per arribar-hi sans i estalvis, ens guiem per esquemes mentals encara que moltes vegades podem acabar en carrerons sense sortida. I és que no tothom sap llegir un mapa.
Segons l’Institut d’Estudis catalans:
mapa¹ m. Representació sobre una superfície plana de la superfície de la Terra o d'una part d'ella segons una escala donada; també, de l'esfera celeste o d'una part d'ella. mapa lingüístic Representació cartogràfica d'un o de diversos fenòmens lingüístics. Mapa municipal. mapa geològic Representació cartogràfica on són figurades les unitats estratigràfiques segons llurs edats, i les que no són sedimentàries segons la petrologia, i on s'indica mitjançant signes les deformacions tectòniques observades i la natura dels contactes. mapa cromosòmic Diagrama que representa l'ordre lineal dels gens dins el cromosoma i que és construït a partir de les freqüències d'entrecreuament i de l'observació de les aberracions cromosòmiques.
PD: Aquí és on volia arribar dissabte... puf quina palla mental més absurda tot per un coi de conversa que vaig tenir sobre un collons de mapa de metro...
Per posar un exemple, els famosos Callejeros tenen l’objectiu bàsic de guiar-nos pels carrers de la nostra ciutat. Per fer-ho possible els seus creadors eliminen del mapa elements del nostre entorn secundaris com són els carrils dels carrers, les palmeres, els bancs, el dibuix de les placetes. Fins i tot, hi ha mapes que van més enllà, els de metro que arriben a prescindir de situar els carrers perquè pressuposen que nosaltres sabem la situació més o menys exacte de les parades de metro.
En canvi, altres experiències com Google Earth opten pel contrari per donar un plus d'informació. Mostren les nostres ciutats tal com són amb un detall que les persones que només busquen una direcció no necessiten. Són A-MAPES!
Sortint del món dels mapes geogràfics, què en penseu del mapa del Genoma humà? Perquè en el fons també és un mapa. I els mapes mentals? Tot i que no són mapes estrictament gràfics són una esquematització mental per afrontar un problema amb èxit. Podríem dir que l'objectiu final de la nostra vida és un carrer desconegut al que volem arribar. Per arribar-hi sans i estalvis, ens guiem per esquemes mentals encara que moltes vegades podem acabar en carrerons sense sortida. I és que no tothom sap llegir un mapa.
Segons l’Institut d’Estudis catalans:
mapa¹ m. Representació sobre una superfície plana de la superfície de la Terra o d'una part d'ella segons una escala donada; també, de l'esfera celeste o d'una part d'ella. mapa lingüístic Representació cartogràfica d'un o de diversos fenòmens lingüístics. Mapa municipal. mapa geològic Representació cartogràfica on són figurades les unitats estratigràfiques segons llurs edats, i les que no són sedimentàries segons la petrologia, i on s'indica mitjançant signes les deformacions tectòniques observades i la natura dels contactes. mapa cromosòmic Diagrama que representa l'ordre lineal dels gens dins el cromosoma i que és construït a partir de les freqüències d'entrecreuament i de l'observació de les aberracions cromosòmiques.
PD: Aquí és on volia arribar dissabte... puf quina palla mental més absurda tot per un coi de conversa que vaig tenir sobre un collons de mapa de metro...
divendres, de novembre 03, 2006
Una ment prodigiosa

Fa una setmana vaig tornar a veure Una mente Maravillosa (A beautiful mind) del director Johan Howard sobre la vida del matemàtic esquizofrènic John Nash. En una escena, la comprensió sobre com abordar una noia en un bar porta a Nash (Russell Crowe) a redactar una teoria matemàtica moderna que li valdrà l'obtenció d'un premi Nobel: l’equilibri de Nash.
Des de llavors el cap em fa fum... Les operacions més senzilles que realitzem dia a dia sense pena ni glòria com consultar un simple mapa, anar a comprar el pa, captar les indirectes d’un amic o el simple fet de llegir i opinar sobre un article resulta que són càlculs dignes d’un doctorat o d'un Premi Nobel de Matemàtiques? En definitiva, totes les accions, tots els comportaments humans són explicables mitjançant la matemàtica?
Autor de la fotografia: Zeitan de Flickr.com
Pel·lícules que tracten el tema d'una manera o altra (s'admeten suggeriments. Aniré ampliant la llista).
PI: Dirigida per Darren Aranofski mostra un matemàtic obsesionat per trobar el sentit de la vida mitjançant la recerca matematico-mística de La Càbala
The Matrix: Tot i que sé que em criticareu per afegir aquesta pel·lícula haig de dir que trobo molt interessant el fet que els seus creadors i guionistes plantegin un món dominat per les màquines. És a dir un món dominat per una màquina que ha sabut fer tots els càlculs necessaris per reproduir el comportament humà amb tots els seus pros i contres.
PD: Després de llegir i reflexionar el post que vaig escriure dissabte al matí he decidit esborrar la part final de l'article...
dimarts, d’octubre 31, 2006
Jornada de reflexió? Em sembla que no
Se suposa que en la jornada de reflexió la campanya electoral ja ha acabat i que els partits no han de donar més la llauna amb actes electorals. Aquesta tarda, però m'he donat compte que no és així. En passar davant del Corte Inglés, he vist a la llunyania com un noi repartia papers d'on sobresortia la silueta d'una figura humana nua. Tot pensant-me que seria propaganda d'un festival eròtic (ara que es multipliquen com els bolets) l'he recollit i m'he donat compte que no, que no era la figura d'una tremenda sinó la d'un tremendo d'Albert Rivera, el candidat de Ciutadans de Catalunya.
Aquest partit que es permet de donar lliçons de ciutadania i de titllar de subnormals als votants dels altres partits per voler tenir una consciència col·lectiva (no m'agrada el terme nacionalista)ignora les lleis electorals? La veu de la consciència liberal progressista (glups així és com es defineixen ideolicament) es permet de passar-se pel forro les lleis estatals que tan venera? Sense comentaris...
Aquest partit que es permet de donar lliçons de ciutadania i de titllar de subnormals als votants dels altres partits per voler tenir una consciència col·lectiva (no m'agrada el terme nacionalista)ignora les lleis electorals? La veu de la consciència liberal progressista (glups així és com es defineixen ideolicament) es permet de passar-se pel forro les lleis estatals que tan venera? Sense comentaris...
dissabte, d’octubre 28, 2006
Plaça del Macba, 20h
Hora: 20:00 de qualsevol dia de la setmana.
Localització: Plaça del Macba.
Ambient: Una munió de skaters d'edats compreses entre els 12 i els 30 (perdó, sempre hi ha el carcamal de rigor de 40 que intenta passar desaparcebut) van amunt i avall, saltant sobre cada una de les plataformes d'una de les catedrals de l'skating europeu. Grupets de gent de tribus urbanes diverses (tecnohippies, hippies de debó, mods i intelectuals de façana) o simples veïns del barri que volen respirar una mica d'aire apuren les seves cerveses parlant dels temes més varis (del disseny de les lampares del bar que han obert al carrer Valldonzella, als inassolibles preus de la vivenda passant pel mal joc del Barcelona els últims partits) absorts del soroll ensordidor de les rodes dels skates. De tant en quan passa una patrulla dels Mossos d'Esquadra que demana els papers a algun fumador de haixix massa confiat.
Escena:
Un noi i una noia surten de la llibreria del Macba on acaben de comprar un regal (un llibre de fotografia) per a un amic. No van donats de la mà, no són parella però semblen conèixer-se bé perquè caminen amb una cadència compassada fruit de innombrables passejades i xerrades conjuntes.
Noia: Tu creus que li agradarà el llibre?
Noi: Sí, n'estic segur. Recordo haver-ne parlat amb ell. Li encantarà!!
Noia: Esperem-ho!
[...]
Sabent que ja és hora de marxar, s'encaminen al carrer del Àngels. Tots dos es fixen amb la gent reunida a la Plaça. Per evitar la incomoditat del silenci comencen a parlar de les tribus urbanes, del fashioneo barceloní reunit al seu entorn.
Noia: T'has fixat amb tota aquesta gent? Jo flipo amb lo cosmopolita que és Barcelona.
Noi (arquejant les celles): bah.... és una altra manera de vendre la ciutat als turistes.
Noia: Inicia un discurs irreproduible sobre la creació de les tribus urbanes relacionant-la amb el postmodernisme, l'estètica i les tesis d'un filòsof de cuyo nombre no me puedo o no me quiero acordar.
Centrats en la conversació, són incapaços de veure que estan apunt de topar amb un captaire. L'home, de 35 anys més o menys, està ebri però s'afegeix a la conversació sobre el cosmopolitisme barceloní amb un dèbil vòmit de resistència...
O com diria Roy Lichtenstein: BURRRRRGGGGHHHHHHHHH!!!!!!!
Localització: Plaça del Macba.
Ambient: Una munió de skaters d'edats compreses entre els 12 i els 30 (perdó, sempre hi ha el carcamal de rigor de 40 que intenta passar desaparcebut) van amunt i avall, saltant sobre cada una de les plataformes d'una de les catedrals de l'skating europeu. Grupets de gent de tribus urbanes diverses (tecnohippies, hippies de debó, mods i intelectuals de façana) o simples veïns del barri que volen respirar una mica d'aire apuren les seves cerveses parlant dels temes més varis (del disseny de les lampares del bar que han obert al carrer Valldonzella, als inassolibles preus de la vivenda passant pel mal joc del Barcelona els últims partits) absorts del soroll ensordidor de les rodes dels skates. De tant en quan passa una patrulla dels Mossos d'Esquadra que demana els papers a algun fumador de haixix massa confiat.
Escena:
Un noi i una noia surten de la llibreria del Macba on acaben de comprar un regal (un llibre de fotografia) per a un amic. No van donats de la mà, no són parella però semblen conèixer-se bé perquè caminen amb una cadència compassada fruit de innombrables passejades i xerrades conjuntes.
Noia: Tu creus que li agradarà el llibre?
Noi: Sí, n'estic segur. Recordo haver-ne parlat amb ell. Li encantarà!!
Noia: Esperem-ho!
[...]
Sabent que ja és hora de marxar, s'encaminen al carrer del Àngels. Tots dos es fixen amb la gent reunida a la Plaça. Per evitar la incomoditat del silenci comencen a parlar de les tribus urbanes, del fashioneo barceloní reunit al seu entorn.
Noia: T'has fixat amb tota aquesta gent? Jo flipo amb lo cosmopolita que és Barcelona.
Noi (arquejant les celles): bah.... és una altra manera de vendre la ciutat als turistes.
Noia: Inicia un discurs irreproduible sobre la creació de les tribus urbanes relacionant-la amb el postmodernisme, l'estètica i les tesis d'un filòsof de cuyo nombre no me puedo o no me quiero acordar.
Centrats en la conversació, són incapaços de veure que estan apunt de topar amb un captaire. L'home, de 35 anys més o menys, està ebri però s'afegeix a la conversació sobre el cosmopolitisme barceloní amb un dèbil vòmit de resistència...
O com diria Roy Lichtenstein: BURRRRRGGGGHHHHHHHHH!!!!!!!
Seccions:
Barcelona,
fashionisme,
tribus urbanes
dimecres, d’octubre 25, 2006
Il mondo no e' un panorama
El festival literari Kosmopolis que organitza anualment el CCCB ens va oferir una sèrie de joies literàries i filosòfiques entre les quals podríem destacar les instalacions de Masbedo, un col·lectiu de dos artistes visuals italians (Nicolò Massazza i Jacopo Bedogni) que treballen en la plasmació de la poètica del cos humà.
Links:
http://www.masbedo.net
http://www.cccb.org
dilluns, d’octubre 23, 2006
Marx en el siglo XXI

"Las antiguas industrias nacionales son destruídas o están a punto de serlo. Han sido suplantadas por nuevas industrias que no emplean materias indígenas, sino materias primas venidas de las regiones más alejadas, y cuyos productos se consumen, no sólo en el propio país, sino en todas las partes del globo. En lugar de las antiguas necesidades, satisfechas con productos nacionales, nacen necesidades nuevas, reclamando para su satisfacción productos de los lugares más apartados y de los climas más diversos. En lugar del antiguo aislamento de las naciones que se bastaban a sí mismas, se desenvuelve un tráfico universal, una interdependencia de las naciones. Y esto, que es verdad para la producción material, se aplica a la producción intelectual. Las producciones intelectuales de una nación advienen propiedad común de todas. La estrechez y el exclusivismo nacionales resultan de día en día más imposibles."
Fragmento del Manifiesto Comunista (1848) de Karl Marx y Fiedrich Engels.
Salvando algunos conceptos concretos podríamos decir que este texto tiene una gran vigencia en el contexto actual de internacionalización de la economía. Después de una época de renacionalización de la economía en el principio del siglo XX, volvemos otra vez a la liberalización global que ya se vivió en el siglo XIX... ¿Qué pensaría Marx de la sociedad del siglo XXI?
dijous, d’octubre 19, 2006
ConfidencialCAT -
Un petit fragment del famós DVD que Convergència va endosar a tots els diaris catalans el cap de setmana passat.
Crec que paga la pena veure especialment aquest capítol en que es titlla el tripartit com el resultat d'una conjura per "robar" el poder de manera fraudulenta al "rei legítim": Artur Mas. A l'ombra el cervell de la conjura és José Montilla un home fred i calculador.
El senyor David Madí, cap de comunicació de CIU, pot estar content del ressó que ha provocat el seu vídeo: tothom n'ha parlat.
Tot i que l'utilització de nous gèneres en la comunicació política sempre m'ha semblat molt interessant crec que aquesta vegada la fàbrica d'idees de CIU ha anat massa enllà...
N'estic segur que el Senyor Madí va quedar fascinat a l'hora de veure Fahrenheit 9/11. És per això que va decidir fer aquest DVD. Tot i el seu èxit, cal criticar fortament els seus continguts. Com es pot barrejar la veritat i la ficció en un documental electoral? Com es justifica l'ús de llenguatge cinematogràfic vari (blancs i negres, foses)per reforçar la idea de conjura? Queda suficientment separada l'opinió dels fets?
En continuarem parlant
Un petit fragment del famós DVD que Convergència va endosar a tots els diaris catalans el cap de setmana passat.
Crec que paga la pena veure especialment aquest capítol en que es titlla el tripartit com el resultat d'una conjura per "robar" el poder de manera fraudulenta al "rei legítim": Artur Mas. A l'ombra el cervell de la conjura és José Montilla un home fred i calculador.
El senyor David Madí, cap de comunicació de CIU, pot estar content del ressó que ha provocat el seu vídeo: tothom n'ha parlat.
Tot i que l'utilització de nous gèneres en la comunicació política sempre m'ha semblat molt interessant crec que aquesta vegada la fàbrica d'idees de CIU ha anat massa enllà...
N'estic segur que el Senyor Madí va quedar fascinat a l'hora de veure Fahrenheit 9/11. És per això que va decidir fer aquest DVD. Tot i el seu èxit, cal criticar fortament els seus continguts. Com es pot barrejar la veritat i la ficció en un documental electoral? Com es justifica l'ús de llenguatge cinematogràfic vari (blancs i negres, foses)per reforçar la idea de conjura? Queda suficientment separada l'opinió dels fets?
En continuarem parlant
dijous, d’octubre 05, 2006
divendres, de setembre 29, 2006
Aznar desatado!
La frase de la semana: "Es muy interesante ver que mucha gente en el mundo islámico reclama que el Papa pida perdón, pero no oigo a ningún musulmán que me pida perdón por conquistar España y estar allí ocho siglos".Nuestro querido expresidente José María Aznar muestra una vez más su talante tolerante con otras culturas. ¿Qué esperar de una persona cuyo ídolo histórico es Don Pelayo? Una defensa de una idea de España (nacionalcristiana) que no se ajusta a la realidad. ¿Porqué antes de los reynos cristianos no existieron antes los romanos y antes de estos los íberos? Por poner el caso yo me podría definir como romanoibérico y pedir a las instituciones católicas que pidan perdón por haber hecho desaparecer mi modo de vida.
José María Aznar tiene un problema grave de falta pluralismo y se pone al nivel de los radicales islamistas más recalcitrantes.
Otro día hablaremos sobre la polémica de la autocensura en los medios de comunicación!
divendres, de setembre 22, 2006
La "polèmica del pregó"
Sincerament, la polèmica del pregó que ferà en castellà l'escriptora Elvira Lindo em sembla totalment fora de lloc. Es pot discutir que sigui una escriptora amb prou talent per obrir les festes majors de Barcelona (això que ho diguin els experts en literatura) però el que no es pot negar és que en anteriors festes de la Mercè ja s'han fet pregons en castellà. Perquè ara es vol discutir si s'han de fer pregons en català o castellà?
El boicot del senyor Puigcercós és una manera de mostrar-se davant de l'electorat i separar-se de l'acció d'un govern municipal actualment molt criticada. Més que encetar debats simbòlics i donar munició a partits antisistema com Ciutadans de Catalunya, el que hauria de fer és vendre la seva gestió al capadavant del consistori i criticar (si vol) el que no li agrada del que han fet els seus companys d'aventura. La resta és demagògia. Ai... el que fa la perspectiva d'unes eleccions!!!
Pd: Moltes vegades els polítics catalans em recorden aquella sèrie dels bobobobs en la qual unes criatures es dedicaven a viatjar per l'espai exterior sense tocar mai de peus a terra!
El boicot del senyor Puigcercós és una manera de mostrar-se davant de l'electorat i separar-se de l'acció d'un govern municipal actualment molt criticada. Més que encetar debats simbòlics i donar munició a partits antisistema com Ciutadans de Catalunya, el que hauria de fer és vendre la seva gestió al capadavant del consistori i criticar (si vol) el que no li agrada del que han fet els seus companys d'aventura. La resta és demagògia. Ai... el que fa la perspectiva d'unes eleccions!!!
Pd: Moltes vegades els polítics catalans em recorden aquella sèrie dels bobobobs en la qual unes criatures es dedicaven a viatjar per l'espai exterior sense tocar mai de peus a terra!
dimarts, de setembre 19, 2006
"El problema es que en oriente próximo hay petróleo"
La frase de la semana:
Yo que me pensaba que el principal problema de oriente próximo se basaba en el comercio ilegal de diamantes o incluso en el sempiterno debate sobre el futbol de ataque o de contraataque he descubierto recientemente la verdadera causa del problema de oriente próximo en una entrevista del País al experto en terrorismo Phil Rees. ¡Qué gran descubrimiento! ¡Me han sacado la venda de los ojos! El problema radica en el petróleo...
¡Qué pésimo titular para una entrevista tan interesante! En cualquier debate de café sobre oriente próximo entre personas mínimamente informadas siempre salen varios conceptos básicos repetitivos como islam, terrorismo, ocupación israelí, radicalismo, etc... Cuantas veces abré oído la sentencia "el problema de oriente próximo es el petróleo" para zanjar un debate de dudosa calidad (yo mismo habré utilizado esta fórmula infinidad de veces).
Por favor busquen titulares más innovadores y realmente interesantes. Muchas gracias.
Yo que me pensaba que el principal problema de oriente próximo se basaba en el comercio ilegal de diamantes o incluso en el sempiterno debate sobre el futbol de ataque o de contraataque he descubierto recientemente la verdadera causa del problema de oriente próximo en una entrevista del País al experto en terrorismo Phil Rees. ¡Qué gran descubrimiento! ¡Me han sacado la venda de los ojos! El problema radica en el petróleo...¡Qué pésimo titular para una entrevista tan interesante! En cualquier debate de café sobre oriente próximo entre personas mínimamente informadas siempre salen varios conceptos básicos repetitivos como islam, terrorismo, ocupación israelí, radicalismo, etc... Cuantas veces abré oído la sentencia "el problema de oriente próximo es el petróleo" para zanjar un debate de dudosa calidad (yo mismo habré utilizado esta fórmula infinidad de veces).
Por favor busquen titulares más innovadores y realmente interesantes. Muchas gracias.
Seccions:
Internacional,
periodisme
dijous, de setembre 14, 2006
Tornado!!!!
Les pluges torrencials dels últims dies, la repetició anual de tornados a la costa catalana i la troballa d'un cocodril jacarè (per no parlar de les nombroses espècies que s'estan adaptant al clima mediterrani com les cotorres o els musclos zebra) en un pantà de Collserola em fan plantejar la possibilitat que el canvi climàtic ens estigui afectant de debó.Ja sé, exagero... Què passa tots els setembres? Aiguat al canto amb la primera depressió que passa sobre nostre la força de la qual variarà si vé acompanyada de vent de llevant o no o del nivell de temperatura del mar mediterrani. Però el que ningú no pot negar és que els últims anys hi ha hagut molts tornados. Enlloc de ser una ciutat del mediterrani, Barcelona em recorda cada vegada més una ciutat de l'estat nordamericà d'Oklahoma. A veure si d'aquí un parell d'anys entrem a la ruta de sonats que es dediquen rodar documentals sobre Tornados.
PD: Tot aquesta panòplia de comentaris me les causa el record d'un somni que vaig tenir fa uns anys en el qual escapava a dos tornados amb la destresa de tot un heroi hieràtic de pel·lícula de Hollywood. Jejeje...
dimecres, de setembre 13, 2006
Caimans a Barcelona
Tots hem sentit alguna vegada que en el subsòl de Nova York hi ha una colònia de cocodrils des de la dècada dels 80. Segons diuen els rumors, nombrosos yuppies (segur que portaven umbreres i la gomina es desllissava per la seva cara) van tirar les seves preuades mascotes al sistema de clavegueram davant de la manca d'espai on col·locar-les (les seves cases de 200m2 estaven plenes de discos de Bananarama i Whaam i cuadres d'Andy Warhol). Des de llavors, els membres del servei de neteja de la Grande babylone de l'altra banda de l'Atlàntic van doblement armats per evitar tenir sorpreses desagradables. A la seva arma reglamentària, la manguera, s'hi va afegir un kalashnikov (AK-47 pels amics) comprat a les rebaixes de la fira d'armes de Brooklin.Però per sorpreses la que devia tenir una familia barcelonina estàndard (composada, és clar, per un pare, una mare i dos fills) quan fent un passeig pel Parc de Collserola van decidir fer una parada al pantà de Can Borrell. En un exercici de pixapinisme habitual entre tots nosaltres, observaven embadalits una munió de carpes quan, de sobte, una ombra d'1 metre de llargada va sorgir de les profunditats. Era un caiman cocodrylus, un jacarè del Brasil adaptat al biosistema mediterrani.
Lluny de fugir cames ajudeu-me, el pare de la familia va decidir agafar el cocodril amb la tècnica que havia après veient els episodis del Caçador de Cocodrils emesos per TV3. L'home volia sortir de la categoria de pixapí per entrar a la categoria d'homes, perdó, HOMES amb majúscules. Ara bé, sembla que encara no havia interioritzat massa bé la teoria perquè, tot i immobilitzar-lo, el caimà el va mossegar. Era el moment de trucar al servei d'agents rurals que seguidament es van fer càrrec de l'exemplar. Actualment, el jacarè es recupera de les lesions psicològiques i de l'ansietat de la captura al centre de recuperació d'anfibis i rèptils de Catalunya.
Després d'hores de recerca al centre d'estudis del subsòl de Barcelona, he esbrinat que el pantà de Can Borrell està connectat a la xarxa de clavegueram de la ciutat de Barcelona... I sí el jacarè capturat fos només un exemplar d'una colònia més nombrosa?
Links:
Voleu fer un viatge pel sistema de clavegueram de la ciutat de Barcelona?
http://bcnweb13.bcn.es:81/NASApp/aaabcnsubsol/html/pag.jsp?idioma=cat&mnu=2&opc=0&sub=0
La vanguardia:
http://www.lavanguardia.es/gen/20060913/51283019559/noticias/una-familia-encuentra-un-cocodrilo-de-casi-un-metro-en-un-pantano--de-collserola-barcelona-medio-ambiente-sant-cugat-masquefa-florida-valles.html
divendres, de setembre 08, 2006
Bush reconeix les presons secretes
Per primera vegada, el President nordamericà George W. Bush ha reconegut el fet que un gran nombre de pressumptes terroristes integristes estan empresonats en un nombre indeterminat de presons secretes de la CIA. Uns mesos després de l'esclat polèmica sobre els vols secrets de la CIA al continent europeu i la pressumpte existència de presons secretes suggerida per l'informe Marty del Consell Europeu, el comunicat de Bush dóna el punt i final a les sospites dels activistes pel respecte dels Drets Humans.
Tot i l'afirmació del President nordamericà que ell mai no autoritzarà les tortures, queda la pregunta sobre com es poden salvaguardar les garanties de les persones si estan detingudes en presons secretes sense dret a un advocat ni a l'ajuda d'organitzacions com la Creu Roja. Això sí, sembla que d'ara en endavant els presoners de Guantánamo començaran a poder gaudir dels drets de la Convenció de Ginebra 5 anys després de l'11/S... (deu ser que ja no els poden treure res)...
Mentrestant, Europa segueix amb el seu exercici de "Suequisme", de no veure res, de tancar els ulls davant de les evidències mes clares. O és que realment ha col·laborat en la instalacio de presons secretes en el seu territori (Polònia, Romania) i no vol reconèixer-ho?
En resum, bona part de les bases bàsiques de les democràcies occidentals (el respecte als drets fonamentals) són una altra vegada greument trepitjades. Tot, en nom de la guerra al Terrorisme.
Links:
Buh reconeix les presons secretes http://www.noticies.cat/pnoticies/notItem.jsp?item=noticia&idint=144347
Informe Marty (Consell d'Europa) http://www.coe.int/T/E/Com/Files/Events/2006-cia/
Vols, mentides i CIA http://www.cafebabel.com/ca/article.asp?T=T&Id=7030
Foto: Abu Ghraib...
dimecres, de setembre 06, 2006
Erst kommt das Fressen, dann die Morale

"First comes the food, then morals"
"Primer vé el menjar, després la moral"
La frase de la setmana pertany al dramaturg comunista alemany Bertold Brecht. Què pensaria aquest home representatiu de les primeres dècades del segle XX sobre el debat entre materialistes i postmaterialistes en el context postindustrial actual de la societat del risc del segle XXI?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
