Cafè Babel deixa de parlar català

Us dono a conèixer la carta oberta del col·lectiu Noalafidecafebabel@hotmail.com


Estimats amics i amigues,

L’associació Cafe Babel International, que edita el portal d’informació europea www.cafebabel.com en set idiomes des de París, ha decidit suprimir la versió catalana de la seva web (www.cafebabel.com/ca ). Diuen que aquesta decisió és provisional, per a sis mesos inicialment, però segurament serà definitiva. També diuen que perden diners amb aquesta versió –o almenys que en deixen de guanyar-, perquè no rep anuncis ni subvencions.

Aquest projecte transnacional, nascut com una associació, camina cap a la professionalització gràcies a la feina de voluntaris d’arreu d’Europa. En el cas de la versió catalana, aproximadament unes 250 persones han col·laborat de forma voluntària en la redacció i traducció de textos al llarg dels darrers 3 anys. Ara, els esforços voluntaris de totes aquestes persones s’esborraran, a finals d’any, per una decisió purament econòmica que contrasta paradoxalment amb l’esperit associatiu dels promotors.. Igualment, milers de lectors es quedaran sense la possibilitat de llegir en català un portal únic dins del món mediàtic català.

Què podem fer ara? Podem seguir invertint el nostre temps buscant els diners que, diuen, salvarien la versió. Podem resignar-nos a utilitzar l’apartat de blogs per mantenir la presència del català a la web. O simplement podem plegar?

En tot cas, en el que no tenim dubtes és en mostrar el nostre rebuig al tancament de la versió catalana de www.cafebabel.com. Us demanem doncs que us adheriu a dir no a la fi arbitrària de la feina voluntària de més de 200 persones que col·laboren per portar la perspectiva catalana a Europa. Us demanem que dieu no a la pèrdua d’un mitjà de comunicació en català que segueixen mensualment milers de persones. Us demanem que ens doneu suport tot enviant un email a Noalafidecafebabelencatala@hotmail.com i a info@cafebabel.com assenyalant les vostres dades (EDAT I LLOC DE RESIDÈNCIA). Igualment reenvieu si us plau aquest mail a tot els vostres contactes mantenint el títol d’aquesta campanya:

JO TAMBÉ DIC NO A LA FI DE CAFEBABEL.COM EN CATALÀ

Moltes gràcies

Redacted

Salvatge i brutal aquesta pel·lícula de Brian de Palma! Incorporant els nous llenguatges de la propaganda bèl·lica (excepcional la recreació dels youtube dAlqaeda) i la democratització de les càmeres de videoaficionat a la guerra fa una lectura molt interessant del conflicte d'Iraq a partir de la reconstrucció d'un episodi real.

Videoclip FUFÜ AI

Per tots aquells habituals al Cafè suec!

Mc Solaar - Bouge de là

Un petit record del passat ja llunyà!

Explosions in the sky

Ni new rave ni polles, dos guitarres un baix i una bateria són suficients per fer vibrar!

Com diria Laporta, que n'aprenguin!

HVORDAN VI SLIPPER AF MED DE ANDRE (Com desfer-se dels altres)

Copenhague, any 2007. La majoria de partits del parlament danès acaben d'aprobar una nova llei, els anomenats criteris de la Nova Copenhaguen segons la qual les persones antisocials, aquelles que s'aprofiten de forma indecent de l'estat de l'estat providència han de ser eliminades.

Sortida de la fàbrica artística de Lars Von Trier (Zentropa) Com desfer-se dels altres teoritza sobre una hipotètica deriva feixistoide (de fet va molt més enllà) de la societat democràtica danesa i per analogia de l'europea.

Dins del repartiment de cops a tort i a dret (església, exèrcit, per altra banda ja clàssics) la innovació és l'atac a una socialdemocràcia que, a la recerca de la perfecció de l'estat del benestar, està disposada a eliminar a aquells elements parasitaris (punkis, alcohòlics, artistes fracassats) que impedeixen el compliment de la societat ideal.

Assaig polític molt i molt recomanable

THE NEW COPENHAGEN CRITERIA: Si formeu part d'aquesta llista m'ho comuniqueu que actuaré en conseqüència

ad 1 : Citizens that have received, over a long period of time, welfare or other social support, with the exception of state pension.
ad 2: Citizens who have willingly bypassed Danish law for the purpose of personal gain, including social fraud, systematic moonlighting, tax evasion, etc.
ad 3 : Drug addicts and those who abuse recreational drugs, alcohol, etc.
ad 4 : People who place excessive strain on the hospital system, far above the average.
ad 5 : People who are incapable of caring for their own children.
ad 6 : People who are out of work for unusually long periods of time. Including pensioners who have been invalided prematurely.
ad 7 : People who have lived on the edge of the law for many years. Those who have often been in contact with the courts, swindlers, criminals, even though they haven't necessarily been convicted.

PARDON/EXEMPTION FROM PUNISHMENT

ad 1 : It isn't enough to live up to a single criterion. It is recommended that at least three criteria are achieved before punishment is meted out.
ad 2 : If an individual citizen - even though the person in question qualifies for several criteria - can provide some sort of proof that he or she has contributed to any kind of unselfish activity for the benefit of the common good then the individual will be free from punishment.

La ressaca de les festes de Gràcia

Aquesta foto mal encuadrada (feta amb el mòbil) la vaig fer un parell de dies després de la fi de les festes de Gràcia. A que no sabeu quin carrer és? Els que vau anar a les festes teniu avantatge

El tauró de Tarragona

Finalment, el tauró que visitava diàriament la platja del Miracle de Tarragona ha mort aquesta nit a l'Aquàrium de Barcelona. Es tanca en fals el que ha estat la història del mes d'agost dels mitjans de comunicaciò de la Península. Avidosos de recrear la història de Jaws s'han trobat amb un tauronet malalt i desorientat... Si més no han omplert unes quantes pàgines amb palla!

Galzeran

Quan tornava del cole sempre passava per un parc rústic i mal cuidat que hi ha aprop de casa els meus pares. Més que els columpis, els tobogans o els gossos, el que més captava la meva atenció era un arbust lletjot i baix del que penjaven centenars de baies inmenjables. Dia rere dia, m'aturava davant d'aquell arbret mal girbat i arrencava un bon grapat de baies. Tot seguit jugava a tirar-les al terra al llarg del carrer que duu fins a casa tal com Hansel y Grettel havien fet en el conte dels germans Grimm.

Anys després he descobert que Galzeran és el nom en català d'aquest arbust. Per celebrar-ho, m'he posat altra vegada el mono d'incívic vàndal violador d'arbustos i he anat a tirar baies una estona. I és que a vegades la senzillesa és l'únic que necessitem per ser feliços.

Jim CareMerkel

John SarkoWayne

SchwarzyPutin

Nova setmana negra de RENFE

Quan podíem pensar que el xou dels darrers mesos a la sortida ferroviària sud de Barcelona ja no podia donar més de si, aquesta setmana Renfe s'ha superat a si mateixa. De set dies de la setmana, en 5 ha tingut problemes per causes diverses: la pluja (com s'entén que la pluja pugui paralitzar el trànsit ferroviari?), els suicidis, el trencament de catenàries, les avaries de trens... Mentrestant, els usuaris ens ho prenem amb ràbia o filosofia segons el dia de la setmana que sigui: els dilluns de mala llet i els divendres amb parsimònia! I pensar que la majoria dels usuaris de rodalies utilitzaran marginalment l'AVE.

PS: Magdalena Alvarez, dimissió!

Blackadder Season 2 Episode 2 Part 1/4

I ja que estem generosos perquè no un fragment de l'Escurçó negre!!! Què gran

El cutre partit de futbol americà improvisat

Go Flash go!

Flash a-ah

Rebuscant en el "baúl de los recuerdos" he recobrat una perla del cinema fantàstic dels 70 com és Flash Gordon. Dic perla pel to autoparòdic de la història. Veure a Ornella Mutti com a princesa sexoadicte, a Max von Sidow com a malvat emperador Ming desplegant tots els tòpics antixinesos de principis del XX, a Timothy Dalton amb malles verdes de Robin Hood refetes a tota pressa per un sastre maldestre, o a un clàssic dels 80 com és Brian Blessed repartint cops a "diestro i siniestro" realment paga la pena. No hauríem d'oblidar tampoc que l'autèntic heroi de la història és un jugador de futbol americà guapito, ros i corpulent que ha de salvar la terra de la destrucció planificada pel maquiavélic Emperador Ming, Sam J. Jones. Si això li afegim uns decorats de cartró pedra de pena i un vestuari digne de les càmares dels horrors arribem a l'antítesi de la solemnitat d'Star Wars.

Flash a-ah

Savior of the Universe

Flash

He save everyone of us

Flash

He's a miracle

Flash

King of the impossible

(Queen, 1979)

Moments estelars de la pel·lícula:

Escena de la baralla al Palau del malvat Ming: Flash Gordon s'intenta escapar dels guàrdies de l'emperador. La baralla es desenvolupa com si fos un partit de futbol americà amb pilota improvisada incluïda. Patetisme a l'exponent!!!

La transformació de la princesa Aurea: el personatge d'Ornella Mutti en un principi era el perfil d'una princesa a la que li agradava molt anar de flor en flor. Després de ser implícitament torturada amb cucs trepanadors es converteix en una virtuosa disposada al matrimoni.

Un Darth Vader de pacotilla: tot emulant Star Wars el segon dels dolents porta una màscara i una caputxa i té poders sobrehumans. Per sort, no respira de forma entretallada i és clar no és el pare de Flash Gordon.

Homes llangardaix: com en tota la pel·lícula hi ha figurants que es caracteritzen per a) estar allà i B) no dir res. La tria dels homes llangardaix afegeix una opció de figurant C) recalcar la cutresa del film.

Les Maniobres maquiavèliques d'Alonso

Faltava un minut i mig per acabar-se la sessió d'entrenaments del Gran Premi de F-1 d'Hongria. Fernando Alonso acabava de canviar les rodes per afrontar l'últim intent per obtenir una pole que en aquells moments detentava el seu company Lewis Hamilton. Aquest esperava que Alonso sortís del box per tal de canviar les rodes gastades per unes de noves.

Quan l'enginyer mecànic ha assenyalat a Alonso que ja podia sortir, aqust s'ha esperat de forma expressa per tal d'impedir que Lewis Hamilton tingués temps de fer també un últim intent per aconseguir la volta ràpida. Una maniobra maquiavèlica que li ha donat resultats -ha obtingut la pole i Hamilton no ha pogut iniciar la volta llançada- però que a la vegada recalca el costat antiesportiu d'Alonso amb la imatge ja danyada després de la polèmica amb el ferrarista Felipe Massa.

PS: Déu ni do la cara llarga del Director de McClaren, Ron Dennis, després de la fi dels entrenaments. Res feia semblar que un pilot del seu equip hagués aconseguit la pole. La tensió a McClaren puja de temperatura una altra vegada. Mentrestant, el cabdill de la F-1, Bernie Ecclestone, es frega les mans: les audiències pugen cada gran premi a mida que s'acosta la fi d'una temporada històrica pel circ de l'automobilisme. La F1 ja té el Bueno (L. Hamilton), el malo (F. Alonso). Ara hauran de trobar el feo

La pregunta: Per ser campió és necessari aquest toque de maldat i puteria?

Heroes: In Sylar and Dharma we trust!

De tots els personatges d'Heroes, aquesta sèrie que s'ha posat de moda arreu del món, em quedo amb Sylar, el malvat psicòpata que arreplega els poders dels altres herois obrint-li's el cap per poder esdevenir algú en la vida fart de ser un gris rellotger. M'abstindré d'anàlisis psicològiques del personatge i de la figura dels superherois en el pensament contemporani perquè valgui la redundància en aquests moments em fa mal de cap!!

En tot cas, Sylar és un dels personatges més ben definits d'una sèrie el guió de la qual queda a llarga distància del llenguatge narratiu de Lost que requereix uns esforços intel·lectuals més exigents per part dels seus televidents. Una qualitat o un defecte ja que a menys que et baixis els seus capítols per internet o tinguis una cita cada setmana amb la battele a la mateixa bathora perdràs de segur el fil d'una història plena de backgrounds i personatges amb mil històries al darrere.

PS: Mort a Jack Sheperd i a Peter Petrelli i a tots els personatges buenistes!!!!

Bye, bye Piqué, retorn al VidalQuadrisme?

"A quien no le guste, que se vaya a casa y no moleste" asseguren que va espetar el secretari general del Partit Popular Ángel Acebes després de comunicar a Josep Piqué la decisió d'imposar una gestora paral·lela al front del partit conservador a Catalunya. Dit i fet, Piqué va dimitir l'endemà...

Acabava una etapa en la història recent del Partit Popular a Catalunya; una era caracteritzada per la paradoxa de l'apropament al nacionalisme de centre dreta i al camí de la moderació a Catalunya, per una banda, i a la maximalització del discurs conservador a Madrid.

Amb la substitució dels Vendrell i Luna per Daniel Sirera i sobretot Xavier García Albiol -fidels seguidors als dictamens de l'executiva del carrer Génova- comença una nova era que es caracteritzarà per un viratge ideològic al populisme antiimigració -que tants bons resultats ha donat a García Albiol a Badalona- i a l'espanyolisme d'arrel vidalquadrista -que combatrà a l'espai ideològic creat per Ciutadans de Catalunya-. Com diria el brillant cronista de La Vanguardia Enric Juliana "se acercan curvas estrechas y peligrosas, abróchense los cinturones".

EL JUEVES: Censura del segle XXI

En suport a la Revista EL JUEVES.

Tot i que no sigui una revista d'alt nivell, tot i que la portada en què es veuen els prínceps d'Astúries fent cosetes pugui ser de mal gust -Per cert ho és per vosaltres? per mi no-, el seu segrest per la justícia espanyola és una rèmora del passat; una demostració dels tics conservadors que encara conserva Espanya, un país on LA MONARQUIA NO ES TOCA. Tot plegat una vergonya.

PS: L'única cosa que es podria retreure als editors d'El Jueves seria en els cas que haguessin ideat la portada amb la internacionalitat de crear un escàndol com en el seu moment ja va fer Charlie Hebdo per guanyar lectors. Això no ho sabrem mai

Mentre bona part dels diaris saluden el darrer canvi de govern de José Luís Rodríguez com, jo opino que s'ha quedat curt.

D'acord que posar a un investigador de primer nivell i de prestigi entre els professionals com és Bernat Soria al capdavant de Sanitat és un encert. Donarà un pas endavant en la potenciació d'un sistema de salut modern que incidirà a la llarga en els propis metges i en els pacients.

En la mateixa línia, col·locar el director de l'Institut Cervantes, Cesár Antonio Molina, com a ministre de Cultura també és una maniobra de gat vell. I és que al capdavant del Cervantes Molina ha apostat per mostrar la realitat plurinacional cultural de l'estat espanyol en contrast amb els projectes d'anteriors directors del Cervantes. Esperem que en la instància immediatament superior continuï en la mateixa línia. A banda d'això també cal destacar que César Antonio Molina és una persona del món de la cultura per la qual es presuposa que realitzarà una política cultural de nivell (HURRA!).

Més dubtes em planteja la designació de Carme Chacón com a ministre de la Vivenda. Són dubtes, però no del tot racionals per la qual cosa no els exposaré ara. Això sí, la substitució de Maria Antònia Trujillo al capdavant del ministeri era evident ja que no ha sabut aportar solucions de curt termini al problema de la Vivenda. Un problema que afecta a un col·lectiu com els joves que és un dels sectors sociodemogràfics que més vots aporten a Zapatero.

Ara bé, personalment he trobat a faltar una destitució. La de la Ministre de Foment Magdalena Álvarez al capdavant del Ministeri de Foment. al llarg de la legislatura ha estat lamentable. En especial, la seva gestió de Renfe al llarg de la legislatura ha estat lamentable. Personalment, he hagut de patir en les meves carns els problemes de la Renfe a Catalunya: obres inacabables, accidents inexplicables que deixen centenars de milers de persones tirades, vagons a reventar a l'estiu i retards innombrables. Em sembla patètic que una persona que no és capaç de corregir els problemes causats per la construcció de l'AVE continuï sent ministra.

PS: Zapatero ha anunciat que cedirà la competència del servei de rodalies de Renfe a la Generalitat. Per una banda, me n'alegro. Tot i això, a banda de cedir les rodalies ZP haurà d'enviar un bon feix de diners per invertir en uns infraestructures ferroviaries envellides. Perquè el més important no és la cessió d'una competència com alguns nacionalistes de curta mirada creurien sinó oferir un servei públic digne

Vídeo electoral d'IU 2007

La Izquierda Unida de Gaspar Llamazares sembla apuntar-se a la recepta d'èxit d'obrir-se camins en els terrenys tous dels cleavages postmaterialistes com ja fa anys que Iniciativa i Ezker Batua fan amb relatiu èxit. Tot i que podríem obrir el debat de si IU perd la seva característica de partit de classe (desdibuixant el seu posicionament ideològic marxista dels partits comunistes de tota la vida com denuncien Paco Frutos i altres ortodoxos del PCE)amb aquesta aposta, sembla que la cosa li pot sortir bé esgarrapant una bona part dels votants decebuts d'un PSOE l'ànima socialista del qual cada dia sembla donar a pas a una ànima liberal (ho dic en sentit positiu).

!Oda al bogavante humanista!

“Nunca he visto a nadie que matase para comer (quiero decir por necesidad, no me refiero a esos que cocinan lo que han matado un dia de vacaciones por azar). Vivimos en Europa y TODO es representación. Normalmente, las cosas se presentan ya muertas. Vas al Súper y todo ya está muerto. En saquitos, en conservas, al vacío, plastificado, empapelado; todo está muerto. En estos tiempos nos esforzamos para ganar dinero y cambiarlo por cadáveres. Y nos perdemos en esta masacre. Bajo mi humilde opinión, no ser asesinos nos deshumaniza y nos hace perder nuestra naturalidad. Hace falta tener mucha imaginación – y yo no tengo suficiente – para estremecernos ante la idea de la muerte abriendo una lata de judías con albóndigas en la cocina.”

Estas brillantes palabras corresponden a un fragmento de la obra Accidens del dramaturgo hispano argentino Rodrigo García cuyo amago de estreno en el Teatre Lliure en el transcurso del ciclo Radicals Lliures ha creado un gran revuelo. ¿El motivo del escándalo? Al final de la obra, su único protagonista hierve en vivo un bogavante colgado encima del escenario violando de forma explícita la ley catalana que prohibe matar animales en espectáculos artísticos. En un claro ejercicio de autocensura, finalmente el Teatre Lliure suspendió la representacíón de la función para evitar males mayores.

¿Con que os quedáis? ¿Con el sacrificio del bogavante (cual si fuera un émulo de Jesucristo en la Cruz) como reafirmación de nuestra animalidad y vitalidad humana o con el trato digno y respetuoso a los animales? ¿Es Accidens una obra de arte o un simple ejercicio de barbarie gratuito? Este debate no es muy lejano al que enfrenta desde hace años los colectivos antitaurinos y los aficionados a la fiesta nacional. Teniendo en cuenta que, aunque venidas a venidas a menos, las corridas de toros todavía se celebran, me plantea la duda de si es que los bogavantes tienen más derechos que los toros...

Lepenització dels esperits a Badalona?

Immigració=Delinqüència és el perillós missatge d'aquest polèmic vídeo de la campanya del Partit Popular a les eleccions municipals de Badalona que utilitza la demagògia preferida per Jean-Marie Lepen en un escenari abonat a la discòrdia: els barris populars de Badalona.

M'estalvio comentaris! Es veu que al PP han après ràpid que el sistema Sarkozy funciona. Si s'ha de trepitjar el principi constitucional de la no discriminació per raó de raça, què hi farem.

Mentrestant, Aznar se les dóna d'anarcoide ultraliberal(Robert Nozick estaria content) en el tema de les campanyes de la Direcció General de Trànsit.

Realment, la dreta d'aquest país és una caixa de sorpreses. A vegades és ultraliberal, d'altres ultraconservadora (tema gays), d'altres voreja (sent generosos)l'extrema dreta com a Badalona.

PS: Este mensaje se autodestruirà en 15 días...

Summer Palace (Trailer)

Que aprofiti!

Isabel Pantoja, "pillada con las manos en la masa"

Feia dies, setmanes, mesos que es veia a venir tot plegat. La troballa d'una bossa d'escombraries amb fajotes de billets de 500€ a la casa d'Isabel Pantoja durant les investigacions contra el pressumpte delicte de frau del seu marit Julian Muñoz feien preveure el que finalment ha passat. Isabel Pantoja ha estat detinguda per la seva pressumpte participació en la trama descoberta per l'Operació Malaya.

Tot i que podríem allargar-nos pàgines i pàgines comentant el costat rosa de la informació optarem per donar un cop de timó al post. I és que el vertaderament important de la informació és la simbologia de la detenció. Tenint en compte el fet que, segons alguns estudis, el diner negre significa un 20% de la riquesa (el PIB) a Espanya, la detenció d'Isabel Pantoja és un missatge clar per a navegants intrèpids. El govern socialista aposta per la lluita contra la corrupció.

Recobrant les belles èpoques de Rumasa (Boyer, qué te pego leche), del judici de la Faraona, Lola Flores, la judicatura i el govern de Zapatero sembla que han reiniciat la creuada contra la corrupció. La lluita no serà fàcil. Si als Estats Units es parlava de les maquinacions del lobby industrial-armamentístic, a Espanya els poders públics tenen enfront seu el poder fàctic de la indústria del Totxo i del pladur.

A això s'hi afegeix un element igualment important. Els empleats públics espanyols no són precisament un exemple de la virtut republicana roussoniana. I és que el Poderoso Caballero Don Dinero mana arreu de la península. "Manolo, eres el único alcalde honrado que hay en España, eres un gilipollas" va clamar l'alcalde de Seseña que li va dir un constructor.

Serà capaç Zapatero d'obrir de bat a bat la caixa de Pandora de la lluita contra la corrupció o es limitarà a obrir-la i a tancar-la com si no hagués passat res com ja va fer de boca Maragall amb l'assumpte del 3%? Serà un nou episodi de la política de gestos i no paraules del President Zapatero?

PS: Esclatarà algun dia un cas Tangentopoli a Espanya?

Kubrador (The Bet Collector)

En veure aquesta pel·lícula vaig pensar immediatament amb Ciudad de Dios. Sense arribar al desplegament audiovisual videoclipero de Fernando de Meirelles (la falta de pressupost és evident), Kubrador mostra la vida diària d'un barri de barraques filipí a través de la mirada madura d'una "mammie" corredora d'apostes.

Tindrà les falles que voldreu però els plans seqüència de les passejades pel barri de la dona són espectaculars. Si això li afegim el paper de l'atzar i les creències catòliques ens trobem davant d'una pel·lícula que es deixa veure de "cabo a rabo".

Summer Palace

"I opened my photo album today.

I saw a picture of Zhou Wei.

My heart raced again.

One look at him

and I felt the joy and the pain.

Staring at his face

I asked myself,

On such a calm and open face,

all rectitude and resolution,

how is it that I couldn't see a trace,

not a shadow, that could make me doubt?

Why is it that no matter what this man had said to me, or what he had done to me, I do not really care, my heart still belongs to him?"

escriu en el seu diari Yu-hong l’antiheroïna de Summer Palace una pel·lícula que ha estat censurada a la Xina no se sap si pel seu retrat de la llibertat del moviment estudiantil que va manifestar-se a Tiananmen o per les seves nombroses escenes eròtiques. Amb una estètica cuidadíssima, el director Zung Yue entra en els fangosos territoris de l'obsessió sentimental.

Stereolab - Fluorescences

Cançó xorra que em posa de bon humor!

Monochrome Live

Els Temps hipermoderns de Gilles Lipovetski

Lloc: Hall del CCCB
Aforament: ple com un ou
Motiu: Cicle Sentit: Interrogacions sobre l’existència en temps d’hiperconsum

El creador de la famosa obra de l’Era del buit, el sociòleg francès d’origen polonès Gilles Lipovetski va oferir ahir al vespre tot un recital d’arguments per defendre la seva visió dels temps hipermoderns. En tant, que no tinc la formació necessària per valorar les seves idees em limitaré a reproduir algun dels fragments que va exposar.

Apropant-se a les teories societals del risc del sociòleg alemany Ulrick Beck, Gilles Lipovetski afirma que estem en l’era de la velocitat, de la flexibilitat, en el temps de l’immediat, una era de canvis constants que provoquen una gran inseguretat entre els individus.

Per ell, la mundialització d’avui en dia, la fase superior del capitalisme reformulant la tesi sobre l’imperialisme de Lenin, sumada a la irrefrenable revolució tecnològica dibuixen una hipermodernitat en la que els individus triomfadors seran aquells que sàpiguen competir en aquest context de mobilitat i flexibilitat que ofereix el mercat capitalista en àrees com el treball, la religió o el consum: els individus reflexius.

Les forces que estructuraven o intentaven influir la societat anteriorment (l’església, els corrents ideològics, etc...) ja no tenen la capacitat d’estructurar, és a dir, de convèncer a la totalitat de la població d’una idea concreta de societat. És més, segons Lipovetski, no tenen la capacitat de resistir a les dinàmiques de la mundialització i a la incertesa. Per posar un exemple, per Lipovetski l’herència ideològica del Maig del 68 “n’existe plus”.

Perquè, doncs, hi ha un retorn al passat i a la religió es deu preguntar més d’un? Aquí és on el sociòleg desenvolupa un altre dels eixos de la seva teoria: la paradoxa de la societat actual.
Per poder afrontar la incertesa i la vulnerabilitat de la seva existència, els invidus opten per l’hiperconsumisme dels objectes, de la religió o del passat. Però no per un sentit exclusivament materialista just al contrari per una demanda paradoxal de medicina “estètica” o postmaterialista que curi la malaltia mental a la que els duu la incertesa.

Posem per cas l’exemple de la religió. Certs col·lectius tenen la necessitat d’acostar-se a la religió no perquè creguin en uns dogmes, en una vida posterior a la mort sinó en el sentit que els dóna un benestar immediat convertint la religió en un producte de consum més de autoafirmació personal. De la mateixa manera, cal entendre segons Lipovetski la renaixença del nacionalisme. Davant la incertesa del món global, els individus giren la mirada envers els referents més immediats.

La paradoxa de l’hipermodernitat està doncs en el fet que tot i que es pugui pensar que estem en una era materialista els individus no només volen el material sinó que necessitem, a més, una visió estètica de les coses. Lipovetski posa l’exemple de la societat d’avui en dia que preconitza la realització d’un individu competitiu a la vegada que aquest individu necessita actuar per ajudar als altres com demostra l’explosió de l’aparició d’Organitzacions no governamentals.

PS: He intentat reproduir les seves idees tan bonament com he pogut. Segurament, se m’han escapat coses així que si voleu corregir el text ja sabeu el que podeu fer.

Paris, je ne t’aime plus mon amour

Si el meu amor a Paris depengués de la pel·lícula Paris je t’aime, us asseguro que ahir a la nit hauria desaparegut d’una forma sobtada. I és que l’ús del tòpic de Paris com a ciutat de l’amor com a fil argumental dels 20 curts en els que es composa la pel·lícula està molt sobat. Si a això li afegim que bona part dels directors són nordamericans ens trobem amb una pel·lícula excessivament ensucrada. Una repetició innecessària d’Amélie sense la màgia i el surrealisme amb que ens va enganyar Jean Pierre Jeunet.

PS: Quants diners ha costat a l'erari públic aquest furúncul, es preguntaria un parisí de pro. Sembla com si després de la decepció de la no concessió dels Jocs Olímpics del 2012 i la crisi de les Banlieues Paris necessités una cura de carinyo i autobombo. Però més que mirar al turista que busca la foto de la Gioconda, que vol menjar baguettes i croissants mentre es passeja pel Sena abraçat a la seva parella, Paris ha de reinventar-se a si mateixa. El tòpic de l'amor ja no funciona.

Torna la Itàlia de sempre

La dimissió de Romano Prodi després de no superar una moció de confiança al Senat italià provoca el retorn de la tradicional polarització extrema de la política italiana després del periode d’impasse representat pels sis anys de govern de Silvio Berlusconi.

Quan l’elaboració de les grans aliances d’esquerra i dreta semblava haver portat el bipolarisme a la mobile qual piuma al vento Itàlia, la política exterior i, en especial, la relació amb els Estats Units ha posat sobre la taula els límits de la coalició de la Unió d’esquerres.

Si Prodi creia que podia fer empassar el xarop contra la tos de l’ampliació de la base nord-americana a Vicenza i el manteniment de les tropes a l’Afganistan als sectors més esquerrans de la Unió el desencadenament de la crisi del govern ha demostrat que la perspectiva del president del consell era errònia.

De cara al futur, l’experimentat polític italià haurà de gestionar millor la seva coalició i els seus suports parlamentaris donant incentius a tots els sectors que li donen suport per tal que el cost de crear una crisi de govern sigui molt elevat.

I és que com bé saben Pasqual Maragall i els altres membres de l’extint tripartit, l’establiment de les regles de confiança mútua i l’elaboració d’un programa comú (que no mínim comú denominador) per part de coalicions de partits amb ideologies diferents sempre són complicades.

PS: Giovanni Sartori estarà content del pressumpte retorn al polarisme extrem (xiste dolent exclusivament per a politòlegs)

reactable: la música del futur

Tot i que sembla extret d'una mala serie de ciència ficció el que veureu immediatament és més aprop del que us creieu.

Desenvolupat pel grup de recerca musical tecnològica de la UPF, el reactable, aquest instrument basat en una taula i el que semblen unes peces de lego de P3, és un exemple d'excel·lent feina de recerca en R+D.

Felicitats als seus creadors!!!

PS: Espanya té un dèficit en finançament d'R+D en correlació als altres països desenvolupats que fa que els avenços que aporta la comunitat científica espanyola a nivell mundial es puguin comptar amb els dits a la mà. És clar que si Joan Clos ha d'encarregar-se de la investigació d'aquest país anem servits!!!!

Descansi en pau, AVM

Tot i que creiem o volem creure que mai no arribarà, la mort sempre truca a la porta...
La qüestió és com acceptar-la amb dignitat.

Descansi en pau, AVM

Foto: Vassy Popova

Comunicat del moviment neoista de Barcelona

"Un artista és aquell que produeïx coses que la gent no necessita, però que ell – per alguna raó- creu que és una bona idea oferir-se-les.

És molt millor fer Art Comercial que Art per l'Art, perquè l'Art per l'Art no aporta gens a l'espai que ocupa, mentre que l'Art Comercial sí. (Si l'Art Comercial no aporta gens al seu propi espai, no té mercat)."


Andy Warhol, “Mi filosofia de la A aB y de B a A, Ed.Tusquets


L’elecció d’aquestes frases d’Andy Warhol com a lema, mostra d’una forma clarivident la intencionalitat del projecte Merch & Promo presentat al Centre d'art Santa Mònica: centrar la seva atenció en els mecanismes de merchandising i marketing del món de l’art, esbrinar les tècniques d’autovenda dels propis creadors i mostrar als artistes novells les vies d’entrada al mercat de l’art. En definitiva, certificar que l'art, que els productes culturals són una mercaderia; destruint la seva essència original de recerca dels límits de l'expressió humana pel simple gust de fer-ho.

Com a protesta contra la ultracomercialització i la decadència simbòlica de l’art que preconitza Merch & Promo, proposem organitzar una concentració el proper dia 20 a les 12h del migdia davant del Centre d’Art Santa Mònica dia en el qual els organitzadors del certamen han invitat a diversos “artistes” (entre cometes que no en majúscules) per tal que facin conferències mostrant les seves tècniques de submissió al sistema capitalista.

Tot seguint els cànons de l’activisme dadaista i neoista, serà llavors l’hora d’entrar al Centre d’Art Santa Mònica cridant lemes com Mort a l’art burgès!, Visca l’art popular democràtic gratuït!, Mort a les indústries culturals! o Andy Warhol: hijo de puta!


I és que com va dir l’activista Stewart Home, l’art "és una religió secular que proporciona una justificació universal a l’estratificació social, que proporciona a la classe dirigent el ciment social d’una cultura comuna, mentre exclou simultàniament a la majoria d’homes i dones de la participació en aquest territori superior”. En paraules menys obtuses, que l'art és una eina d'expressió i persuassió de l'hegemonia burgesa com ja acotava dècades enrere Antonio Gramsci.

Res millor per exorcitzar les ànimes dels consumeristes de l’art que sacrificar el sancta sanctorum de l’art comercial per antonomàsia: Andy Warhol. Per fer-ho demanem als interessats que portin retrats o pintures XL d’aquest pseudoartista. I és que com a acte central de la protesta s’entrarà a les sales de conferències del festival i seguidament es cremarà el seu retrat davant l’atenta mirada dels pecadors de l’art. Només així entendran la gravetat dels seus actes.

Per a saber-ne més:

Neoísmo, plagiarismo y praxis

Amat, Kiko: “Somos los neoístas, no nos escuchen” Article aparegut al Suplement cultura’s nº 242 de la Vanguardia

PS: Qualsevol fira o mostra d'art com Arco o el FIAC serien igualment culpables de mercadejar l'art pels neoistes. Ara bé, el Merch & Promo no té pèls a la llengua de dir-ho sense cap sentit de culpa...

The Same Sad Song

A Texas no només hi ha petroli, cowboys, indis, republicans i Bushs. Enmig del desert, hi apareixen oasis de frescor com la veu del trobador (així el denomina la crítica) hispanonordamericà Robert Gomez. Pels moments de tristesa res millor que escoltar The same sad song del seu nou disc Brand new towns.

19:55 Apagada general

Avui tenim tots plegats una cita: una apagada voluntària del consum elèctric que començarà a les 19:55 i acabarà a les 8. La iniciativa, partida d'una organització ecologista francesa, ha aconseguit fer-se un lloc a l'opinió pública gràcies al boca a boca i actualitzant l'expressió gràcies al mail a mail. De fet, el mateix govern espanyol s'ha sumat a la crida davant les pressions de diferents moviments ecologistes.

En un context on l'energia s'està convertint en un dels eixos polítics, la iniciativa d'apagar els llums cinc minuts, tot i ser més aviat simbòlica, mereix un gran respecte; mostra la creixent preocupació d'una població i d'uns governs, els occidentals, davant de l'evidència de la fragilitat que significa ser dependent de l'energia i del delicat equilibri del medi ambient.

En el moment que el mateix President dels Estats Units George W. Bush i les empreses energètiques nord-americanes, actors polítics no gaire significats pel seu ecologisme, demanen una major sostenibilitat energètica és que estem davant d'un moment clau, davant d'un punt de no retorn. I és que lluny de significar que l'ecologisme ha envaït les consciències occidentals, aquesta tria indica el fet que els poders públics occidentals comencen a buscar alternatives per no continuar sent dependents de les vicissituds polítiques dels països productors d'energia com són els països àrabs, Rússia (en el cas d'Europa) i Veneçuela (en el cas dels EUA). En certa manera, aquesta insistència en l'ús eficiència em recorda el que va passar durant la crisi del petroli del 73 en la qual els països desenvolupats van veure's obligats a desenvolupar noves tecnologies més eficients per fer front als alts preus del petroli.

No és d'estranyar tampoc que tornin debats que semblaven desterrats de l'esfera política com són l'ús o l'abandonament de l'energia nuclear. I és que en els propers anys es decidirà quin model energètic viurà la humanitat: un model basat en les energies renovables o l'energia nuclear.

En aquest debat, els ciutadans hi tenim una gran responsabilitat. Tot i que creiem que som un gra de sorra al món, el nostre consum incideix en la sostenibilitat... És l'hora de desenvolupar una cultura de la sostenibilitat en la qual hi hem de ser partíceps al mateix nivell que els governs i les indústries energètiques; és l'hora de desenvolupar una cultura energètica responsable amb nosaltres mateixos i amb els nostres descendents.

Què trist és citar personatges amb una capacitat oratòria lamentable però com deia el Capità Enciam: ELS PETITS CANVIS SÓN PODEROSOS

(Continuarà)

Beirut

Beirut, un grup ideat per un xavalet nord-americà de 19 anys, Zach Condom. Tot un autèntic talent. Vegeu-ne una mostra aquí. No tinc paraules per expressar la tranquil·litat que em dóna aquesta cançó…

PS: Àlex, perdó per copiar-te una miqueta però coi les idees bones s'han d'emular... Tranquil, la teva selecció musical sempre serà més apurada que la meva!!!

PSS: No sabeu els problemes que m'ha donat posar els codis del cony de cançó aquesta...

Vendre la pròpia vida per 5.800 $

Ojo amb aquesta anècdota perquè és molt bona. Segons El diari El País un australià de 24 anys, Nicael Holt (el personatge de la fotografia) acaba de vendre la seva vida per 7000 $ australians (5800$ US) en una subasta celebrada aquests últims dies al portal Ebay.

El que va sorgir com una brometa entre amics ha esdevingut una cosa seriosa. Nicael, estudiant de filosofia, acaba de vendre no només les seves pertinences (no gaire nombroses: destacaríem que vèn els seus pírcings, la seva col·lecció de Cds i traspassa el seu compte bancari), sinó el seu propi nom i encara més les seves amistats, ligues. En resum, el seu mode de vida.

Tot i que sembli difícil que hom pugui vendre la seva pròpia vida, Holt s'hi referma incloent en el preu de la compra venda la realització d’un curset de 2 mesos al "consumidor" de la seva vida per tal que aquest conegui els seus amics, el xiuxiueig dels seus trucs infalibles amb les dones o descobreixi els seus acudits més aguts.

El motiu de la venda seria, segons Holt, l’interès per fer un experiment social (de moment les reaccions dels mass media demostren que ja és tot un èxit): és possible donar la teva vida a una altra persona i que aquesta compleixi el paper que tu has complert al llarg de la teva vida? Encara més, és possible mostrar com ets perqùè un altre et pugui emular?

Fora de l'esperit sociològic, Holt afirma tenir la necessitat de canviar la seva vida adoptant un altre nom i donar la volta al món. Podríem estar d'acord amb aquest canvi de vida radical però si has venut la teva personalitat i n'adoptes un altre has de reprimir la teva personalitat inicial? El comprador de la teva vida podria demanar danys i perjudicis si encara fas algun gest o utilitzes una expressió cedida en el contracte de compra-venda, no?

Molt probablement tota aquesta història sigui una estratègia de màrqueting maquiavèlicament elaborada per l’eludit o en el cas que sigui un graciós estúpid una brometa que se li ha anat de les mans. Ara bé, no ens enganyem el paio és tot un “hacha”. De moment, ja li han arribat propostes de treball des de la industria de Bollywood i invitacions a dormir en cases de mig món...

Això fa tuf a happening d’artista!!! És més, en concret, em recorda les vendes d’unitats d’immaterialitat (o sigui aire) realitzades per Yves Klein durant els 60. En definitiva, l'acte de vendre la pròpia vida per internet com una mostra d'Art conceptual del segle XXI.

Salvant tots els dubtes, com m’agradaria que el “locu” aquest australià posés a la xarxa el desenvolupament de les classes al comprador de la seva vida!!! Ja me l’imagino recomanant les frases idiotes per trencar el glaç o la seva postura sexual infalible. A tot això què hi diuen els seus amics? Col·laboraran adequadament per integrar un desconegut?

Per acabar, quantes vegades en temps de depressió o tristesa no hem pensat en la possibilitat hipotètica de tenir una nova vida radicalment diferent de la nostra?

Per a més informació:

http://blogs.smh.com.au/sit/archives/2007/01/trends_alter_your_ego_for_a_pr.html

http://www.abc.net.au/canberra/stories/s1831886.htm?backyard

Tor: la muntanya maleïda

Vet aquí un petit fragment del reportatge en el seu dia al 30 minuts. com veureu els personatges que hi apareixen no tenen desperdici.

De Tor a Fago passant per Kansas (I)

L’assassinat de l’alcalde de Fago, un petit poblet del Pirineu d’Osca, en circumstàncies no aclarades ha copsat un gran nombre de titulars en la premsa espanyola. Segons la Guàrdia Civil, l’assassí hauria de ser un dels 37 vilatans de Fago ja que la víctima, Miguel Grima, generava un gran refús entre els seus conciutadans. D'acord que sigui l'alcalde d'un poble però perquè tal desplegament mediàtic per un assassinat? D’aquí a generar tal remor informativa durant dies hi ha un gran distància. O és que la ciutadania coneix el nom de la darrera víctima d'un assassinat que ha patit Barcelona?

Personalment, entroncaria el desplegament mediàtic de Fago amb el que va passar a fa uns anys amb la muntanya de Tor quan la descoberta de l’assassinat de tres persones va copsar atenció mediàtica dels mitjans catalans. El cas va esdevenir tan famós que, fins i tot, el periodista Carles Porta en va escriure un llibre: 'Tor. Tretze cases i tres morts’ que va ser tot un èxit editorial.

Porta recuperava l’estil periodístic narratiu que va inaugurar tot un històric de la literatura moderna, Truman Capote, en escriure la seva obra més cèlebre: A Sang Freda tot descrivint la matança d’una familia grangera que vivia en un poble perdut de Kansas.

Fora de l’interès per la truculència pels assassinats pròpia dels criteris informatius periodístics i l’herència per l’anàlisi derivada de Capote, en el cas de Fago i de Tor trobem un element explicatiu encara més important: el fet que els assassinats s’hagin produït en comunitats o pobles molt petits en els quals tothom es coneix, en els que fins i tot la veïna del segon podria ser l’assassí.

Més enllà d'això, cal afegir que dels articles o reportatges periodístics publicats tant en el cas de Tor com en el de Fago se’n desprèn un tufillo moralista “urbanita”. Massa vegades, els periodistes cauen en el plantejament clàssic de tractar els personatges de poble mitjançant una reformulació dels canons clàssics de l’home salvatge, irracional, rural, místic o rústic... en contraposició a l’home urbà racional i educat però decadent argument narratiu ja utilitzat en obres com Terra Baixa d’Àngel Guimerà.

(Continuarà)

I.K.B

Manipulated in the supermarket (II)

Les meves sospites sobre l’ús de la música com a inductora de la compra es confirmen.

Los nueve trucos que usan los comercios para vender más en rebajas
La Vanguardia 8 de gener del 2007

“COMPRAR AL SON DE LA MÚSICA. Los primeros días de rebajas son los de mayor afluencia de clientes. Si por los altavoces del comercio se oye una música animada, algo de rock por ejemplo, los consumidores tenderán a comprar más deprisa y con mayor impulsividad. "Así se evitan aglomeraciones, porque los clientes entran y salen rápido, y además reducen la posibilidad de que piensen si realmente necesitan ese producto o no", explica el experto en marketing Rafael Muñiz, de Rmg& asociados. Por el contrario, una melodía relajada haría que el comprador se tomase las cosas con calma y reflexionase más sobre lo que va a adquirir. Por supuesto, eso no interesa en absoluto y este tipo de música se reserva para ocasiones en las que hay poca clientela. Las canciones movidas se suelen acompañar de temperaturas ambientales bajas - para que las personas estén en continuo movimiento y no se entretengan por los pasillos- y una mayor iluminación, para que las estanterías se vean bien y a nadie se le pase por alto un descuento.”

El pitjor es que l’expert en marketing citat per la Vanguardia tingui la barra de dir sense embuts que les grans botigues usen el rock per reduir el nivell de pensament dels clients i fomentar la compra impulsiva.

L’Associació de consumidors espanyola o catalana no hi haurien de dir res al respecte? La manipulació psicològica per part de les empreses hauria de ser si menys no monitorejada. Com a ciutadà, com a consumidor em nego a que manipulin els meus actes, la meva ment.

L’etern debat sobre la legitimitat o no de les tècniques de marketing ha de ser reprès immediatament!